El gronxador

Avui us porto la meva darrera aventura de bricolatge: un gronxador. Ja sé que potser no és època, ara que el fred s’acosta i les hores de sol són cada vegada més escasses, però espero que aquesta diversió tan senzilla i clàssica duri molts anys, així que no importa en quina estació comenci la seva vida a casa.

La idea és ben senzilla: una simple planxa de fusta penjant de dues cadenes. El lloc escollit és el porxo del jardí de casa, on hi ha el lloc ideal per penjar el gronxador: una biga de ferro que aguanta la terrassa de sobre.

La primera part de l’aventura serà fer la base de fusta. Fidel als meus ideals, reciclaré unes peces de fusta massissa que provenen d’un pallet que em van donar. Per desgràcia no tinc una foto del pallet sencer, ja que vaig fer servir els travessers superiors (de fusta més prima) per fer el foc d’una barbacoa (nyam, nyam!) fa uns dies. Però ja us en feu a la idea, i a més tinc la foto de les fustes que em van sobrar, i que faré servir per fer la base del gronxador. Aquí la teniu.

102_0572 102_0573

Com podeu veure, no es troben en massa bon estat, o sigui que el primer pas serà condicionar-les una mica. Començaré per extreure’n els claus (els que pugui), i llavors ja miraré d’allisar-les una mica. Sembla que no les hauré de tallar, ja que fan uns 60x9x3cm cadascuna, i les tres juntes fan un mida molt bona per fer la plataforma on seurem.

102_0574 102_0575

Com us deia, les cares que vull enganxar no són gaire planes ni regulars. És hora de planejar-les amb el ribot, una de les meves eines preferides per treballar la fusta.

102_0576 102_0578

Ara que les peces ja estan una mica millor, les enganxo entre elles per fer una placa sencera. Per fer això faig uns forats i hi poso unes varetes de fusta que ja venen per a la ocasió -i que no recordo com se diuen-, que ja tenia per aquí. La cola blanca en aquest pas és fonamental, no cal escatimar-ne; els sarjants ho aguantaran ben apretat mentre s’asseca.

102_0579 102_0580

102_0583 102_0584

102_0587 102_0589

102_0590 102_0596

102_0592

Ara és un bon moment per anar eliminant les irregularitats de la superfície, igualant les tres peces de fusta per aconseguir una base ben plana. Ja us he dit que m’encanta fer servir el ribot?

Tot seguit vaig marcant els forats que serviran per penjar la base. He comprat una vareta d’acer en un magatzem de materials d’obra, m’ha costat 4,10€ per una barra de 8mm de diàmetre i 6m de llarg. En tinc de sobres, pel que vull fer. Amb una broca de fusta (d’aquelles planes) de diàmetre 16mm he fet els quatre forats dels cantons. Amb el trepant és un moment.

102_0599

Amb l’escofina i la llima he arrodonit una mica les cantonades, vull que l’acabat sigui còmode i bonic. Tot seguit és hora de llimar, llimar més, i polir, fins que quedi ben ben fi. La part de sota la deixaré tal com està ara, així el resultat final quedarà més rústic i recordarà els orígens humils dels materials que he fet servir. Per cert, us he comentat que a la part final de la feina de llimar m’ha vingut a ajudar un pirata?

102_0601

102_0602

Ja per finalitzar la base, ara que ja està igualada i ben llimada (quin gustet que fa anar-hi passant la mà!), només queda vernissar-la per protegir-la de la humitat i la intempèrie. Una mica de pinzell i vernís (quina bona olor que fa!) i ja ho tenim, primera capa finalitzada. Dues més i quedarà perfecte!

102_0604

Ara anem per les varetes de penjar el gronxador, mentre el vernís de la base s’asseca. El primer que faig és tallar dues peces de 80cm de llarg, amb les que faré els arcs que passaran pels forats de la base i s’aguantaran a la cadena. No em pregunteu perquè 80cm, la mida ha estat escollida de manera una mica arbitrària.

102_0609 102_0610

Tot seguit es tracta de doblegar les varetes per aconseguir introduïr-les pels forats de la base. És hora de fer servir el bufador…

102_0612

Aquí tenim la primera llesta. D’acord, ja us ensenyo com ho he fet:

102_0616 102_0618

102_0621 102_0622

102_0623 102_0624

Com que les varetes estaven molt rovellades, he aprofitat mentre es refredaven per netejar-les una mica, amb el raspall de pues d’acer. Així és com han quedat de moment.

102_0630

Els dies següents són molt avorrits, només anar afegint capes de vernís per sobre i per sota de la base de fusta. Ja no poso més fotos, d’això.

