El Kit del LT1083

Ja fa dies que tenia ganes de muntar un kit. Fer els teus propis dissenys i projectes està molt bé, però per això fa falta molt de temps, que és una cosa que no tinc. Entre les proves, els errors, els canvis, i el software, acaben passant moltes hores fins que no tens un aparell funciona. I aquesta vegada no em volia complicar, volia quelcom senzill, sense maldecaps. No hi ha res com una estona de soldador per relaxar-se!

Vaig estar buscant algun kit que m’atraiés, que no fos massa car i que una vegada muntat tingués la seva utilitat. Per fi, a la web de ICStation, en vaig veure un que em va cridar l’atenció. Barat, sense components SMD, i útil: perfecte.

pantalla kit LT1083
Clica aquí per anar a la pàgina del producte

És una placa amb un regulador per fer una font d’alimentació. Sí, ja ho sé, no és gens ni mica original, i potser massa simple o bàsic. Qui no ha fet això mateix amb un LM317 o un dels mítics 78XX? En aquest cas, però, hi havia un paràmetre que em cridava poderosament l’atenció: 7 Ampers!

Aquesta immensa capacitat de produïr corrent deixa molt enrere la meva venerable (ja ha fet 20 anys) font d’alimentació de taller basada en un LM317, que pot arribar a donar com a molt 1,5A en condicions òptimes. Per suposat que en tot aquest temps que fa que la tinc m’he trobat alguna vegada que he necessitat més corrent. I naturalment sempre va bé tenir una segona font al taller, de vegades fa falta alimentar un circuit (o dos circuits alhora) a tensions diferents.

O sigui que m’hi vaig llençar de cap. Total no era el que costava, i passaria una bona estona soldant, que era simplement el que pretenia. Vaig fer la comanda; aquest és sempre un procés senzill a la majoria de llocs, i aquest no va ser una excepció. Al final vaig pagar amb PayPal, també fàcil i ràpid. El preu, com ja heu vist, és força ajustat, tot i que en aquesta web hi ha constantment ofertes de tota mena (jo en vaig pagar bastant menys, crec recordar). A més, com ja heu vist, el transport fins a la porta de casa està inclòs al preu, tot són comoditats. Vaig aprofitar per demanar una altra cosa que em feia gràcia (i que possiblement sigui objecte d’un altre post en un futur), i a partir d’aquí a esperar.

Mentre no arribava el carter amb la bona notícia, tenia temps de sobra per pensar què en faria del kit, una vegada muntat. Una ullada a les característiques i components em faria agafar una idea general del que tindria entre mans. Anem a veure què hi posa, a la pàgina.

Description -> Descripció
Board size: 74mmx46mm -> En realitat fa 80x48mm, però no importa, és menys que una targeta de crèdit
DC input: 2.5V-38V -> D’acord, però millor l’alimento en alterna
AC input: 2.5V-27V -> Un bon marge, començo a buscar transformador…
DC output: 2.5V-35V -> Un marge molt raonable. En funció del transformador que hi posi, podré arribar molt més amunt que la meva pobra font, que arriba molt justa a 13V.
Maximum current: 7A -> Aquest número brilla amb llum pròpia, admeto que em va enlluernar. Amb aquesta corrent pots alimentar (i cremar!) quasi qualsevol cosa.
Input and output minimum differential pressure: 2.5V -> O sigui que podré pujar fins als 35V si li dono els 27V AC. Em sembla que mai m’han fet falta més de 24V però qui sap…

Listing -> Llista de components
KF301-2P x2 -> Els blocs de connexió per ficar-hi els cables.
10A10 rectifier diode x4 -> Això és un diode i la resta són parides! 1000V i 10A!
1N4007 diode x2 -> Aquests dos ja són més normalets, però no eren els que hi anaven, després us ho explico.
3MM LED Blue x1 -> El clàssic led per saber que tot funciona. A tensions altres és super-brillant.
4700UF/50V x1 -> Un bon tros de condensador per rectificar, si senyor.
470UF/50V x1 -> Aquest ja és més normalet…
10UF/50V x1 -> … i el germà petit.
5.1K resistor 0.25W x1 -> La resistència pel led.
100 ohm resistor 2W x1 -> La resistència més grossa. Espero que la potència estigui ben calculada, o aquest serà el punt feble de la font.
3296-10K variable resistor x1 -> El potenciòmetre per regular la tensió de sortida.
7A resettable fuse x1 -> Em sembla bona idea posar un fusible en una bèstia com aquesta. Ja tinc ganes de provar-lo…
LT1083 regulator (not original and old) x1 -> El cervell de la màquina, l’integrat que ho fa tot. Un moment, què? Que no és nou ni de veritat? Ara ja sabem per on petarà tot… En tot cas, tampoc no ens podíem esperar que el kit complet valgués com només l’integrat en una web normal, no? No cal que ens fem els tontos, l’integrat és pirata. A veure si funciona, al menys.

Parlant de l’integrat, aquest kit m’ha despertat la curiositat i me n’he baixat el datasheet, sempre és una lectura interessant. Sembla que aquesta és una bona bèstia, perquè negar-ho. No el coneixia, aquest xip, però penso que alguna altra vegada li trobaré una aplicació…

Us deixo l’enllaç al datasheet clicant aquí: LT1083

ARRIBA EL KIT

Després de tres setmanes d’esperar, el paquet per fi ha arribat. He obert la capsa i això és el que m’he trobat. Com podeu veure, l’embalatge del kit no pot ser més senzill: una simple bossa mini-grip, ni tan sols és antiestàtica.

102_0433

I aquest és el contingut de la bossa. És evident que no hi ha cap mena de manual, ni en “chinglish” ni tan sols en mandarí. M’hauré de refiar de la serigrafia; sort que és prou clara.

102_0437

El radiador i la placa de circuit imprès per l’altra cara. És una placa molt senzilla, amb pistes només per una cara.

102_0438

Ara un detall de les dues peces més grans. El xip ja venia collat al radiador amb un cargol, tot i que no estava pas apretat.

102_0445

La placa per la cara de les pistes. Ja es pot veure que són ben gruixudes, per aguantar tanta corrent. El xip realment sembla de veritat, és una bona imitació.

102_0446

HORA DE SOLDAR

Per fi arribar l’hora d’escalfar el soldador i agafar l’estany. Ja ho trobava a faltar…
Es comença sempre pels components més baixets, i llavors es va fent els més grossos. El primer pas és, doncs, soldar les resistències.

102_0447 102_0448

Tot seguit és el moment dels condensadors ceràmics, i després els diodes petits, però aquí em trobo el primer escull. Resulta que la serigrafia de la placa (i el llistat de components de la pàgina web) posa que són dos diodes 1N4007, però en realitat al kit hi havia dos diodes 1N4148. Aquests són més petits, són diodes de senyal i no de rectificació. Segurament no hi hauria cap problema posant aquests, pel que veig al datasheet només serveixen per protegir l’integrat de corrents inverses. Però ja que en tinc aquí, de 1N4007, em decanto per soldar-hi els que toca. Mireu la diferència que hi ha: a l’esquerra els 4007 -més grossos i de color negre- i a la dreta els 4148 -amb el seu color transparent característic-.

102_0451

Superat el dubte, segueixo soldant els components un per un. Les indicacions de la placa són clares, i els forats suficientment grans. Un kit ben fàcil de muntar. A la foto ja està quasi tot soldat. “M’encanta la olor de l’estany al matí!”

102_0452

El condensador gros s’ha de muntar al final. Aquí ja només falta el xip. En aquest punt m’he aturat, ja que si soldo el xip el radiador em taparà els forats de la placa, i ja no la podré muntar enlloc. Fixeu-vos-hi.

102_0453

O sigui que munto quatre separadors hexagonals de M3, amb les seves femelles i volanderes perquè quedin ben fixes.

102_0454 102_0455

El següent pas és soldar l’integrat. Només cal tenir en compte la posició i la mida del radiador per saber a quina alçada ho hem de fer. Una vegada soldat, ja li podem posar el radiador de manera definitiva. Abans de fer-ho, però, cal posar pasta tèrmica entre les dues peces. Això millorarà enormement la capacitat de dissipació de l’integrat i, per tant, la canya que li podrem donar sense que mori carbonitzat.

102_0459

I aquí el teniu, bo i acabat!

102_0462

Com podeu veure, el radiador no toca els separadors que he muntat a la placa. Això té un sentit, ja que normalment aquesta mena d’integrats tenen la dissipació en una part activa, i el kit no portava cap aïllament per posar entre l’integrat i el radiador. Això vol dir que ara mateix el radiador està connectat elèctricament a una de les potes (caldria mirar quina al datasheet).

També he canviat el cargol que portava el kit de sèrie per un d’una mica més llarg, així he pogut posar una volandera i collar el radiador ben fort. Com a detall he de dir que el condensador més gran queda just davant el cargol, i costa una mica de collar des d’un costat. Hauria d’haver deixat el condensador gros pel final, o muntar el radiador al regulador abans de soldar-lo; però tampoc no hauria estat massa còmode soldar el xip amb el radiador posat, és massa voluminós.

