La tornada

Hola a tots, ben trobats de nou.

Ha passat molt de temps des que vaig fer la darrera publicació en aquest blog. Massa. En tot aquest temps m’han passat moltes coses, cap d’elles relacionada amb la temàtica d’aquest petit projecte que és “El Talleret”: dos canvis de feina, la publicació d’un llibre, el trasllat a una altra província, una separació, una pandèmia… i mil coses més! La vida va passant, i les circumstàncies que ens envolten canvien a cada moment. Segur que ja ho sabeu.

Em va fer llàstima haver deixat el Talleret abandonat, sí, però en tot aquest temps mai he trobat el moment ni la motivació per retrobar-m’hi. Us podria dir que no he tingut temps per dedicar-hi, però això seria veritat només en part. No vull posar excuses, perquè no m’agraden i perquè no és el meu estil, però sobretot perquè no m’he de justificar davant de ningú. El poc temps lliure que he tingut l’he dedicat a altres coses, totes elles satisfactòries. Per tant tampoc puc dir que me’n penedeixi, simplement ha estat una etapa.

Una cosa sí que és totalment certa: en cap moment he deixat de pensar i de fer aquestes coses que tant m’agraden, i que publicava en aquest petit espai de tant en tant. Potser menys que abans i del que hauria volgut, sí, però la diferència més gran és que no les he publicat. I no ha estat per falta de ganes, no. Us enganyaria si us digués que no he mirat el blog del Talleret de tant en tant, i he re-llegit algunes de les publicacions amb un punt de nostàlgia. No és que no pensés en mostrar-vos les coses que tenia entre mans, els meus fracassos i els meus (moderats) èxits. La realitat és que porta més feina documentar aquests petits projectes que no pas fer-los, i això és el que em feia mandra. Obligar-se a fer una publicació cada cert temps pot ser molt estressant; requereix molta feina i dedicació, i si treballes i ets pare el temps és molt limitat. Si a més tens moltes altres aficions i interessos, com jo, simplement esdevé impossible. Potser tampoc no era el moment, jo què sé!

De vegades aquelles coses a les que hem dedicat tanta feina i il·lusió passen a un segon pla darrere d’altres de noves, o de velles que han tornat amb força altra vegada al primer pla. Llavors les prioritats tornen a canviar i de sobte reprens alguna afició que tenies oblidada; un hobby com un blog dedicat al bricolatge, la creativitat, la tecnologia, i el reciclatge, per exemple. Un blog com aquest.

Darrerament he estat pensant que hi podria tornar, sento que en torno a tenir ganes. Per això he decidit que és hora de re-obrir aquest espai. Les meves motivacions són les mateixes que quan vaig començar aquest projecte, res no ha canviat. Bé, sí, sóc més vell, però això no compta, si més no per mi. Em sento amb ganes i força, així que endavant!

Ja us avanço que no sé pas si això serà flor d’un dia o no. Potser tornarà a ser com als bons temps, i podré dedicar una estona cada dia a fer projectes, invents, o autòpsies, i per suposat a fer fotos i escriure els posts. O potser no, no ho sé. Només sé que tinc ganes de tornar i, com que res no m’ho impedeix ara mateix, ho faré immediatament. A veure com surt i quan dura, aquesta vegada. No us asseguro res.

Ben aviat penso penjar la primera publicació d’aquesta segona etapa, ja gairebé la tinc enllestida. Hi he posat les mateixes ganes (o potser encara més) que quan vaig començar. Espero, igual que esperava llavors, que en gaudiu, encara que només sigui una petita part del que jo he gaudit fent-la.

Serà un plaer saber de vosaltres de nou. Ens veiem per aquí!

El plat de la bateria

El post d’avui és una mica diferent dels de sempre. És una reparació, sí, però no d’un aparell d’electrònica de consum o un electrodomèstic. El que tinc espatllat és…

…un plat de la bateria! Sí, per si no ho sabíeu aquests brillants i sorollosos discs de metall que esteu acostumats a veure als escenaris i video-clips també s’espatllen. Sobretot si toques death-metal, i més encara si ets dels que pica fort; lamentablement, compleixo els dos requisits. Tot seguit us ensenyaré quina és la meva teràpia per allargar-los la vida. Us puc assegurar que val la pena, ja que no són pas barats!