Ara anem per fer les argolles que aguantaran les cadenes a la biga del sostre del porxo. El material i el sistema utilitzats són els mateixos que he fet servir per les peces que aguantaran la base de fusta a les cadenes: vareta de ferro i bufador.

102_0647

No hi ha gaire res a dir, aquí. He fet un tall de la mateixa vareta, ara de 16cm (a l’esquerra). Llavors l’he escalfat amb el bufador i doblegat. Repetir tres vegades. Deixar refredar. Netejar amb raspall de pues d’acer. Ja està (a la dreta)! Repetim i ja tenim les dues fetes.

102_0653

Ara us vull presentar la resta de material que he comprat. Aquí teniu la cadena (ja havia aparegut al fons d’alguna imatge, però aquesta és la presentació oficial), està feta amb vareta d’acer zincat de 5mm. Se suposa que aguanta fins a 225Kg sense problema (i n’hi ha dues, hauria de ser suficient!). N’he comprat quatre metres, val més que en sobri que no que en falti. Valia una mica més de 2€ el metre, ara no ho recordo exactament.

102_0651

També he comprat dos mosquetons per penjar les cadenes a les argolles; els motius per fer servir mosquetons és que vull que el gronxador es pugui treure, i també es pugui regular en alçada (aquesta joguina tindrà clients des de poc més d’un metre d’alçada fins quasi dos). Crec recordar que em van costar una mica menys de 2€ cadascun. També són zincats, no es rovellaran.

102_0649

El següent que faig és tallar la cadena per la meitat (amb la serra de metall). Tot seguit ja puc començar el muntatge, ara que per fi la tercera capa de vernís de la base ja està seca.

102_0656 102_0658

102_0660 102_0664

Ara ja veieu quin era el pla, oi? Una vegada passada la cadena torno a doblegar les varetes, amb la intenció de tancar-les en una mena de triangle. Així la cadena quedarà a dalt de tot sense moure’s. Més bufador, és clar.

102_0665

Aquí ja quasi ho tinc. Només em queda tallar la part que sobra i unir els dos extrems amb el soldador elèctric. Llàstima que m’he quedat sense bateria a la càmera, o sigui que no ho veureu gaire bé, però no hi ha cap misteri. Un cop ho he fet als dos arcs, això ja està llest per pintar. Tot seguit ho podeu veure una vegada pintat.

102_0684

102_0681

I així és com es veu per sota.

102_0689

Ara que el gronxador ja està llest, és hora de penjar-lo al seu lloc. És aquest.

102_0667

El primer que he fet ha estat marcar els llocs precisos on he de soldar les argolles, després de prendre les mides. Tot seguit he netejat la biga amb el raspall d’acer, i he procedit a col·locar la primera argolla, a punt per soldar-la. Per això m’ha estat molt útil un imant que tinc, que és ideal per fer soldadures en llocs incòmodes.

102_0669 102_0671

He fet una primera puntada amb l’electrode per aguantar l’argolla a la biga. Un cop ja estaven les dues argolles a lloc, he procedit a fer-hi uns cordons més dignes per les dues bandes. Observeu que la meva tècnica amb el soldador d’electrode encara és molt millorable…

102_0673 102_0674

102_0675

Ara que les argolles ja estan ben assegurades, és l’hora de la prova de càrrega. Les cadenes quedaven una mica massa llargues, les he anat escurçant amb els mosquetons fins que el seient ha quedat a l’alçada adient.

102_0676 102_0677

He comprovat amb el meu propi pes, i una mica més d’afegit, que no hi ha cap mena de perill. Estic completament segur que tant les cadenes, com els mosquetons, les argolles i la base suporten moltes vegades el pes dels meus fills… Ja només falta la prova definitiva, la prova de funcionament feta pels experts. Tot seguit podeu veure la cap del departament de qualitat donant la seva aprovació amb un somriure.

102_0680

Per part meva només queda acabar de pintar les argolles per evitar que es rovellin, i assegurar així que tindran una llarga vida. La pintura que he fet servir aquí és la mateixa que he utilitzat pels arcs de la base; aquesta no necessita una base de mini de plom (aquella clàssica taronja) a sota per ser totalment resistent a la intempèrie. És la mateixa que tinc per aquí per pintar la barana de la terrassa.

102_0693 102_0692

102_0691 102_0690

I fins aquí arriba l’aventura d’avui, espero que us hagi agradat. Ja veieu que és ben fàcil (i barat) fer-vos un gronxador per casa. Si us animeu a fer-vos-en un, feu-m’ho saber. I si no, espero els vostres comentaris igualment. Fins la propera!