Un últim detall que vull comentar. Hi ha una altra cosa molt recomanable per fer, i és cobrir les pistes de la placa amb estany. Això permetrà que passi més corrent per les pistes sense que s’escalfin o es cremin. Aquest és un vell truc de l’ofici, que personalment recomano, sobretot amb les plaques de les que desconeixem el gruix de la capa de coure. Jo diria que el fabricant de la placa ja és el que vol, sinò hauria cobert les pistes amb “solder mask” perquè no es fessin malbé amb el temps. Un bon gruix d’estany farà la mateixa funció, alhora de permetre que els electrons corrin lliures en multitudinària processó…

102_0458

LES PROVES

De moment les proves que he fet són molt bàsiques. Només he comprovat el funcionament sense càrrega, posant a l’entrada del kit 25,5V de corrent altern provinents d’un transformador endollat als 230V de la xarxa. Amb el tester (multímetre!) a la sortida, he pogut veure des de 1,25V fins a 33,9V en contínua.

El led (que és blau i molt brillant) s’encén correctament, tot i que per sota dels 3V de sortida s’apaga, evidentment.

Per fer pujar i baixar la tensió de sortida només cal fer girar el potenciòmetre del kit. Des del punt més baix fins al més alt he comptat 15 voltes completes. Aquest fet té l’avantatge que es pot graduar amb molta precisió la sortida, però l’inconvenient que es tarda molta estona dels 5V als 24V per exemple, cal fer moltes voltes. A més, el potenciòmetre és tan petit que el cargol sobre el que cal actuar és diminut, fa falta un tornavís de rellotger.

És evident que em falten una bona colla de proves per fer. La prova de funcionament sense cap càrrega no té gràcia, el kit haurà de demostrar el que val tot donant corrent a sac. Llavors podré mesurar l’arrissat de la tensió a la sortida, la capacitat tèrmica del radiador, i moltes coses més. Tinc ganes de provar aquest fusible, també, és molt temptador demanar-li uns quants watts al xip. També caldrà veure què tal funciona el mecanisme de protecció per sobre-temperatura del regulador. Dubto que aquest radiador pugui dissipar gaire potència, potser n’hi posaré un de més gran… Ara mateix tot això no ho puc fer, ja que el transformador que tinc és molt petit: abans de cremar el regulador cremaré el transformador, i no es tracta d’això.

Què sé jo, ja em rumiaré tot el que en puc treure, d’aquest kit. La idea bàsica és fer-ne una font d’alimentació de taller, una que tingui una bona capacitat. Però per això farà falta un bon transformador, una caixa maca, potser un voltímetre i un amperímetre… I per suposat un (o dos) potenciòmetres de panell, per regular la tensió còmodament com cal.

Ja us en tindré informats, de moment el pla d’avui només era passar una estoneta soldant tranquil·lament tot escoltant música!

Fins la propera!

Autòpsia impressora multifunció

Els visitants ocasionals d’aquest lloc ja coneixeu la meva fal·lera per desmuntar aparells i recuperar-ne les peces. Els que veniu més sovint també sabeu que tinc les meves preferències: els escàners i les impressores. Aquest és el motiu pel qual no vaig poder evitar endur-me a casa aquesta impressora multifunció, malgrat el seu estat lamentable, quan la vaig veure abandonada a la seva sort al mig del carrer; era com fer dues autòpsies alhora!

102_0007

Està feta una merda, però segur que encara hi ha material interessant, a dins

Com ja he dit, no es troba al seu millor moment, no té la tapa i el vidre està trencat, però a mi això tant me fa. Jo busco motors, mecanismes i xips, i segur que això encara hi és, a dins. A més, aquesta botonera amb pantalla LCD ja és un bon començament. Anem a veure en quin estat es troba per dins.

102_0009

Sí, la peça de puzzle hi anava de sèrie!
102_0011

Qui l’ha vist i qui la veu! He mirat per la xarxa a veure si descobria de quin model es tracta, doncs sense les tapes no hi ha número de model; estranyament, a la placa de característiques del darrere tampoc no ho diu. Tinc dues candidates, la HP Officejet PSC 750 i la HP Digital Copier 310. Per les fotos que he trobat són quasi idèntiques. Mireu la foto i digueu què en penseu, oi que sembla la mateixa?

La que tinc jo no està en tan bon estat

O sigui que he agafat el tornavís i he començat l’autòpsia. La primera part és desmuntar-la en diferents parts, encara grosses, per després anar part per part desmuntant i recuperant components. De moment tenim la botonera, la part superior on hi ha l’scanner, i la part inferior que és la pròpia impressora. Les peces de plàstic se’n van cap a la caixa que portaré a la deixalleria, no tenen cap utilitat.

102_0012

Com va dir Jack l’Esbudellador: “Anem per parts!”

Començo doncs per la impressora. És la part més grossa i la vull treure de sobre el marbre el més abans possible. Amb el tornavís la despullo, tot retirant-li la seva pell plàstica, i això és el que queda. Per fi veig una mica de ferro!

102_0014

Pel davant…
102_0015I pel darrere!

El primer que crida l’atenció aquí és que hi tenim la placa base, on hi ha pràcticament tota l’electrònica de l’aparell, el seu cervellet. A part d’això, ja li he fet una ullada als tres motors que han aparegut. És hora de destriar el que serveix del que se’n va a la deixalleria. Una estona de tornavís després, això és el que tenim.

102_0016

Cada vegada peces més petites.
102_0017

Us explico una mica el que veieu. A la part superior hi ha un conjunt de motor i engranatges que formen un reductor interessant. L’eix amb els cilindres tractors de goma -perfectes per fer rodes de robots de sumo- també cal reduïr-lo a peces més petites. A la part inferior de la imatge podeu veure dos conjunts que encara es poden desmuntar una mica més: un dels dos és el capçal, on hi ha una placa auxiliar i els cartutxs de tinta; l’altre conjunt porta un motor que està demanant que el rescati. Mirem-nos-ho de prop, abans de seguir desmuntant.

102_0020

El motor amb reducció. Dubto si desmuntar-lo o guardar-me’l tal i com està.

102_0018

Això és el capçal. Aquí hi ha molta tecnologia, però és molt específica.
No en farem res, del que hi ha aquí.

102_0019

Aquest conjunt neteja els capçals quan s’aparquen. És un gran dipòsit per la tinta que cau, ple d’escuma per absorbir-la, i un motor per fer el moviment de neteja.
El motor per mi, la resta no val per a res.

De moment només he desmuntat el teclat amb pantalla de la part superior i la impressora, i ja tenim unes quantes peces interessants per afegir a la col·lecció.

102_0021

De moment el botí ja és considerable.

Al final he desmuntat els motors dels grups d’engranatges, i les rodes dels eixos. En un dels eixos hi ha un disc d’encoder de plàstic molt interessant, me’l guardo. També alguns foto-interruptors formats per diode i fototransistor, que sempre van bé (sobretot amb el disc de l’encoder). De les plaques poca cosa més en podré treure…

102_0022

Motors, eixos, i dues plaques de PCB
102_0023El panell de control i la PCB principal
102_0024El material mecànic mai no falta: cargols, molles, engranatges, rodes…
102_0025Més mecànica: eixos, corretges, rodes de goma…
102_0041Aquest és el disc que us deia. Potser haureu de posar la foto a mida real per poder gaudir de la resolució amb la que van imprimir les línies de la part exterior.

Pels més curiosos, poso les referències dels motors. El més petit dels motors DC (de corrent contínua) és un C6429-60004, i sembla que funciona de 3V a 24V. El gros és un C6419-60058; no n’he trobat dades, però podria funcionar a 12V. Tots dos han estat fabricats per Mabuchi, o això sembla, però no n’he trobat cap documentació. Deuen ser fets a mida per a HP. El motor pas a pas és un NMB (Minebea) PM35S-048-HPL2. Sembla una customització per al client (la referència d’HP és C5870-60004) d’un model estàndar de la marca que funciona a 24V, té quatre fases, 5 cables, i fa 48 passos per volta (7,5 graus). Molt interessant i útil, com els altres dos.
Per finalitzar aquesta part, no puc resistir posar una foto de detall de la placa principal. Aquí la teniu.

102_0042

Aquí hi ha molts xips específics i propietaris, és a dir, res que pugui fer servir.

Ara que la part de l’impressora ja està completament reduïda i saquejada, passem a l’escàner. Així és com es veu el “llit”.

102_0026

Us juro que el vidre ja estava trencat, la massa que es veu a la dreta no hi ha tingut res a veure!

Això no té cap secret, un motor amb un eix i una corretja per fer el moviment del carro amunt i avall. I, dins el propi carro, hi ha d’haver una colla de coses indispensables: un CCFL amb el seu inversor per il·luminar el paper; una colla de miralls òptics per dirigir la llum al sensor, a través d’una lent; i el propi sensor, muntat damunt d’una placa amb uns quants components més sense massa importància. A veure si m’equivoco gaire.

Desmuntar l’eix de la carcassa de plàstic és un afer trivial. Allibero el carro de la corretja i el trec sencer. Per poder girar millor, a l’extrem oposat de l’eix hi té una roda. Una manera econòmica d’estalviar un segon eix a l’altre costat. Torno a muntar el conjunt de l’eix, i així es queda.

102_0027

L’eix me’l guardo sencer, amb motor, reductor i corretja. Ja estic tenint idees de què fer-ne…

Ara anem a veure el carro. És molt compacte, segur que hi tindrem uns minuts d’entreteniment, aquí.