Comencem per veure el problema més de prop:

Aquí la teniu, una esquerda que pot semblar petita, però que pot provocar una catàstrofe. Per començar, només fa falta una esquerda minúscula perquè el so del plat ja no sigui el mateix. De fet, aquesta la vaig sentir abans no la vaig veure; una vegada finalitzat el tema, vaig repassar tot el voltant amb el dit i la vaig localitzar. Era petita, només un parell de mil·límetres, però ja em va fer mania tocar el plat la resta de l’assaig. Quan vam acabar, ja havia crescut fins a la mida que veieu. Hora de portar el plat al talleret.

El problema amb aquestes petites esquerdes és que si no hi fas res, en pocs dies et quedes sense plat. Van creixent, fent que el plat soni cada vegada més malament i més fluix, fins que es trenca per la meitat (sí, m’ha passat anteriorment). La solució és fer un tall per eliminar l’esquerda, tan senzill com això. Com ja haureu vist, no és la primera vegada que ho he fet, amb aquest plat. Fent el tall eliminem l’esquerda, aconseguint que deixi de crèixer per una banda, i millorant el so literalment “esquerdat” del plat per l’altra. Mai torna a ser el mateix, us ho ben asseguro, però li allargues la vida i millores el so. En aquest cas, porto un parell d’anys amb el primer tall. No durarà gaire més, i ja quasi no sona… tinc clar que ja puc anar estalviant per comprar-li un substitut.

Anem a veure el procediment, que és ben senzill:

1- Marcar amb un retolador la línia per on farem el tall.

La meva experiència em diu que el millor tall que es pot fer és ben “pla”, amb molt de radi o quasi recte. Si es talla una mena de “U” per eliminar l’esquerda, aquesta torna a aparèixer de seguida, i el so no és tant bo. Digueu-me maniàtic, si voleu.

2- Amb la Dremel i un disc de tall de metall, amb les revolucions al màxim, tallar per la línia que hem marcat.

En aquest punt, les meves recomanacions són: porteu ulleres de protecció, tingueu discs de sobres, i molta paciència. Aquest plat té uns 2mm de gruix i és de bronze (sí, és dels bons), mireu a la foto el que he pogut fer amb un sol disc.

3- Amb la llima o un altre accessori de la mateixa Dremel, afinar les revabes per sobre i per sota perquè no talli. Això és molt important fer-ho de seguida, com us podrien dir un parell de cicatrius que tinc a la mà. Recordeu que el bronze ben esmolat, ja fa molt de temps, era la millor arma per matar; una cosa per tenir ben present.

Per un moment vaig tenir la temptació de fer servir els trossos sobrants del tall per fer puntes de fletxa. Haurien estat unes fletxes mata-elefants genials! Finalment em vaig poder contenir, amb canalla a casa les fletxes assassines són una molt mala idea.

Aquest és el resultat final, una altra cicatriu per explicar.

Llest per tornar al local i als escenaris! Com ja he dit, però, ha patit molt i ja no és el que era. A veure quan en puc encarregar un de nou…

Postdata:
Abans que ningú m’acusi de res, vull aclarir que jo no he inventat res, això que he fet ja fa molt de temps que es fa, amb els plats de la bateria; només he volgut explicar com ho he fet jo.
I també vull dir que ja sé que és molt improbable que hi hagi cap seguidor un blog d’electrònica que pugui estar interessat alhora en la reparació d’un plat de bateria, però això no evitarà que publiqui el que em sembli quan em vingui de gust. Apa.

Fins la propera!

El Talleret 2.0

Com ja us vaig avançar fa un temps, he estat traslladant el Talleret del garatge a una habitació de dalt. Això em suposa tota una colla d’avantatges: tinc una mica més d’espai (tot i que la cambra medeix només 2×2 metres), calefacció, un ordinador millor, equip de música i un silló molt còmode. Però tot això a vosaltres, que no hi treballareu, tant us fa. El que compta és com he organitzat els components i les eines, i això és el que vull compartir amb vosaltres.

No hi ha massa per explicar. He fet una taula-escriptori amb uns plafons de fusta i unes potes de tub de ferro. Davant té un plafó, també de fusta, collat en vertical, a 90 graus. D’aquest plafó en surt un altre en horitzontal, com un prestatge.

A les dues parets laterals hi he posat la resta de coses que em feien falta. Un petit armari a la dreta, on hi guardo kits, components grossos, i demés capses de material. I a la paret que queda a la meva mà esquerra hi he penjat el prestatge dels components, amb totes les gavetes de plàstic que ja tenia, més algunes de noves (mai hi ha prou espai, oi?).

Sota els components i la finestra hi he posat un parell de calaixeres, on hi guardo eines, mòduls, programadors, cables, i material d’oficina.