Anuncis

Reviure bateries 2

Fa uns dies vaig publicar aquí mateix el meu mètode per reviure les cel·les de NiCd d’una bateria de trepant. Just després de fer-ho, em va venir al cap un vell cargolador sense fils Black&Decker que tinc per baix sense fer servir, precisament perquè no es vol carregar. De seguida que he tingut una estona, he posat en pràctica de nou aquest sistema, amb la sana intenció de tornar a la vida una de les meves eines preferides. Aquest aparell és molt vell (aviat en podré dir “vintage”), però sempre ha estat robust i fiable, i em fa molta pena veure’l així fotut, i més encara desprendre-me’n (va ser un regal).

102_0424

El primer que he de fer és obrir el cargolador per arribar a la bateria, que deu ser de tres cel·les (està marcat com a 3.6V, és a dir, 3 cel·les de 1.2V en sèrie). Per això he d’alliberar un clip que tanca la unió entre la part elèctrica i la mecànica. Només cal fer una mica de palanca amb un tornavís pla.

102_0425

A simple vista podem veure el reductor planetari que hi ha just davant el motor. No és una de les coses més boniques que ens pot oferir la mecànica?

102_0426

La següent tasca és obrir la carcassa de plàstic de la part elèctrica que és alhora el mànec de l’aparell. Un sol cargol de cap Philips i s’obren les dues meitats, ja sóc a dins. Així m’agrada, senyors enginyers de producte de la B&D, fàcil d’obrir i reparar, com ha de ser!

102_0428

Aquí ja podem veure a simple vista les tres cel·les que formen la bateria, com sempre unides per pestanyes de planxa metàl·lica. Els cables per carregar, un diode, el motor, i el mecanisme de l’interruptor que permet fer girar el motor cap ambdós sentits, per cargolar i descargolar. No pot ser més simple.

102_0430

Extreure la bateria és ben fàcil, només cal alliberar dos terminals faston, un pel pol positiu i un altre pel negatiu. Ara que ja la tinc a mà, puc començar el tractament que ja us vaig explicar.

D’entrada totes les cel·les marcaven 0V al tester, però uns segons aplicant la font d’alimentació a 2.9V ho han resolt: totes han pujat fins a 1.6V en un moment (unes més ràpid que d’altres). Cal dir que no m’ha calgut separar les cel·les, he aplicat la tensió directament a les pestanyes d’unió, que es troben exposades. Ni tan sols he hagut d’eliminar l’aïllament, hi ha espais desprotegits on he pogut fer contacte.

He tornat a muntar l’aparell (de moment sense la part mecànica, per si ho he de repetir) i l’he posat a carregar.

102_0431

Unes hores després, és el moment de la veritat. Activo l’interruptor i… funciona! El motor gira lliurement, amb un soroll alegre de nou. El torno a muntar ràpidament i a fer-lo servir una altra vegada. M’encanta, aquest aparell!

Ja veieu, he trobat una aplicació pràctica a la resurrecció de cel·les de NiCd, de fet la més evident. Per fortuna aquesta vegada no hi havia cap cel·la “definitivament morta”, però sinó l’hauria substituït per una de les que vaig recuperar l’altre dia. Només hauria tingut una estona més de feina amb el soldador.

Fins a la propera, me’n vaig a buscar més aparells amb bateria que hagin deixat de funcionar…

Reviure bateries

LA BATERIA DEL TREPANT

Fa uns dies vaig desmuntar la bateria d’un vell trepant Black&Decker que no es volia carregar. Quan la muntava, el trepant no girava, i quan la posava al carregador no agafava càrrega, ni posant-la un moment ni tota la nit. Simplement, enlloc dels 12V que hauria de donar en teoria, marcava 0V al tester. A la pobra no li puc donar cap culpa, tenia gairebé catorze anys i l’havia fet servir molt. Però havia arribat a la fi de la seva vida útil, estava morta, kaputt. O potser no?

bateria2 bateria1

Només per curiositat, la vaig desmuntar en un moment. En principi només volia veure com era per dins, per això vaig fer el mateix que faig amb tantes coses abans de llençar-les: desmuntar-les. Precisament com que només volia mirar i prou, no vaig fer cap foto, cosa que ara lamento. No obstant intentaré suplir la imatge amb les mil paraules, tot i que no valen tant com tots sabem.

Després de descollar uns quants cargols de cap torx, vaig veure què hi havia a dins de la bateria: deu cel·les rabassudes, embolicades amb cartró, sense cap marca ni inscripció, i connectades entre elles en sèrie amb pestanyes de planxa metàl·lica. També hi havia el connector i un petit component que tenia pinta de tenir a veure amb la temperatura, potser una resistència de factor positiu (PTC) per tallar la corrent si el paquet s’escalfa massa.