102_0029

Per aquesta cara ja podeu veure el CCFL, en aquest cas ben protegit dins un perfil d’alumini.
102_0030A l’altra cara veiem la placa del sensor i, darrera, l’inversor pel CCFL. És la placa que porta el transformador i els components grossos.
102_0032Desmuntant la primera tapa del carro ja en podem alliberar el CCFL i l’inversor. Això millor ho guardo tot junt.
102_0033Un detall de la placa del sensor. No es veu perquè es troba a l’altre costat, mirant cap endins. A sobre podeu observar que un dels miralls està trencat.

Acabar de desmuntar el carro és molt fàcil. Només cal deixar anar una mena de pinces que van aguantant tots els miralls al seu lloc. La placa del sensor s’aguanta amb cargols, i la lent s’extreu a pressió, només està fixada al plàstic amb una mica de cola. Això és el que ha acabat sortint.

102_0034

Aquest és el botí de la part de l’escàner. A dalt podeu veure el sensor, que és molt bonic però no em servirà per a res.

Per últim, com no podia ser d’una altra manera, falta el “bodegó”, és a dir, la foto amb tot el material que he recuperat ben posadet. En aquest cas en puc estar ben content. Tal com m’imaginava, desmuntar una impressora multifunció és com fer una autòpsia a una impressora i a un escàner, tot alhora.

102_0038

Tot això és el que se’n va a la caixa, a punt per ser utilitzat en algun projecte!

Bé, poca cosa queda més a dir d’aquesta HP OfficeJet. Només portar-ne les restes a la deixalleria perquè les reciclin, i se’n puguin fer més impressores…

Fins a la propera!

Autòpsia Epson Stylus Color 580

100_2762

EL PACIENT
Avui tinc damunt el marbre de les autòpsies un altre exemplar d’impressora d’injecció de tinta de finals dels anys 90. Al contrari que en d’altres ocasions, aquesta vegada és una Epson, concretament una Stylus Color 580. Serà una bona ocasió per veure quines diferències hi ha a nivell intern entre aquesta màquina japonesa, i les més conegudes (per mi) HP, la seva competència ianqui. Des del punt de vista de l’usuari, poques diferències hi ha, les especificacions són molt semblants. Tècnicament, la diferència més gran que hi ha entre les dues és que els cartutxos de recanvi de les HP porten un capçal incorporat; per dir-ho d’alguna manera, cada vegada que canvies la tinta tens un capçal d’injecció nou. A les Epson, el cartutx de tinta només és una capsa de plàstic plena de tinta, cosa que fa encara més difícil justificar-ne el preu.

100_2763

En principi el que ens hauríem de preguntar és de què ha mort el subjecte (en una autòpsia real aquesta és la pregunta que cal contestar). Però és que en realitat no està morta, que jo sàpiga seguia funcionant l’última vegada que la vaig fer servir. El que passa és que n’estava fart, de que se li assequessin les tintes. Aquesta impressora, com totes les d’injecció de tinta, és una porqueria si només la fas servir de tant en tant: cada vegada que la necessites la tinta s’ha assecat, de manera que no imprimeix mai bé. La solució és desembussar-la, gastant un litre d’alcohol i mig de tinta, fer proves i testos i, finalment, passada una hora, imprimir aquella pàgina que tanta falta et feia. Cada dues vegades que facis això has de tornar a comprar cartutxos de recanvi, que has gastat fent proves i desembussant; curiosament els dos recanvis junts (negre i colors) valen el mateix que una impressora nova.

100_2764

Potser aquesta explicació us sembli una mica massa radical, però no arriba a explicar ni de bon tros l’odi que tinc a aquestes màquines, a les impressores en general i encara més a les d’injecció de tinta en concret. Per això em deu agradar tant obrir-les i arrencar tots els seus òrgans vitals? Una vegada vaig llegir en un còmic que les impressores eren un invent que l’infern havia enviat a la terra per fer els humans miserables. Em va fer molta gràcia i hi estic quasi completament d’acord, de fet si canviem “l’infern” per “les malvades corporacions multinacionals” (que, de fet, és un sinònim!) ja hi estic d’acord totalment. Digueu-me sinó perquè val el mateix l’impressora sencera que els dos recanvis de tinta. O perquè he de llençar el color groc i el magenta cada vegada que canvio el cartutx del color, només perquè se m’ha acabat el cyan? O perquè el driver de la impressora no em deixa imprimir, dient-me que no tinc tinta negra, si el cartutx es veu mig ple a simple vista? El mateix passa quan el driver no em deixa imprimir una pàgina en blanc i negre perquè se m’ha acabat la tinta de color… Investigueu una mica per internet això de la “obsolescència programada” i de la gran estafa dels recanvis, sobretot en el cas de les impressores hi ha descobriments impactants. Però aquest no és el tema d’avui! Anem per feina, que m’escalfo. Només com a resum de perquè estic a punt de desintegrar una impressora que encara funciona, diré que jo ja fa temps que vaig renegar d’aquesta tecnologia; per mi l’únic ús possible d’una impressora de tinta és una autòpsia. Som-hi!

100_2765

En primer lloc retiro la carcassa superior; és molt fàcil, només cal descollar dos cargols phillips PH1 (estrella). Aquí ja observo una diferència molt important a nivell d’enginyeria del producte: aquesta impressora està construïda de baix a dalt, és a dir, hi ha un xassís inferior que ho porta tot muntat al damunt, i la tapa és només estètica. La seva competència HP està feta al contrari, de dalt a baix, es desmunta la tapa inferior i la resta de coses van muntades a la carcassa superior.

100_2766 100_2767 100_2768

La següent diferència important es troba a l’entrada dels papers. Aquí entren per darrera, a la part superior, i surten per davant; és com si el paper travessés la impressora. En les HP, això és diferent: el paper entra per davant i surt per davant. Tot seguint amb la feina, trec aquesta peça que alimenta els papers i queden moltes coses al descobert. La següent peça en sortir és el rodet que estira el paper, amb el seu suport.

100_2770

Si segueixo el recorregut de la cinta de cables (circuit flexible) que connecta la placa electrònica del darrera amb el capçal, me’n vaig cap a la part del davant; és hora d’extreure el capçal. Aquesta seria la peça clau, on passa tota la màgia. A simple vista es veuen dues coses: la placa de circuit que fa contacte amb la cinta i passa les connexions cap a l’interior del capçal, i els tubs per on baixa la tinta dels cartutxos fins al capçal. Aquí no hi ha res que ens pugui servir, tot això és massa específic.

100_2772 100_2773

Torno al cos principal per extreure dues peces de plàstic que no tenen cap utilitat per mi; tampoc a la impressora no hi feien gaire res, tot sigui dit. Segueixo fent servir el mateix tornavís tota l’estona, cosa que és d’agrair. Ara quasi tot el que queda és metàl·lic, l’estructura de l’eix i ben poca cosa més. Des d’aquí davant es pot alliberar la caixa metàl·lica que conté les dues plaques de circuit imprès. L’estructura de planxa té la meva aprovació absoluta com a dissenyador de producte. De fet, aprofito per dir que tota la màquina està molt ben feta, aquests enginyers japonesos són tot uns professionals!

100_2774
100_2784 100_2788

Com us deia, hi ha dues plaques de circuit, i això m’agrada molt. M’agrada perquè una de les plaques és clarament una font d’alimentació, sense res més. Té entrada directa de xarxa, i és commutada. Amb això ja hi ha una bona colla de diferències amb les HP: les HP que he obert anteriorment porten un transformador extern, i llavors només hi ha una placa. Què vol dir això? En principi, que les Epson són més eficients (per portar una font d’alimentació commutada enlloc d’un transformador), i que les HP són més fàcils de reparar en cas que la font s’espatlli. Només caldria canviar el transformador extern, sense ni tan sols tocar la impressora.

No obstant vull donar un punt a favor dels enginyers japonesos per haver separat en dues plaques l’alimentació i la lògica. Això no sempre passa, i menys encara en aparells d’ús comú a la llar (DVDs, TDTs, etc.), i cal dir que moltes vegades és la causa de fallades i de cares reparacions. Com que la font funciona perfectament, tallo els fils que la uneixen a l’altra placa i la conservo sencera. No se sap mai quan em farà falta, això té molts usos tal com està. Si faig cas de la placa de característiques, la potència que pot donar és d’uns 46W (0.2A a 230V). Deu tenir una sortida de 5V per a la lògica, i una altra amb una tensió molt més alta per als injectors, i potser fins i tot pels motors. El tester confirma les meves suposicions: mesuro +5V, +41.8V, i uns quants GNDs. Com us deia, cap a la caixa. Pel que fa a la placa lògica, després hi entraré en detall, de moment l’aparto i segueixo endavant.

100_2776 100_2779

Ara el que toca és extreure la base de plàstic que hi ha al costat dret, on s’aparca el carro que porta el capçal amb els injectors i els cartutxos de tinta. En aquesta placa hi ha una mena d’escuma que deu servir per absorbir la tinta que cau (amb el que te’n fan pagar, la tinta no hauria d’acabar sobre un paper?). Sota aquesta mena de pàrquing hi ha un motor. El desmunto i em quedo sorprès del que veig: és una bomba peristàltica!

100_2781

Devia servir per buidar la tinta sobrant dels capçals i llençar-la cap a baix, cap a l’escuma que hem vist abans. No deixa de sorprendre’m que hi hagi una bomba, aquí dins. En fi, un motor més que recupero.

100_2785

He arribat a despullar la màquina fins que només queda un conjunt format pel carro que portava els cartutxos, la corretja que el mou, l’eix que el guia, el motor, i l’estructura de planxa que ho suporta tot plegat. Aquest grup no el vull desmuntar, de moment. Després veureu què en faré, anem a veure el botí que tenim, per ara.