Aquest material que tinc a banda i banda no és el que faig servir més, les coses que han d’estar més a mà les tinc als plafons que hi ha davant meu quan m’assec al silló: el monitor de l’ordinador, les eines més necessàries, les “xuletes”, i el dispensador de cable.

Damunt la taula hi ha, a més, uns quants endolls, un interruptor pels endolls de l’esquerra i un altre de general, i un llum flexo a la dreta per les feines de detall. Sota el prestatge, per tenir una il·luminació més general, hi ha una tira de leds blancs, que alhora permeten veure bé els plafons de les eines.

Al prestatge hi tinc la resta de coses que he de tenir a mà: l’ordinador, la impressora, l’equip de música, la font d’alimentació, i l’oscil·loscopi.

Encara em falten alguns detalls per acabar de sentir-m’hi del tot a gust, com un llum del sostre millor, o unes preses d’USB més a mà, però de moment ja m’agrada força. Com podeu veure ja hi estic treballant, tinc algunes cosetes a mitges que d’aquí poc us podré ensenyar…

Fins aviat, no us oblideu de passar pel flickr si voleu veure totes les fotos, les d’ara i les d’abans.

No me n’he anat enlloc

Com que fa dies que no puc fer un post en condicions, he pensat donar una mica la cara i explicar el perquè. A més de la molesta i ja habitual manca de temps, resulta que estic traslladant el talleret, del garatge a un lloc no tant inhòspit. No és que no hi estigui bé, amb el cotxe i la moto; és que és una mica difícil treballar amb el soldador i les pinces quan la temperatura està per sota dels 10ºC. Si, per molt que em posi un jersei gruixut, el fred se’t fica als peus i als dits i acabes de mal humor i sense sensibilitat… I no parlem de quan et poses a programar amb l’IDE de l’Arduino! Ja sé que l’hivern ja s’ha acabat, però aquesta era una cosa que havia pensat fa temps i que per fi m’he decidit a fer.

O sigui que estic arreglant una petita habitació a dalt, que ja no fem servir, per tenir-hi el nou talleret. Aquesta setmana santa he fet la instal·lació elèctrica, he pintat, i ara he estat muntant la taula i situant les eines, a estones. Quan ho tingui a punt li faré unes quantes fotos i les penjaré per aquí, de moment estic de reformes. Encara em falten calaixos, penjar els components, i algun detallet més, però ja quasi ho tinc.

Espero que el talleret 2.0 em doni una empenta més per fer aquestes coses que tant m’agraden.

Perdut en la traducció

En aquesta meva (i nostra?) afició hi ha termes anglo-saxons que tenen una traducció molt difícil. La majoria són conceptes que no es corresponen a una sola paraula; sembla que el paradigma d’això que us comento és la paraula “scavenging”, que és alhora un dels meus “esports” preferits. Tinc tan assumit el terme que no se m’havia acudit fer-ne una traducció directa fins fa uns dies.

Jo estava mirant un vídeo en anglès al YouTube i em pregunta la meva dona, després de llegir el títol, “què vol dir scavenging?”. No li vaig saber respondre en una sola paraula, no en sabia la traducció directa. Per tant, li vaig explicar el concepte: recuperar coses que els altres han llençat per utilitzar-les, arreglar-les, o aprofitar-ne les peces. Malgrat el dubte havia quedat resolt, encara em picava la curiositat, i vaig obrir una finestra del traductor del Google, a veure què hi deia. El resultat va ser sorprenent.

Com que el resultat amb una sola paraula no era prou esclaridor, probablement degut a les limitacions del traductor de Google tan ben conegudes per tots els que l’hem fet servir alguna vegada, vaig afegir algunes paraules de la mateixa família. La sorpresa és que hi ha diverses connotacions en els termes, des de les més negatives (no em sento molt orgullós de dir que una de les coses que més m’agrada fer és “furgar en les escombraries”), fins a d’altres més d’acord amb l’esperit del que faig (“rescatar” o “netejar”).

Hi ha un cert sentit de reciclatge en el que faig (fem?), i d’aquesta vessant del terme sí que n’estic satisfet. Pel que fa a la paraula “carronyer” he de dir que m’encanta, malgrat tingui connotacions negatives i ens porti al cap les imatges més “gore” dels animals amb més mala premsa de la sabana. Però la natura és molt sàbia, no ho oblideu, i ha tingut molt de temps per organitzar el caos en un sistema que funciona. Nosaltres, al contrari, seguim produïnt, consumint i llençant més del que som capaços de gestionar…

Algú com jo, que recull un DVD o una impressora espatllats del contenidor, per desmuntar les peces útils i fer-les servir en els seus invents, no deixa de ser mal vist pels altres mentre ho fa. Malgrat que evito que aquesta peça d’electrònica de consum acabi en un abocador, embrutant-se i intoxicant el medi; tot i que les peces que no em serveixen les separo en funció de quin material són fetes i les porto a reciclar a la deixalleria del poble (el que hauria d’haver fet l’imbècil que va llençar el DVD al contenidor).