Ja les anava a llençar i oblidar-me de la bateria (i del trepant, és clar, les bateries de recanvi valen com els trepants nous, passa com amb les impressores i la tinta), quan em van començar a assaltar una colla de pensaments: i si només n’hi ha una, de cel·la dolenta? O tres o quatre? Què passa amb les altres? Les puc fer servir?

LES CEL·LES

Ja hi som! Ja tenia una altra cosa entre mans per entretenir-me. Vaig agafar unes alicates i vaig començar a separar les deu cel·les que formaven el paquet. No és una feina fàcil, ja que aquests grups els uneixen soldant aquesta mena de “patilles” a les cel·les amb soldadura per punts. Una estona després, però, me’n vaig sortir. Ja les tenia totes separades, i ara què?

102_0353

Vaig mirar la tensió amb el tester, però totes marcaven 0V. Totes mortes! Realment no n’hi havia ni una amb una mica de càrrega? De fet és normal; en un paquet com aquest, on es troben totes en sèrie, les que tenen càrrega “intenten carregar” les que no en tenen, i es buiden en aquest procés tan altruista.

Lluny d’abandonar, posseït per un afany comparable al del doctor Frankenstein, vaig pensar que potser hi havia alguna manera de tornar-les a la vida. O sigui que vaig buscar a la xarxa a veure què hi trobava i, com no, hi havia milers de vídeos i explicacions. Llavors era possible!

Vaig llegir un bon grapat de bestieses (a internet? no!), i vaig veure pàgines i vídeos que -com a persona que ha estudiat això de l’electricitat- em van posar els pèls de punta. Realment, a la gent no li importa arriscar la vida per recuperar una pila que val menys d’un euro? Tant s’avorreixen que necessiten trobar emocions als llocs més insospitats, com els endolls de casa?

Tornem al tema, que me’n vaig per les branques. També vaig trobar molts articles interessants, i pàgines que donaven explicacions creïbles: sembla que el motiu de la mort de les cel·les té a veure amb la química, és clar, com també la resurrecció. Pel que he llegit, quan les cel·les són velles i es deixen de fer servir un temps s’hi formen una mena de cristalls que fan de conductors entre els dos pols, provocant un curt-circuit efectiu, d’aquí surten els 0V que mesuro amb el tester. També pel que sembla, aplicar una tensió externa prou alta provoca un corrent que trenca aquestes formacions, i “reordena” els cristalls de la cel·la, fent que es puguin carregar altra vegada.

A partir d’aquí hi ha un munt de teories sobre com aplicar aquest corrent extern, quant de temps, quina tensió, quantes vegades, etcètera. Descartant les més boges, increïbles, i perilloses, encara me’n van quedar unes quantes. Barrejant les explicacions que vaig trobar més coherents i afegint una mica de collita pròpia, vaig fer una teoria pròpia i em vaig disposar a provar-la. El primer pas, però, era soldar cables als pols de cada cel·la, ja que no tinc porta-piles per una mida tan rara. Ara que hi penso, no us n’he dit les mides: fan Ø23x34mm, o Ø22x33mm sense comptar la protecció de cartró. Pel que he pogut descobrir, són cel·les de NiCd (níquel-cadmi), de 1.2V cadascuna (això ja ho tenia clar: 10×1.2=12V), i la mida se’n diu 4/5 Sub-C. Busqueu-ho i trobareu quelcom semblant a les cel·les de la foto d’abans.

102_0355

Aquí damunt podeu veure la mida de les cel·les, comparada amb la clàssica pila AAA dels comandaments a distància. La polaritat és com a les piles normals, la base plana és el negatiu (-) i la punta de l’altra banda, que està aïllada, és el positiu (+). Soldar els cables és tasca fàcil amb un soldador prou potent i un estany amb suficient resina; sense això és una tasca que es pot complicar, ja que l’acabat metàl·lic de l’exterior de les cel·les sembla repel·lir l’estany. En el meu cas vaig haver de posar una punta més gran al soldador de 25W, perquè amb la petita que utilitzo normalment la transferència d’escalfor era insuficient i feia la feina massa lenta.

102_0356

102_0331

102_0333

TORNANT LES CEL·LES A LA VIDA

Ara us explico el meu mètode de resurrecció: es tracta de regular la font d’alimentació a 2.9V, i connectar-la a la cel·la durant uns segons, amb la polaritat correcta (el pol positiu de la font amb el pol positiu de la cel·la). Mentre ho fem hem de comprovar la tensió amb el tester. Quan connectem la font a la cel·la, els 0V que estàvem mesurant de sobte comencen a pujar ràpidament. Si la lectura puja ràpid és que tot va bé, la pila està tornant a la vida. Quan arribem al voltant dels 1.5V ja ho podem deixar estar, podem desconnectar la font de la cel·la; tot plegat només han estat uns quants segons. Si les cel·les estan mortes irremissiblement, no superen els 0.4V; en aquest cas no cal tenir-les més temps connectades a la font, ja les podem llençar.