100_2790 100_2789

Tenim un motor pas a pas, i una colla de mecanismes, molles i cargols; un tub de silicona, un cable amb connectors a les dues bandes, una anella de goma que sembla tenir molta tracció, eixos prims i un circuit flexible amb molts conductors; una font d’alimentació, una placa que ara analitzarem, i un eix complet amb motor pas a pas, corretja, tensor i estructura de planxa. No està malament.

100_2791

I això és tot el que anirà a la deixalleria, un pilot per al plàstic i un altre de ferro. Millor llençar només això, bo i separat, enlloc de tota una impressora, no?

100_2783

LA PLACA
Tornem a la placa que és el cervell de la màquina, per veure què hi trobem: set xips prou grossos i dos de petits; tota una colla de connectors que no serveixen per res, potser només l’USB; cinc condensadors electrolítics, cap a la capsa; i el que em crida més l’atenció, el que semblen dos transistors de potència muntats sobre un radiador. Hi ha tres o quatre components més en SMD, i vuit diodes molt a prop d’uns xips amb serigrafia blava que fan molta pinta de drivers pels motors (recordeu els diodes del mòdul de l’L298?). A la cara de sota de la placa només hi ha resistències i condensadors en SMD, res valuós.

Per desgràcia, la majoria dels xips deuen ser propietaris, i no trobarem pas res. De totes maneres busquem-los tots al Google, i a veure què surt:

“Epson E09A17RA”, thru-hole, 30 pins -> Desconegut, deu ser propietari. Aquí es queda.
“Epson M40C31HA”, thru-hole, 40 pins, muntat en sòcol -> Desconegut, deu ser propietari. Aquí es queda.
“Epson E05B88NA”, SMD, 144 pins -> Desconegut, deu ser propietari. Aquí es queda.
LB1845, thru-hole, 28 pins, n’hi ha dos, els de la serigrafia blava -> “PWM current controlling stepping motor driver” (és el Sanyo, On Semiconductor també el té però amb 30 pins). El que em pensava. Molt interessant, a la caixa!
GLT41316, SMD, 40 pins -> memòria RAM, 64K x 16 (G-Link). Segurament no en faré res, però me la guardo per si de cas.
Toshiba TMP95C061BF, SMD, 100 pins -> Microcontrolador de 16 bits, 25MHz. Molt bona màquina, però per culpa de l’encapsulat segurament mai no en podré fer res.
Atmel AT93C46 -> Three wire serial EEPROM, 1K. Interessant, a la caixa.
“M 016” -> Microchip SST25VF016B 16 Mbit SPI Serial Flash. Interessant, a la caixa.
“A2023” i “C5611” -> 2SA2023 i 2SC5611, transistors complementaris, molta tensió i intensitat (60V/5A!), de Sanyo. Tan complementaris que comparteixen datasheet. Molt útils, me’ls quedo, amb radiador i tot.

És hora de fer servir l’aire calent per recuperar tot el que val la pena, la placa anirà a la deixalleria. Una bona colla de components que se’n van a la safata.

100_2839

MORTS VIVENTS
Això ha estat tot pel que fa a l’autòpsia de la impressora. Però per avui no en tinc prou, no puc deixar-ho aquí. Les meves ànsies necromàntiques em demanen fer una cosa més… Reviure els morts! En aquest cas, faré servir l’eix que he guardat sencer. El tornaré a la vida, si més no intentaré animar-lo tot ficant-li corrent al cos, com el vell Frankenstein. A veure aquest especímen…

100_2786

Com podeu veure, no hi he deixat gaire res, només el més bàsic: una estructura de planxa metàl·lica que aguanta el motor i un eix tornejat, per on corre el carro que portava el capçal i els cartutxos. També hi ha un motor per moure el carro. Porta un engranatge a l’eix que mou una corretja dentada, que està fixada al carro. Una politja boja a l’altre extrem del recorregut manté la corretja a lloc, i una molla la manté tensada. Res espectacular ni innovador, però sí perfectament efectiu.

A veure el motor: només hi ha una referència, “EM-329”, i li surten quatre cables que acaben en un connector. Evidentment és un motor pas a pas, i diria que bipolar pel fet que té quatre cables. Buscant la referència al Google no n’he trobat el datasheet, però sí que he trobat molta gent que el busca; sembla que no sóc pas el primer que es dedica a desmuntar impressores. Sense les característiques sempre és més difícil, però és igual, ja m’espavilo. En primer lloc tallo el connector, que no en faré res. I ara amb el tester miro la resistència entre els quatre cables, per trobar on van connectades les bobines. Entre l’1 i el 2 està obert, i entre el 3 i el 4 també. Per tant un circuit és entre l’1 i el 3, i l’altre entre el 2 i el 4. En tots dos casos he mesurat 10 ohms de resistència, un valor molt plausible per una bobina d’aquest estil. He dibuixat el croquis per no perdre’m, és aquest:

pinout

Separo els cables (és un multifilar pla) i n’estanyo les puntes, així ho podré provar bé. No tinc ni idea de la tensió que fa servir aquest motor, però ho puc provar. Tenint en compte que les tensions que donava la font d’alimentació de la impressora eren 5V i 41.8V, no deu ser cap altra que una d’aquestes. Com que provar-ho amb la més alta pot ser garantia de fum, seré prudent i començaré a 5V. Tenint en compte la resistència que he mesurat a cada bobina, la corrent no serà massa gran, 500mA (5V / 10 ohms = 0.5A, bàsic!). Amb la font d’alimentació regulada a 5V, faig les combinacions per moure el motor uns quants passos endavant i enrere (us heu llegit l’enllaç de la viquipèdia que us he posat abans, oi?). Per tant funciona bé a 5V, i ara què?

Doncs no se m’acut res més que muntar-hi el mòdul de l’L298 que us vaig presentar fa uns dies, i fer moure el carro amunt i avall. Vam deixar penjat provar-lo amb motors pas a pas, oi? Doncs ara és el moment. Recordem que l’L298 funciona perfectament dins els paràmetres d’aquest motor, fins a 45V i 2A per canal, mentre que aquí farem servir només 5V i 0.5A per canal. Tot bé, doncs, anem a cablejar tot el circuit. La part del motor no pot ser més senzilla: els cables 1 i 3 a una sortida del mòdul, el 2 i el 4 a l’altra. Com a cervell, tornaré a fer servir un Arduino, res més ràpid d’implementar (en realitat és un Boarduino, que va molt millor per fer muntatges en protoboards). Pel que fa al cablejat de l’Arduino, tornarem al primer que vam fer servir en aquella ocasió:

Pin Arduino
Pin mòdul
8
IN1
9
IN2
10
IN3
11
IN4

L’entrada de 5V va connectada a la sortida del regulador del mòdul, i la massa (GND) a la massa del mòdul. Mireu les fotos si teniu algun dubte.

100_2856
100_2857 100_2858 100_2859 100_2860

Amb el hardware resolt, ara és el torn del software. Una mica més i em poso a escriure un programa amb l’IDE de l’Arduino, però quan l’he obert per fer-ho m’he adonat que hi ha un programa d’exemple que m’anirà de conya per fer la prova: es diu “Stepper_oneRevolution”, i el tenim a “exemples -> stepper”. Evidentment aquest programa fa ús de la llibreria “stepper” per a motors pas a pas. A la web de l’Arduino hi ha una tona d’informació al respecte, jo no comentaré res sobre aquest tema per no fer-me redundant. Ni tan sols penjaré el codi aquí, ja que tothom el té.

Malgrat que la prova ha funcionat a la primera, m’he adonat que el motor no acaba de tenir un funcionament prou bo, fa molt soroll i moviments erràtics, com si perdés alguns salts. Deu ser un problema de “setting”, probablement degut a la freqüència dels impulsos, o que no rep la corrent adient (recordeu que el xip que el controlava deia que era “PWM current controlling”?). Provaré “tunejant” alguns valors per acabar-ho de clavar. Una mica de prova i error m’han demostrat que amb 9V funciona millor que amb 5V, i que posar el valor de 90rpm al programa produeix millors resultats que els 60 que porta d’inici. Evidentment el motor no és de 200 passos per volta, però ja em va bé aquest valor per fer anar el carro amunt i avall.

És esgarrifós, els morts caminen de nou! Bé, no cal exagerar, només és l’eix X d’una impressora tornant a moure’s, però ha estat suficient per provar el mòdul de l’L298 en un motor pas a pas i sobre el terreny, en una aplicació pràctica. Aquest podria ser el primer pas d’un CNC de dos eixos per fer un plotter o quelcom semblant? El temps ho dirà…

Saciades les meves necessitats d’autòpsies i d’alçar els morts, m’acomiado fins una altra ocasió, espero que aquesta meva aventura us hagi estat de profit (instructiva) i no haver-me fet (massa) pesat. No deixeu de mirar totes les fotos al set del flickr.

Retorn als orígens

El problema
Fa uns dies, a la feina, havia de muntar un circuit lluny de l’abast de ningú, però hi havia un problema: per activar-lo s’havia d’apretar un botó situat al propi circuit. Aquesta placa formava part d’una instal·lació més gran, amb d’altres components que funcionaven a 12V, i que jo activaria remotament amb un mecanisme normal de paret a 230V que alimentaria la font de 12V. En principi, només de rebre la corrent d’alimentació, tots els circuits havien de funcionar i llestos. Però em vaig haver de trobar el maleït botó de standby en aquesta placa. I, com no, el muntatge s’havia de fer l’endemà, o sigui que no hi havia temps per gaire floritures.