Aquí deixo aquestes reflexions improvisades, espero els vostres comentaris.

Poc temps

Fa dies que no escric al bloc, i no és que estigui preparant res. És que cada vegada tinc menys temps. La vida familiar i la feina em consumeixen tot el que tinc, i si tinc un minut lliure sempre hi ha feina per fer abans que passar-ho bé. En aquests dies tot el que he pogut fer (que pugui tenir a veure una mica amb aquest bloc) és arreglar l’ordinador del meu germà i fer un alimentador per a la càmera de vídeo del meu pare.
Els projectes que tinc a mitges, la taula de leds i l’amplificador amb rodes, estan parats. Ni tan sols he trobat un moment per comprar quatre components que em fan falta.
En fi, vaig dir que faria més coses i en faig menys, però és que no dono per més…

Inactivitat

Miro la data de la última entrada al blog i fa ja 3 mesos. Sembla que hi ha inactivitat per aquí, no? Doncs no és així, estic treballant en un pilot de coses, i totes alhora, però és clar, al blog no es veu. Estic preparant un post de la taula de leds que és llarguíssim -fins i tot l’hauré de partir en trossets- i això requereix temps, que és el que no tinc. Tardo tant de temps en documentar els projectes (ho vull fer molt bé) que quan penjo el post ha passat molt de temps des que els vaig fer; de vegades això significa que ja no recordo alguns detalls o que m’he oblidat de fer fotos d’aquest o d’aquell pas. Perdo el codi font que fico als micros, em falta comentar coses, m’oblido de les voltes que hi he donat i publico només la forma definitiva, etc.

Per això he pensat que canviaré la manera de plantejar el blog, o més aviat la manera de publicar-hi la informació: enlloc d’esperar a tenir tot el projecte finalitzat per documentar-lo (cosa que produeix un post molt ben acabat, amb projectes definitius i ben tancats, però desfassats en el temps), ho aniré documentant conforme ho vagi fent (d’aquesta manera es podrà apreciar el procés i els canvis sobre la marxa, és a dir, la informació serà més fresca).

Una excepció a aquesta nova “política” serà tot el que tinc a mig escriure, que ho deixaré tal com ho tinc (igualment, ara ja no ho puc fragmentar i publicar a la data que tocava) quan ho acabi. L’altra excepció serà la publicació de projectes que ja tinc acabats d’abans de començar el blog; d’aquests en faré resums monolítics que tindran menys informació, però intentaré que siguin rics en imatges.

Aquesta és la idea perquè es vegi més activitat en aquest blog: postejar més sovint, posts més curts. Espero que us estigui bé. Demà començo. De veritat.

El principi de tot

Als inicis tot era foscor… era una foscor freda i apàtica, formada alhora per mandra, manca de temps, idees poc clares i indecisió. Però llavors, per fi, hi va haver una espurna de llum i de sobte em vaig decidir a fer allò que feia tant de temps que pensava i desitjava… I aquest és el resultat; per una vegada he fet alguna cosa i he començat el maleït bloc. A veure si em motivo i no cau en l’oblit…

I de què anirà, tot això? De moment tinc clar que hi vull posar informació de tots els projectes d’electrònica en els que em fico, reparacions, maquinari de codi obert (open source hardware), etc. No descarto escriure també sobre les meves altres aficions: les motos, el rol, el death-metal, el bricolatge… o simplement opinar sobre qualsevol altra cosa que em cridi l’atenció.

Que per què ho escric en català? Hi ha una colla de motius: en primer lloc, és la meva llengua materna i la que parlo cada dia; per mi és més fàcil escriure en català que no en castellà o anglès, és a dir per comoditat. En segon lloc, hi ha una manca molt gran de blocs o pàgines web dedicades als temes que jo vull tocar en català. N’hi ha algunes en castellà (poques de bones) i la resta són totes en anglès (en rus o portuguès no ho he mirat). No és que ara vulgui semblar un pioner ni res semblant, és un tema que he pensat bastant i tinc en contra que en qualsevol dels altres dos idiomes tindria més visites, però espero que en català aquest bloc serveixi per unir una mica els aficionats a aquests temes que estem més a prop. Si ets un d’ells, deixa un comentari!!