102_0342 102_0343

I ara la pregunta del milió: funciona, el meu mètode? Després de repetir la operació amb les deu cel·les que tenia a mà, nou han reviscut i la desena no. Això seria un 90% d’èxit, molt millor del que m’esperava, i jo diria que suficient per demostrar la meva tesi. Però no cantem victòria tan ràpid, encara falta una cosa.

Hem de tenir en compte que les cel·les reviscudes no es troben encara en condicions de donar corrent a qualsevol aparell, el següent que cal fer ara és carregar-les. Si són capaces de retenir la càrrega podrem dir que hem triomfat, les cel·les són útils de nou, però si no ho poden fer no serviran per res. Per carregar-les he fet servir el meu carregador intel·ligent de bateries, que accepta gairebé qualsevol mena de cel·les. Ha estat una feina llarga, però al final les he pogut carregar totes nou (les he carregat una per una, aquesta primera vegada).

102_0335

Cap de les nou cel·les ha donat problemes mentre es carregaven. Han acceptat càrregues entre 1100mAH i 1300mAH, n’hi ha que més i n’hi ha que menys. Penso que la capacitat d’aquestes cel·les devia ser d’entre 1300mAH i 1400mAH, o potser fins i tot més, tenint en compte que són molt velles.

Però no tot són bones notícies. Després de deixar-les dos dies carregades sense tocar-les, he comprovat de nou la càrrega. Una d’elles l’ha perdut completament, i torna a marcar 0V al tester; les altres vuit segueixen bé.

102_0338

En tot cas, em sembla que vuit de deu és un molt bon resultat, si més no prou bo com per afirmar que aquest mètode funciona. No em faig il·lusions de fer servir les cel·les recuperades durant catorze anys més, però ara tot el que en tregui és gratuït, o sigui que no em queixaré si d’aquí dos anys deixen de funcionar.

I ARA QUÈ?

Molt bé, he recuperat unes quantes cel·les de NiCd, i ara què en faig? Em venen moltes idees al cap: una llanterna carregable, un banc per carregar el mòbil, la bateria d’un robot… Totes em semblen atractives, però no em decanto per cap encara.

De moment, com que em sembla que amb 1.2V no faré gran cosa, em disposo a muntar un paquet de quatre cel·les en sèrie, que m’hauria de donar entre 5.5V a plena càrrega i 4V quan ja no tingui gens de suc; això ja serà més aprofitable. Torno a agafar el soldador (amb la punta gruixuda), i uns quants cables. Cinc minuts després, aquest és el resultat.

102_0350 102_0351

Aquesta podria ser una de les seves utilitats, per exemple.

102_0359 102_0361

Ja veieu que de vegades la mort és només el principi d’una història, si més no per les piles. Si teniu la oportunitat feu la prova a casa, ja em direu com us ha anat als comentaris (declino tota responsabilitat del que feu a casa vostra, jo només us he explicat el què he fet i com).

Una darrera nota: les dues cel·les que no he pogut reviure les he portat a la deixalleria, el Cadmi no és precisament un element que vulgui escampar a la natura!

Res més per avui, fins a la propera!

El món gira

Fa uns dies el meu fill -que té quatre anys- va portar de l’escola una maqueta del nostre estimat planeta. Ell mateix havia pintat a classe els oceans i els continents damunt una bola de poliestirè expandit (és a dir, porexpan), i li va clavar un pal de fusta per dur-lo amunt i avall com un xupa-xup. Després d’ensenyar-me la seva obra, em va preguntar si podíem posar la maqueta en un lloc que anés girant, tal com fa la Terra en realitat (darrerament està estudiant el sistema solar i és un tema que li apassiona). O sigui que ja tenia un repte damunt la taula, havia començat un nou projecte.

102_0270

La idea era senzilla, tant que no vaig fer ni un dibuix, va sortir tot parlant amb ell sobre com ho faríem. Vam quedar que faríem una base que s’endollaria a la corrent, on hi hauria un motor que faria girar el pal on hi clavaríem la maqueta del planeta. Som-hi!

MATERIALS
Un bon primer pas és sempre recopilar el material necessari. El primer que trobo és el motor, a la ja llegendària caixa de reciclatge. Si no recordo malament el vaig recuperar d’un expositor que feia girar els productes en una botiga. És perfecte perquè funciona directament a 230V, gira ben a poc a poc, i no fa soroll. A partir d’aquí la resta ve rodada: el cable per l’alimentació amb interruptor prové d’una làmpada de sobretaula; un retenidor de cables, una mica d’estany per soldar els cables al motor, tub retràctil per aïllar les soldadures, i ja tinc la part elèctrica completa. L’eix on hi clavaré el món pot ser gairebé qualsevol cosa, però el primer que se m’acut és un pal de bambú dels que et regalen als restaurants xinesos perquè el facis servir enlloc d’una forquilla; a la cuina en tinc molts. La resta del muntatge el completaré amb l’ajuda de la sempre polivalent cola calenta.