Provar la solució més fàcil
El primer pensament va ser llençar-se a la solució més fàcil: creuar el botó. Com que no es tracta d’un interruptor o conmutador (en aquest cas no hi hauria hagut problema, el deixo en la posició d’engegat i cap problema) sinò d’un polsador, això no té perquè funcionar. La placa pot estar esperant un flanc de pujada o baixada per sortir del mode standby, i no simplement un nivell alt o baix. Però ho havia de provar, era el més ràpid. I ho vaig fer, vaig fer un pont amb el soldador i un cable prim i ho vaig engegar per provar-ho. Merda! No seria tan fàcil.

Trobar la següent solució més fàcil
El següent pensament que vaig tenir (mentre desoldava el pont) va ser analitzar la placa per veure com funcionava i buscar una solució alternativa quasi igual de ràpida. Però la placa era a doble cara, plena de diminuts components en SMD, i si remenant la placa li provocava un dany irreversible o de lenta reparació, el projecte se n’anava en orris. Descartat un “hacking” profund de la placa, havia de trobar una altra solució. Només calia apretar el botó uns instants després de l’arrencada (per donar-li temps al micro a fer el que hagi de fer i posar-se en standby) i deixar-lo anar uns milisegons més tard, simulant el que jo mateix estava fent amb el dit.

Està bé, hora de fer un altre circuit, vaig pensar. Un circuit que simuli la polsació del botó. Acostumats com estem tots els del gremi, el primer que et ve al cap és un Arduino. Aquesta és una petita deformació que mica en mica hem d’abandonar en favor de la lògica i la raó, en aquest cas era matar mosques a canonades. La meva següent deformació (microcontroladors i electrònica digital) em va portar a pensar que un micro ben petit (el meu preferit és l’AtTiny13) podia fer la feina de manera ben senzilla i barata, i és veritat. Però si a algú de la “vella escola” li expliques que has hagut de grabar codi programat en llenguatge C en una memòria flash que hi ha dins un microcontrolador que té la mateixa potència (si fa no fa) que un ordinador de principis dels anys 80 només per apretar un botó, es faria un fart de riure. I tindria tota la raó, he de reconèixer.

Una mica avergonyit, vaig començar a treure la pols dels meus records més antics d’electrònica. Em venia al cap un 556 (un xip amb dos 555 a dins que ja he fet servir en algunes ocasions) per controlar els dos temps, el d’espera i el de polsació. Però havia de ser més fàcil, no, més senzill, no… la paraula més escaient és bàsic. Em vaig remuntar a les bases, a primer curs, als orígens… Electrònica analògica!

Electrònica analògica
Tot i que m’havia costat arribar a aquesta conclusió, la solució passava per fer un circuit analògic molt bàsic. Per posar-me en situació, vaig agafar els apunts de primer i els vaig fullejar, revivint nostàlgicament els anys 90 sense voler. Però no tinc temps per tonteríes, el rellotge no perdona! En un full vaig començar a dibuixar esquemes amb els components més bàsics de tots. Quan hi portava uns minuts em vaig començar a espantar, estava més rovellat del que em pensava, no recordava gairebé res! Però em vaig dir que ho tiraria endavant per orgull, m’havia de demostrar que podia fer una cosa tan senzilla (vergonya de nou). I no oblidem que un termini de lliurament que se’t tira a sobre també ajuda a treure el millor de tu mateix…

O sigui que en uns minutets més vaig tenir un esquema ben senzill. Faltava fer els càlculs dels valors dels components i arreglar-lo una mica, perquè era una mica caòtic, però tenia pinta de poder funcionar. Com que no me n’acabava de refiar (la meva confiança en unes habilitats llargament oblidades era en aquests moments molt baixa), necessitava una manera de comprovar-ho tot plegat abans d’agafar el soldador per fondre estany. Vaig recordar les classes de primer, llavors abans de muntar cap circuit ens el feien simular en un ordinador (en aquells temps devia ser un 486!). Però fa molt que no ho faig, i no tinc ni idea de com està el panorama de simuladors.

Vaig anar pel camí més fàcil una vegada més, consultar el famós oracle Google. Em va respondre una cosa molt interessant, “simulador de circuits online”, mmm… M’estalvio d’instal·lar res, més ràpid, net i fàcil! Aquesta entrada resultava ser l’enllaç a circuitlab.com i cap allà vaig anar; molt dolent havia de ser per no poder simular un circuit tan senzill. (Que consti que això és veritat, no tinc res a veure amb aquesta web ni hi he anat mai abans, no estic fent publicitat premeditadament ni res semblant).

CircuitLab
El que segueix és un petit incís en la història, un parèntesi per explicar-vos les meves sensacions utilitzant aquesta aplicació per primera vegada. No pretèn ser un anàlisi exhaustiu ni una crítica, només us vull explicar el que em vaig trobar. Potser us serveix, potser no. Si us estic donant massa la pallissa salteu-vos uns quants paràgrafs…

pantalla inicial

El primer que hem de fer és crear un compte, si pretenem gravar la nostra feina. Podem triar entre el gratuït i el de pagament, no cal dir que me’l vaig fer gratuït. Llavors tenim una pantalla amb tot el que hem fet, que en diuen workbench, i d’aquí podem saltar a l’editor per començar a treballar.

pantalla workbench

Només d’obrir l’editor, veiem una interfície molt intuitiva: a l’esquerra hi ha un panell amb els components, que podem anar posant a l’espai de la dreta, que està quadriculat per ajudar. Sembla que no hi ha gaire varietat de components, però seran més que suficients pel que vull fer. Fent doble clic al component que tenim posat ens permet variar-ne els valors o triar els tipus, això és molt ràpid i està molt ben resolt; no obstant no hi ha gaire varietat en alguns casos, com per exemple el transistor NPN.

pantalla editor

Posar els components a l’espai de treball és molt fàcil, enllaçar-los amb els “cables” ja no ho és tant. Quan “empalmes” cables i components no acabes d’estar mai segur que s’hagin connectat correctament, sembla que aquest és un punt que es pot millorar. Però el pitjor és quan mous els components que ja estan connectats: els cables no els segueixen, i es desconnecten (potser estem tots plegats massa acostumats a l’Eagle?). Això fa que haguem de tornar a tirar cables cap amunt i avall i, tot i que funcionen bé, no són tan ràpids de treballar-hi com en d’altres programes.

El desplaçament per l’espai de treball també és molt ràpid i intuitiu, es fa prement la rodeta del mouse, i girant-la s’activa el zoom, una cosa que comença a ser un estàndar. Els menús contextuals (botó dret del mouse) són clars i concisos, i la sel·lecció, moviment i esborrat molt normals i útils; si us dic la veritat, la primera vegada que vaig fer anar l’Eagle em va costar molt més. El menú de la barra superior també està molt clar, tot i que no té gaires funcions hi ha tot el que necessitem. Destaca la possibilitat d’exportar el circuit com a imatge (ens deixa triar la mida) i com a document PDF.

pantalla simulacio

La part del simulador també és molt senzilla, per accedir-hi simplement hem de canviar el panell de l’esquerra pel de simulació prement el corresponent botó sota el panell. En alguns casos em va donar resultats molt estranys, o es “clavava” molta estona per calcular la gràfica; sovint aquesta era una mica estranya, amb els mateixos valors a l’eix Y (tensions monitoritzades). L’eix X (temps) es pot determinar molt fàcilment, però si ens passem de mostres (resolució) o de temps, el programa es nota que li costa fer els càlculs, diguem que no és el motor de càlcul més ràpid que hagi vist. Per sort jo només necessitava simular els primers segons. Finalment me’n vaig sortir, de la simulació, i em va permetre canviar els valors dels components per obtenir els temps que jo volia sense fer més càlculs.

Com a conclusió, diré que tot plegat és molt correcte i útil, però no deixa de tenir una mica d’aire de “beta”, cosa que em fa pensar que encara té un llarg camí per recórrer. Però a mi m’ha funcionat bé, i us el recomano. El que jo personalment no faria (com a mínim de moment) és fer un compte de pagament, crec que no val la pena… Però això és una decisió molt personal, jo de moment us recomano que el proveu, que no hi perdeu res. El compte gratuït te el desavantatge que et va sortint un missatge molt empipador que no et deixa fer res durant un minut; crec que apareix quan portes 10 minuts treballant, i després cada vegada més sovint, fins que es fa insuportable. En aquest punt, jo vaig tancar la sessió i la vaig obrir una estona després. Un punt que m’ha agradat molt, ja per acabar, és que podem fer els nostres circuits “públics”, de manera que tothom els pugui veure i remenar. No cal dir que jo ho he fet, i per tant teniu el circuit a la vostra disposició per adaptar-lo a les vostres necessitats. Aquí en teniu l’adreça.

El circuit
timer-doble
Aquest és l’esquema final del circuit, tal com l’he simulat i gravat al CircuitLab, i tal com el vaig soldar a la placa de prototips. El funcionament és molt senzill, us el començo a explicar pel final. Hi ha un relé (RLY1) que és el que vaig connectar als dos pins del polsador de la placa. Per activar aquest relé, hi ha un transistor NPN, Q2, un clàssic BC547 més que suficient per la corrent que consumirà la bobina del relé que he trobat per aquí (he mesurat 40mA). Aquest transistor s’ha de posar en saturació per donar-li la massa (GND) a la bobina del relé, l’altre extrem està posat a la tensió (VCC) de 12V. El diode D1 és simplement per evitar que la corrent inversa provocada quan la bobina del relé torni al seu lloc no cremi el transistor. També és un clàssic, un 1N4148, molt petit però suficient per la mena de corrents de les que estic parlant.