102_0267 102_0276

Ho he trobat tot excepte una cosa, només em falta la base. He estat rebuscant una mica, però tot el que he trobat m’ha semblat lleig o inadequat. No vull que el motor es vegi, i menys en un aparell que tindrem en un lloc de privilegi a la sala d’estar. Al final he pensat que bé em podia gastar uns quants cèntims en una base en condicions, així que he anat amb els nens al basar oriental que han obert al costat de casa. Hem trobat la base ideal, una capsa de fusta de la mida perfecta i sense cap acabat, l’excusa perfecta per fer una tarda de pintura amb els artistes de la casa. I per menys de tres euros.

102_0265

MANS A LES EINES
La capsa només necessita un parell de forats: un a la part superior per la sortida de l’eix (el palet de menjar arròs tres delícies), i l’altre, a la part del darrere, per permetre l’entrada del cable. Marco el centre de la tapa i la ubicació del forat del darrere amb l’ajuda del llapis i el regle. Llavors un cop de broca i llest.

102_0272 102_0277

A continuació, desmunto les frontisses i la tanca amb el tornavís. Tota vostra, a pintar, nanos! Així és com ha quedat de meravellosa la capsa, superat el trauma de la pintura infantil.

102_0288 102_0285

Aquest hauria estat un projecte d’una sola tarda, si no hagués calgut deixar assecar la pintura. Tot i així, no queda massa feina per fer.

El següent pas és fixar el retenidor de cable a la capsa, fer-hi passar el cable, i soldar-lo al motor. Aïllo les soldadures i ja ho tinc, ja puc comprovar que gira.

102_0292

Com que el motor ha funcionat, segueixo endavant més tranquil. Ara és el torn d’unir l’eix al motor. Per cert, que l’eix l’he tallat i li he fet punta amb el cutter, a punt per clavar-hi la bola de porexpan. Serà l’eix de rotació del món. En aquest procés faig servir la cola calenta, sense complicar-me, un bon pilot de cola i llest. Però resulta que no és tan fàcil, el pal té tendència a caure, no s’està quiet, i la cola tarda més del previst en assecar-se. No em puc permetre que no quedi ben recte amunt, sinó quan giri serà un desastre. Una mica més de cola i un anell de plàstic provinent de la cinta adhesiva ho resolen, al final. Expeditiu i lleig, m’encanta.

102_0283 102_0295

Falta enganxar el motor a la base i, per això torno a fer servir la cola calenta. Només m’he d’assegurar que l’eix del motor quedi ben bé al centre de la capsa, perquè el pal de bambú no fregui enlloc. Tampoc acaba essent fàcil, però prenent un parell de mides i aguantant el motor mentre la cola s’asseca ho acabo resolent.

102_0293

TOCS FINALS
Tot seguit collo les dues meitats de la capsa amb les frontisses i la tanca, això no té cap misteri; ja quasi ho tinc. Per últim, només em queda empalar la mare Gaia a l’estaca punxeguda del capitalisme… ehem, vull dir… del bastonet de bambú.

102_0299

Finalitzat! Tot seguit un preciós vídeo de demostració de l’aparell en funcionament.

Com a nota aclaridora i disculpa, he de dir que he obviat la feina de col·locar l’eix i/o la base a la inclinació correcta per fer que hi hagi estacions, sols de mitjanit i aquesta mena de detalls. Només es tractava de fer content un nen de quatre anys que vol veure com el món gira, i de moment això ja ho he aconseguit. I amb poca estona de feina.

Fins a la propera!

El plat de la bateria

El post d’avui és una mica diferent dels de sempre. És una reparació, sí, però no d’un aparell d’electrònica de consum o un electrodomèstic. El que tinc espatllat és…

102_0043

…un plat de la bateria! Sí, per si no ho sabíeu aquests brillants i sorollosos discs de metall que esteu acostumats a veure als escenaris i video-clips també s’espatllen. Sobretot si toques death-metal, i més encara si ets dels que pica fort; lamentablement, compleixo els dos requisits. Tot seguit us ensenyaré quina és la meva teràpia per allargar-los la vida. Us puc assegurar que val la pena, ja que no són pas barats!