La senyal de sortida del transistor l’he monitoritzat al simulador, perquè és la que m’indicarà si s’activa el relé, i per tant, el botó. Per posar Q2 en aquest estat de saturació hi ha C2, que es carregarà de tensió a través de R2 al moment que es connecti l’alimentació. Quan la tensió de C2 arribi a un cert nivell, provocarà una corrent de base a Q2 a través de R4, posant Q2 en conducció fins que arribi a saturar. Aquest és el temps “curt”, per dir-ho d’una manera, des que hi ha alimentació fins que s’activa el relé, i per tant es “polsa” el botó. Sense fer gaire càlculs, vaig determinar els valors de R2 i C2 a ull, i després els vaig ajustar tot simulant per obtenir mig segon aproximadament.

Però cal “deixar anar” el botó després d’apretar-lo, i d’aquesta part se n’encarrega Q1, que és igual que Q2 i a més està muntat de la mateixa manera. En aquest cas la seva saturació va a càrrec de C1 a través de R1. Quan C1 té prou tensió, polaritza el transistor a través de la seva resistència de base R3, per entrar en saturació finalment. En aquest estat, Q1 provoca un curtcircuit virtual entre les potes de C2, per tant el “buida” de tensió, provocant que Q2 entri en estat de tall, i per tant, s’obri el relé. Per obtenir el temps “llarg” d’un segon aproximadament no em vaig haver de trencar el cap, vaig duplicar el valor del condensador (agafant el següent valor estàndar, és clar).

Els que hagueu arribat llegint fins aquí (us felicito!) i hi entengueu una mica tindreu una observació a fer. El funcionament del circuit es basa en que els transistors comencen en estat de tall, això vol dir que els condensadors han d’estar descarregats. Però us haureu adonat que una vegada el circuit faci la seva feina, C1 quedarà carregat, saturant Q1, i per tant no deixant que Q2 deixi d’estar mai en tall; això vol dir que el relé no es podrà activar. Teniu raó, però això no em preocupa perquè aquest circuit és un one-shot, només ha de funcionar una sola vegada. I si mai necessito tornar-lo a engegar, deixant-lo prou temps sense alimentació serà suficient perquè C1 es descarregui per ell mateix. De totes maneres no és gens difícil de resoldre, si a algú li interessa ho podem comentar.

Conclusió
Només em queda per dir que vaig muntar el circuit en placa perforada de prototip, va funcionar a la primera i vaig poder acabar el projecte a temps. I el cost de tot plegat devia ser ridícul, el més car hauria estat el relé (però era recuperat), i després la placa perforada, de la que vaig fer servir una part molt petita. La resta de components no deuen sumar ni un euro tots junts.

Aquesta vegada no he pogut incrustar fotos al text per fer-lo més amè, ja que tractant-se de feina hi ha aspectes ètics i probablement legals que me n’impedeixen la publicació. Pel que fa al circuit, és la meva propietat intel·lectual i la faig servir com vull, és a dir, la poso a disposició de tothom. Finalment, les captures de pantalla de l’aplicació de circuitlab.com les hes posat per ilustrar-vos les meves explicacions. Si la gent de CircuitLab creu que les he de treure, que m’ho diguin i ho faré, però crec que només els estic fent publicitat gratuïta, i a més no els he deixat tan malament!

Salut i fins una altra.

Cuques de llum

MOTIVACIÓ / IDEA

Quan jo era petit, era el més normal trobar cuques de llum al jardí. A l’estiu, quan es feia fosc, buscàvem entre la gespa i sota els arbres i arbusts del jardí fins que trobávem aquests petits insectes, amb l’abdomen inflat, fent llum de color verdosa mentre es movien amunt i avall. Si tenies sort, fins i tot en podies veure volar, de vegades. I sovint n’hi havia que s’encenien i apagaven rítmicament, nosaltres déiem que parlaven entre elles en ‘morse’. Ara ja no es tan habitual veure’n, amb el pas dels anys han anat desapareixent, costen molt de trobar, i és una cosa que m’entristeix profondament. L’estiu passat en vam estar buscant amb els meus fills fins que finalment en vam trobar una. Quan la vaig tenir localitzada, els la vaig ensenyar, i la vam seguir una estona. Em sembla que estava més emocionat jo que no pas ells, tot i que també els va fer molta gràcia.

Doncs bé, ara que ja sóc gran tinc un petit jardí a casa, i m’agradaria que hi haguéssin unes quantes cuques fent petits jocs de llum a les nits d’estiu, tot i que ja quasi no n’hi ha. Però aquí estic jo per solucionar-ho, doncs m’he proposat fer una colla de cuques i escampar-les pel jardí per imitar les autèntiques. Evidentment, no estic parlant de crear vida artificial, ni d’enginyeria genètica aplicada al camp de l’entomologia, sinò d’un nou projecte d’electrònica, és clar.

PENSAR-HI

Una bona manera de començar és definir els requisits que ha de complir el que vols fer, en aquest cas vaig posar tres premises, que són:

1- Senzilla i econòmica. Pel que fa a ‘senzilla’ vull dir amb pocs components, analògica, i sense cap gran desplegament. Probablement res de SMD, i segur que res d’Arduinos, microcontroladors, sensors de temperatura, memòries o rellotges permanents per saber si és estiu o hivern. Simplicitat vol dir pocs components, i ‘through-hole’. Pel que fa a l’economia, ha de sortir molt barata; si n’he de fer una dotzena, no em puc permetre que cadascuna em costi 10€.

2- No molt gran. Els insectes són petits (com a mínim aquí a Europa), i el meu circuit també ho ha de ser. L’he de poder amagar entre les herbes i matolls, que sigui pràctiment ‘invisible’ de dia. Seria genial que fos de la mida d’una ungla, però essent realista crec que l’hauré de fer més gran. Per posar una mida màxima, diguem que s’ha de poder cobrir amb una mà.

3- Resistent a l’intempèrie. Això és evident: una vegada estiguin muntades les “deixaré anar” per la natura (les amagaré al jardí). Hi haurà humitat, calor i fred extrems, pluja, vent, neu, gel… Res d’entrades d’aigua, res de piles que perden elements químics tòxics i els escampen pel jardí: segellada, estanca, ‘waterproof’ i ‘weatherproof’.

Les premises 1 i 2 es poden complir en funció de l’esquema i l’elecció dels components; la premisa 3 depèn de la caixa o embalatge que faci servir, tot i que aquest també ens afectarà les altres dues premises.

Una vegada s’ha pensat què es vol fer, es pensa com fer-ho. Una pila de botó i un led intermitent són els primers components que em vénen al cap. La primera és petita i pot alimentar el segon durant molt de temps. El led intermitent és la versió més econòmica i compacta que conec d’una intermitència, i fa prou llum per ser vist a la nit. Amb aquests dos components podria fer el circuit més senzill possible, però li faltaria una cosa molt important: que només funcioni de nit. No vull un llum intermitent funcionant les 24 hores del dia (deixant a part el fet que es menjaria la pila massa ràpid). Les cuques de llum surten de nit i prou, per tant fa falta algun component que pugui controlar això. Una opció seria controlar el temps, fent una mena de temporitzador que encengui el led durant dotze hores i les altres dotze l’apagui, però no em sembla bé. La opció més realista és encendre el led quan es fa fosc i apagar-lo quan clareja, i per això cal un component que pugui detectar la llum. Ara mateix se me n’acudeixen tres: una fotoresistència, un fototransistor, i una cèl·lula solar.

M’agradaria fer-ho amb una cèl·lula sobretot per no haver de fer servir piles, només amb l’energia del sol, però té l’inconvenient de ser massa gran i cara. Aquesta idea la deixo per un altre dia. Em queden les altres dues opcions, i les dues són prou bones pel que fa a mida i preu. Els primers dissenys que dibuixo són aquests:

esquema amb fototransistor esquema amb fotoresistencia

Tots dos són molt senzills i econòmics, però no tinc clar quins pros i contres pot tenir un contra l’altre. Per tant els muntaré tot dos i faré proves.

JA PROU PENSAR, ÉS HORA DE SOLDAR!

O potser millor fer anar els proto-boards abans que no pas el soldador. Muntar els dos circuits és un moment, provar-los és una estona més llarga, però divertida.

He de dir que tots dos circuits funcionen bé pel que estan pensats. El primer (amb fotoresistència) ha estat més fàcil de calibrar, només canviant el valor de la resistència R1 he pogut “configurar-lo” perquè s’encengui i apagui amb la quantitat correcta de llum. Per contra, té un component més que l’altre. El segon circuit (amb fototransistor) té menys components, però no l’he pogut calibrar perquè funcioni de manera òptima. No he aconseguit que s’apagui del tot encara que rebi una gran quantitat de llum, tot i canviar el valor de la resistència R1. També he canviat el transistor T1 per altres que tenien guanys (hfe) diferents, però sense gaire èxit. No tenia cap altre fototransistor, o sigui que no he fet la prova de canviar-lo fins que funcioni perfecte. El guanyador és, per tant, el circuit amb fotoresistència.