Comencem per veure el problema més de prop:

102_0045 102_0048

Aquí la teniu, una esquerda que pot semblar petita, però que pot provocar una catàstrofe. Per començar, només fa falta una esquerda minúscula perquè el so del plat ja no sigui el mateix. De fet, aquesta la vaig sentir abans no la vaig veure; una vegada finalitzat el tema, vaig repassar tot el voltant amb el dit i la vaig localitzar. Era petita, només un parell de mil·límetres, però ja em va fer mania tocar el plat la resta de l’assaig. Quan vam acabar, ja havia crescut fins a la mida que veieu. Hora de portar el plat al talleret.

El problema amb aquestes petites esquerdes és que si no hi fas res, en pocs dies et quedes sense plat. Van creixent, fent que el plat soni cada vegada més malament i més fluix, fins que es trenca per la meitat (sí, m’ha passat anteriorment). La solució és fer un tall per eliminar l’esquerda, tan senzill com això. Com ja haureu vist, no és la primera vegada que ho he fet, amb aquest plat. Fent el tall eliminem l’esquerda, aconseguint que deixi de crèixer per una banda, i millorant el so literalment “esquerdat” del plat per l’altra. Mai torna a ser el mateix, us ho ben asseguro, però li allargues la vida i millores el so. En aquest cas, porto un parell d’anys amb el primer tall. No durarà gaire més, i ja quasi no sona… tinc clar que ja puc anar estalviant per comprar-li un substitut.

Anem a veure el procediment, que és ben senzill:

1- Marcar amb un retolador la línia per on farem el tall.
102_0049
La meva experiència em diu que el millor tall que es pot fer és ben “pla”, amb molt de radi o quasi recte. Si es talla una mena de “U” per eliminar l’esquerda, aquesta torna a aparèixer de seguida, i el so no és tant bo. Digueu-me maniàtic, si voleu.

2- Amb la Dremel i un disc de tall de metall, amb les revolucions al màxim, tallar per la línia que hem marcat.
102_0050
En aquest punt, les meves recomanacions són: porteu ulleres de protecció, tingueu discs de sobres, i molta paciència. Aquest plat té uns 2mm de gruix i és de bronze (sí, és dels bons), mireu a la foto el que he pogut fer amb un sol disc.

3- Amb la llima o un altre accessori de la mateixa Dremel, afinar les revabes per sobre i per sota perquè no talli. Això és molt important fer-ho de seguida, com us podrien dir un parell de cicatrius que tinc a la mà. Recordeu que el bronze ben esmolat, ja fa molt de temps, era la millor arma per matar; una cosa per tenir ben present.
102_0052
Per un moment vaig tenir la temptació de fer servir els trossos sobrants del tall per fer puntes de fletxa. Haurien estat unes fletxes mata-elefants genials! Finalment em vaig poder contenir, amb canalla a casa les fletxes assassines són una molt mala idea.

Aquest és el resultat final, una altra cicatriu per explicar.
102_0054 102_0055

Llest per tornar al local i als escenaris! Com ja he dit, però, ha patit molt i ja no és el que era. A veure quan en puc encarregar un de nou…

Postdata:
Abans que ningú m’acusi de res, vull aclarir que jo no he inventat res, això que he fet ja fa molt de temps que es fa, amb els plats de la bateria; només he volgut explicar com ho he fet jo.
I també vull dir que ja sé que és molt improbable que hi hagi cap seguidor un blog d’electrònica que pugui estar interessat alhora en la reparació d’un plat de bateria, però això no evitarà que publiqui el que em sembli quan em vingui de gust. Apa.

Fins la propera!

La casa de nines

100_2864

La meva filla em va demanar una casa de nines, per jugar-hi amb el seu germà, i ja la té feta. Jo us la presento per si us dona alguna idea, o simplement per motivar-vos.

Em sap greu no haver fet fotos del procés, però és que va ser molt ràpid i senzill. La vaig fer amb fusta de 19mm, que és la que en tenia més (evidentment era fusta reciclada, ja em coneixeu). En primer lloc, vaig tallar tots els trossos que vaig trobar a la mateixa amplada, 26cm. No vaig escollir aquesta mida per cap motiu, hi havia unes quantes fustes que tenien aquesta mida, i em va semblar prou adient per a la fondària. Pel tema de l’escala, la meva filla em va donar una nina, que em va dir que era la més grossa que hi volia ficar. O sigui, que tenia tot de plafons de 26cm i diferents longituds.

El segon pas va ser començar a muntar una estructura, amb els trossos, començant pel terra (que medeix una mica més de 160cm), i llavors les parets, cap amunt. Vaig triar tres peces per collar a escaire, i la posició on collar-les me la van donar els altres trossos petits que quedàven: el segon pis. Cal dir que no vaig fer cap dibuix ni plànol, ni vaig prendre mides, tot va ser improvisat.