Una vegada tinc clar quin esquema faré servir, el passo a la placa. Faig servir una placa de prototips, tot intentant fer el circuit ben compacte. El resultat és prou satisfactori. També he dibuixat les plaques de tots dos circuits, però al final he decidit no fer-les. Massa feina per un esquema tan senzill i fàcil de fer amb placa perforada. Aquí us els deixo, per si teniu curiositat.

pcb amb fototransistor pcb amb fotoresistencia

Com podeu veure, he reduït la placa del circuit amb fotoresistència tot posant la pila a sota del circuit; això estalvia uns valuosos centímetres quadrats, tot i que ’embruta’ una mica el disseny i planteja el problema de soldar el portapiles a la cara de les pistes (a no ser que es faci placa de dues cares, cosa que no val la pena).

TANCAMENT

He pensat que un bon lloc per ficar el circuit pot ser una pilota de ‘ping-pong’; és petita, barata, i deixa passar la llum. El cas és que el punt de llum que fa el led és una mica massa petit per veure’l des de lluny, o sigui que la pilota podria fer alhora de tancament i de pantalla difusora. Em queda el dubte de com tancar-la, i si la llum de fora entrarà prou bé dins la pilota perquè la fotoresistència reaccioni igual de bé que ho fa ara, sense tapar.

Hi ha una manera molt fàcil de saber-ho, fent-ho! La pilota és dels xinos (6 pilotes per 75 cèntims) i la tapa és de plàstic (la tapa d’un cassette tallada a base de Dremel). Després de tallar la pilota (amb un cutter) i ficar-hi el circuit a dins, he enganxat les dues parts amb cola calenta. Si es submergeix el conjunt en aigua, no surten bombolles, o sigui que deu ser resistent a la intempèrie. Amb la llum del dia no s’encén el led, i si la fico dins una habitació a les fosques sí que ho fa. Tot sembla correcte, cap al jardí!

cuca 01 cuca 02
cuca 03 cuca 04

Cal dir que aquest muntatge ha estat al jardí durant un any i ha funcionat molt bé. Les primeres setmanes la llum era satisfactòria, però aviat va començar a decaure, durant uns mesos es va anar apagant fins que s’ha deixat de veure en la foscor total, i ha estat quan l’he desmuntat per canviar la pila.

cuca 05
cuca 06

He de dir que estic molt content amb aquest muntatge, li canviaré la pila i el tornaré a posar al jardí, junt amb d’altres d’iguals que faré quan pugui. Si hagués de criticar-lo, diria que fa poca llum, o que només fa llum suficient durant unes quantes setmanes. Hora de fer-ne alguna versió més? Com ja he dit, estaria bé tenir-ne moltes de diferents escampades pel jardí!

EL QUE HAN FET ELS ALTRES

Ara que ja tinc la meva cuca feta he pensat que podria buscar per la xarxa a veure què han fet els altres. No crec haver tingut una idea tan original que mai se li hagi acudit a ningú. De fet, sempre hi ha algú que ho ha fet abans, sempre hi ha algú que ho ha fet diferent, sempre hi ha algú que ho ha fet millor. Sempre. Anem a veure què ha trobat sant Google:

clica per anar-hi
Aquesta aproximació a la idea està molt bé, sobretot perquè el led s’encén poc a poc, d’una manera més ‘orgànica’. No obstant, no compleix les premises de simplicitat, economia, i protecció contra els elements que jo m’havia posat. Per la resta, he de dir que és genial, i funciona amb cèl·lules solars. Jo havia descartat aquesta opció per la mida de la cèl·lula, però aquí l’autor ho ha resolt posant unes quantes cèl·lules molt petites. Per contra, les llumetes no duren tota la nit, només un parell d’hores; i dubto que el preu s’assembli al de la meva.

clica per anar-hi
Aquesta altra incideix més en el concepte de ‘comunitat’ de cuques de llum. El sistema s’organitza automàticament, però és a costa de la simplicitat, fa falta un microcontrolador. Hi ha una versió més nova, que poso a continuació.

clica per anar-hi
Aquesta última m’ha semblat tan interessant que n’he comprat un parell i n’he muntat una. Funcionant a 5V, no hi ha manera de fer que ocupi poc (suposo que gasta massa corrent per posar simplement tres piles de botó, però ho puc provar), i a més és gran i difícil de segellar contra l’aigua. Potser el que més m’agrada és que a algú se li ha acudit, com a mi, fer servir una pilota de ping-pong com a difusor i envoltori.

cuca 11

MÉS CUQUES

He fet una altra versió de la primera cuca de llum que vaig muntar. Aquesta porta un led intermitent groc (a la primera era verd), i l’he muntat directament sobre el portapiles, sense cap placa de circuit, soldant els components entre ells. A part de que és més barata, la construcció és molt fàcil (hi ha molt pocs components) i queda molt compacta. Pilota de ping-pong i cap a fora al jardí.

cuca 07 cuca 09
cuca 10

És divertit veure els llums a la nit, encenent-se intermitentment. És possible que en un futur proper compri uns quants components (m’estic quedant sense piles) i en munti unes quantes més. Algunes idees que tinc són: amb led fixe, sense intermitència; amb leds d’altres colors (m’agradaria trobar-ne de blancs o blaus, però no n’he vist mai, hauré de buscar per e-bay); que funcionin com una balissa, encenent-se molt poc temps però amb molta intensitat; i totes les que se’m puguin anar acudint…

Si decidiu fer alguna cuca per vosaltres mateixos no us oblideu de comentar-m’ho!

Autòpsia CD-ROM Creative

Això no hauria d’haver estat una autòpsia, però la cosa ha anat com ha anat. En principi, tenia la intenció de fer una cosa totalment diferent amb aquesta vella unitat de CD-ROM, però per desgràcia estava espatllada. Us explico primer quin era el pla original i després seguim amb el que he acabat fent.

cd-rom creative 01 cd-rom creative 02

Com que tenia una estoneta, em vaig posar a remenar a veure què trobava per fer. Rebuscant entre els “residus”, vaig veure una vella unitat de CD-ROM, que tenia un comandament a distància prou interessant. De seguida em va venir una idea ben fàcil al cap: fer un petit reproductor de CD, aprofitant la sortida d’àudio, i el comandament per utilitzar-lo. Només em calia una font d’alimentació (en tinc unes quantes de PCs antics) i un amplificador d’àudio (que he trobat de seguida, provinent d’una autòpsia recent, amb els seus altaveus i tot). La resta va anar venint sola: afegir-hi bateries i una nansa per fer-la portàtil, uns altaveus més grans, un petit departament per portar els CDs, etc. Tot plegat prenia forma i no semblava massa difícil (suficient per fer-ho funcionar molt bàsicament en un parell d’hores).

Vaig cablejar la unitat a una vella font ATX, vaig posar-li una pila nova al comandament (la que hi havia estava morta de feia molt de temps), i amb això ja podia obrir i tancar la safata. Però quina va ser la meva desil·lusió quan vaig veure que no feia girar el CD! Ho vaig provar tot, apretant botons, amb diferents CDs, però res no va funcionar. M’hi jugo alguna cosa que és el motor del gira-disc o l’integrat que el controla (el driver). Si és això no cal ni pensar-hi, no hi ha res a fer, és cadàver. Hora, doncs, d’obrir aquesta relíquia tecnològica de Creative (mireu la data de fabricació a les fotos!) per veure què li passa.

cd-rom creative 03

Desmuntant la tapa de sota, la caràtula i la tapa de sobre accedim a tot el contingut: una part més mecànica, plena de molles, pinyons, mecanismes diversos i un bon grapat de peces de plàstic d’injecció, per una banda; i una placa de PCB on hi ha tota la part electrònica de l’aparell. És fàcil comprovar què funciona i què no si l’endollem a la font i la posem en marxa (aquí no hi ha perill de mort, el connector de la font porta 5V i 12V, res que ens pugui fer mal). El motor que obre i tanca la safata gira perfectament, i el que fa anar la lent del làser també, però el malparit del centre del CD ha dit prou. Una llàstima, és impossible trobar un recanvi ni un substitut per un motor així fet totalment a mida per a l’aparell. Podria ser el driver, com he dit abans, però tampoc és fàcil de trobar. Sospito que els drivers són els dos xips que hi ha a la cara de sota de la placa, i que estan situats precisament allà amb l’objectiu de refrigerar-se en contacte amb la pròpia tapa (hi ha dos trossets de silicona tèrmica per aïllar-los, però transmetent l’escalfor).

cd-rom creative 05

Mentre poso un CD i un altre i vaig fent proves, noto amb el dit que un dels dos xips que he anomenat (que m’ha semblat que poden ser drivers per l’encapsulat, que té una patilla central molt gran, sovint utilitzada per dissipar grans quantitats de calor) s’escalfa ràpidament. Aquest deu ser el problema, però com ja he dit, no té fàcil solució (ni em trencaré el cap per arreglar una unitat de CD-ROM que té quasi 15 anys, és clar). El motor tampoc gira massa bé ajudant-lo amb el dit; això em porta a formular una hipòtesi: el motor podria haver començat a girar malament -potser per acumulació de pols i fibres- i això el va acabar encallant, provocant un sobre-escalfament del driver i posteriorment la seva mort prematura.