Amb una habitació del segon pis collat, vaig afegir una quarta peça en vertical, i vaig poder posar una altra habitació. Quan me va semblar prou bé, vaig anar per la teulada. Això va ser una mica més difícil, perquè vaig haver de tallar en angle amb la caladora, i amb les peces ja muntades, però tampoc va ser cap problema. Vaig tallar els sobrants de fora i vaig llimar una mica la punta superior, per evitar que ningú s’hi fes mal.

100_2865

Les eines que vaig fer servir són les clàssiques, res que no tingui tot manetes a casa: caladora, taladre, martell, llapis i escaire; els consumibles van ser claus, cargols, i molta cola blanca. Cal dir que una vegada acabada, és molt resistent (ho ha de ser, és per a nens!). Fa més de 160cm de llarg i 84cm d’alt, a part dels 26cm de fons que ja us he comentat. Mentre la feia, dubtava si posar-li una tapa de fons per darrera, però quan ja la tenia a punt vaig decidir que no, seria millor sense, així podrien jugar tots dos alhora, un per cada cantó.

Els nens es van motivar tant quan la van veure acabada que es van oferir a pintar-la (jo l’hauria deixat de fusta natural, és un color bonic i odio pintar). O sigui que vam tenir una sessió de pintura familiar, on tothom va acabar brut com havia de ser. La tria dels colors pertany als nanos, a mi no em mireu. Prou feines vaig tenir a evitar que pintéssin les parets de color taronja.

100_2866

Aquí la teniu, muntada a la seva habitació, amb alguns dels mobles i habitants. Ja sabeu, fer-ne una és molt fàcil, només us cal una tarda (dues si la pinteu) i unes quantes fustes. Fins a la propera, avui ha estat curt, però aviat més!

Una cosa útil (i molt senzilla)

La majoria de vegades publico entrades en aquest blog que la majoria de vosaltres deveu trobar inútils. Sí, ho sé, són només parides que faig per entretenir-me i passar-m’ho bé. D’altres vegades, molt poques, faig alguna cosa útil. Diuen que la necessitat és la mare de la inventiva, i això és el que ha passat en aquest cas.

Els que feu una mica d’esport a casa coincidireu amb mi que és terriblement avorrit. Jo de tant en tant pedalo amb una vella bici estàtica. De vegades em poso a escoltar música, però per poca estona que hi estigui sempre em sembla que estic perdent el temps. He provat llegir un llibre mentre pedalo, però és molt incòmode i ho acabo deixant; el mateix m’ha passat amb la tablet, em pensava que seria millor, però no. Ho he provat dues vegades i he acabat amb mal d’esquena totes dues. Aquest és el problema i ara és l’hora de resoldre’l.

No ha pas de ser tan difícil, fer un petit suport per posar la tablet, oi? M’ho he mirat una mica, he anat a buscar tot el que em feia falta i m’hi he posat. Cinc minuts després això és el que havia aconseguit.

bici 2
bici 1

Ja sé que no és massa elaborat, però aquesta és la gràcia: senzill i ràpid. Tot plegat només és un tall de perfil de PVC (plàstic) blanc en forma de “U” muntat damunt la cara superior del display. Hi he posat una mica d’adhesiu de doble cara perquè no pugui girar, ja que el perfil només s’aguanta collat amb un cargol que he recuperat d’alguna autòpsia (la cara no és plana, no hi podia posar dos cargols). Per acabar, he passat una mica de veta de roba entre els extrems del manillar. S’aguanta de la manera més fàcil: he tret els taps del tub (aquesta ha estat la part més difícil), hi he ficat una mica de veta a dins, i els he tornat a posar a cops de martell. He provat d’estirar-la, però ha quedat molt ben aguantada. Així no hi haurà perill que caigui la tablet enrera!

bici 3
bici 4

Ara això és el que veig quan m’assec al banc de tortures. A la primera sessió de prova el resultat ha estat excel·lent. La tablet ha quedat a l’alçada justa, és còmoda de fer servir i no es mou ni una mica amb les vibracions de les pedalades. Hi he estat més temps del que és normal (llegint hackaday l’estona passa millor) i no me n’he ressentit a l’esquena. Èxit total!

Us deixo un parell més de fotos perquè veieu el sistema de subjecció. Simplement, la tablet té el gruix perfecte per encaixar al perfil de PVC (crec que era de 10x10mm o 12x12mm) sense que aquest s’obri o pressioni l’aparell. Darrera, la cinta de roba evita que la tablet se’n vagi enrere. I res més, així de senzill.

bici 5
bici 6

Això ha estat tot per avui, aquesta vegada ha estat curt però espero que instructiu. Si us he donat una idea deixeu-me un comentari. Totes les fotos són al flickr, com sempre. Fins la propera!