O sigui que el que ha començat com una cirugia prospectiva, ha acabat essent una autòpsia. Hora de l’èxitus indeterminada, el pacient ha ingressat cadàver. Però ara està obert damunt el marbre i ja tinc la bata bruta, o sigui que endavant!

cd-rom creative 06 cd-rom creative 07

Desmuntar totes les parts mecàniques és fàcil, i es poden aconseguir algunes coses interessants: els motors dels que ja he parlat, que són molt semblants a d’altres que he recuperat de pletines de cassette i que estic fent servir en un petit robot; eixos, pinyons, molles, cargols, i demés material bàsic que mai no sobra. En l’aspecte mecànic el més útil solen ser els motors, en aquest cas n’hi ha un que el llenço directament, doncs és la causa de la mort.

cd-rom creative 08 cd-rom creative 09

cd-rom creative 04

La resta de coses útils es troben soldades a la placa de circuit imprès. Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció des d’abans d’obrir l’aparell, que és el receptor d’infrarojos; com ja he dit, aquesta unitat tenia un comandament a distància, cosa molt poc habitual en CD-ROMs de PC, o sigui que el receptor per força hi ha d’anar bé, si el recupero tindré un comandament per “fer el tonto” amb l’Arduino o el que sigui. També hi ha alguns xips que poden ser interessants, s’ha d’esbrinar què són, i si més no sempre es poden recuperar uns quants polsadors (en aquest cas a 90º, no tan corrents), leds, connectors, i qualsevol altre integrat més habitual, com memòries o reguladors (tot i que en SMD no em faran gaire servei).

cd-rom creative 11

A veure, doncs, què n’hem tret d’aquesta unitat:

  • el cable d’àudio analògic de la unitat
  • el comandament a distància, amb el receptor i el filtre d’infrarojos
  • dos motors petits que funcionen a molt poca tensió, i els connectors que concorden amb els que porten als cables
  • sis polsadors per a PCB a 90º
  • cargols i molles diverses
  • un led bicolor en SMD
  • un eix rectificat d’acer
  • diferents engranatges
  • un amplificador operacional en SMD
  • un diode làser
  • un connector de jack femella de 3,5mm stereo
  • vuit “silent-blocks”, quatre d’un tipus i quatre d’un altre

Sóc conscient que no és un gran botí, però està molt bé, tractant-se d’una unitat de CD-ROM! I pensar que en dec tenir com una dotzena més per aquí…

Això ha estat tot, ens trobem aviat. Recordeu que teniu totes les fotos al Flickr.

Autòpsia HP Deskjet 690C

INTRODUCCIÓ
Ja fa un temps que vaig desmuntar una vella impressora d’injecció de tinta HP Deskjet 610C. Estava espatllada, tenia la tapa trencada i el circuit flexible que va als capçals estava malmès. En vaig treure una bona colla de peces, però només vaig fer un parell de fotos abans de fer l’autòpsia i no la vaig documentar. Anteriorment ja havia desmuntat una DeskJet 600 o 660 (ara no ho recordo exactament) i tampoc ho vaig documentar; durant un temps me n’he penedit, però ara he trobat l’ocasió per redimir-me. En l’últim Mercat del Trasto de Torelló, vaig trobar una DeskJet 690C (molt semblant a les altres que acabo d’esmentar) tirada per terra, i no vaig resistir la temptació d’emportar-me-la cap a casa per fer una altra autòpsia, aquesta vegada documentada com ha de ser. A més, conec molt bé què hi ha dins un trasto d’aquests, i és material molt interessant i de bon aprofitar. Així que si voleu saber què s’hi pot trobar i com desmuntar-ho, seguiu llegint el reportatge.

Aquesta la vaig agafar de terra sense la tapa ni les safates on es posa el paper en blanc i on surt el paper imprès, que no serveixen per res, són només trossos de plàstic. Aquesta és la pinta que té tal com la poso sobre el marbre d’autòpsies: està una mica bruta i té algunes gotes d’aigua, és que començava a ploure quan la vaig recollir.

Impressora 1

DESMUNTATGE
El primer que cal fer és treure totes les parts exteriors de plàstic que li resten, tapes, embellidors, etc. S’ha d’agraïr a HP que en aquesta ocasió només calgui un tornavís torx del 10 per a tots els cargols (a excepció de dos que hi ha a sota que són torx del 15), perquè no n’hi ha d’estranys. Traient la tapa del darrera veiem la placa principal, on hi ha quasi tota la electrònica en un sol circuit imprès.

Impressora 3 Impressora 6 Impressora 7

A la tapa de davant hi trobem la primera peça interessant, un circuit amb dos botons i dos leds, amb un circuit flexible que el connecta a la placa principal. Si el guardo tot sencer em pot servir com a interfície per algun projecte; només em caldrà tallar una part de la tapa de plàstic a mida amb la Dremel.

Impressora 2 Impressora 5

La impressora, despullada de les seves cobertes, ens revela la seva autèntica essència: una bona pila de mecanismes, motors, i ben poca cosa més. Amb una mica de paciència i el tornavís que ja us he dit, es poden anar retirant totes les peces, de mica en mica. En aquesta foto es pot veure tot l’especejament, a excepció de cobertes de plàstic i tapes metàl·liques. No tot és útil pels nostres projectes, però serveix perquè us feu una idea de tot el que fa falta per fer una impressora d’injecció barata (amb tot el que porta, com pot costar menys que els dos cartutxos de recanvi? Quin misteri!). Per cert, el primer que hem de fer és treure els cartutxos, o ens embrutarem de valent!

Impressora 8

QUÈ EN PODEM TREURE?
De totes les peces, les úniques que poden tenir alguna utilitat per mí són aquestes.

Impressora 9

Hi tenim: la placa mare (de la que podrem treure alguna cosa més, ja veureu més endavant), un motor de corrent contínua força gran, dos motors pas a pas (un d’ells prou gran), i alguns mecanismes com pinyons, corretges, molles, eixos, rodetes, etc. Les rodes de tracció del paper són excepcionalment bones per fer robots, ja que tenen molt “grip”; i als petits circuits hi ha components interessants, com un sensor òptic que fa d’encoder lineal junt amb una tira de plàstic impresa, o un polsador que servia per detectar que hem obert la tapa. Els cargols sempre els guardo.

Impressora 11 Impressora 12

No cal oblidar que hem de reciclar tot el que no ens hem quedat. Ho he separat en dos pilots, un pel ferro i un altre pel plàstic. Un viatge a la deixalleria serà el penúltim pas d’aquesta autòpsia.

ENGINYERIA INVERSA
Fins aquí és on arribaria una autòpsia normal, però avui vull fer alguna cosa més; ja he aprofitat motors, corretges i algun component electrònic, però encara no en tinc prou. La placa mare serà víctima del decapador, per extreure’n els components interessants; segurament la feina més gran serà trobar els datasheets per internet. Anem a fer-li una ullada a veure aquestes referències… un moment! Oi que us he dit que en vaig destripar una de semblant fa un temps? A veure si trobo la placa que en vaig treure i, ja posats, reciclo els components de totes dues! De la més antiga no en queda ja res…

Impressora 13 Impressora 14

Aquesta sí que és bona! Les dues plaques són ben iguals, però alguns components tenen denominacions diferents. Us poso la llista a la taula següent, els xips que estan a la mateixa fila es troben als mateixos llocs i en les mateixes quantitats, o sigui que deuen fer o ser el mateix. Són les denominacions dels integrats que em criden més l’atenció.

Placa 1 (DeskJet 690) Quantitat Placa 2 (DeskJet 610)
SC79212D 12 210895
LM339D 2 BA10339F
LM324D 1 LM324
24C02 1 24C02
9955 1 76105
SC79199FN 1 SC79213
M514260C 1 HY514260B
3055 2 75307D
1818-6684 1 1818-7830
1RM7-0002 1 1RM7-0002

Com podeu veure, només algunes de les denominacions són iguals o semblants, la resta són completament diferents. Això és una cosa que em té intrigat no només per aquest cas, podria ser que alguns fabricants canviïn les denominacions per “despistar”? O realment són xips diferents?

Fem una ullada per la xarxa, a veure què trobem:
SC79212D / 210895. No he trobat res coherent, semblen circuits “xinos”. Suposo que per la quantitat que n’hi ha i cap on van les pistes del circuit són una mena de drivers per als cartutxos d’impressió, possiblement arrays de transistors posats en Darlington per donar una bona tensió i intensitat als injectors. Crec recordar que vaig llegir en algun lloc que els cartutxos s’alimenten a 30V o alguna cosa semblant, massa per un petit microcontrolador, evidentment; per això caldrien tots aquests drivers.
LM339D / BA10339F. Aquest era més fàcil a priori, i en efecte he trobat uns quants datasheets de diferents fabricants, és un comparador de voltatges quàdruple.
LM324D / LM324. També era fàcil, són quatre amplificadors operacionals dins el mateix encapsulat.
24C02. Com ja suposava, és una petita memòria EEPROM amb interfície sèrie, que posen al mercat diversos fabricants.
9955 / 76105. He trobat un datasheet de Fairchild que diu que el NDS9955 és un “Dual N-Channel Enhancement Mode Field Effect Transistor”, és a dir, dos mosfets de canal N al mateix encapsulat. Com que té una certa lògica, m’ho creuré de moment. Amb l’altra denominació he trobat un tal HUF76105DK8, també de Fairchild, que sembla ser si fa no fa el mateix; també n’hi ha un de marca Intersil molt igual. Molt utilitzable, certament. Em comença cridar l’atenció una dada recurrent en totes aquestes fulles de dades, i són els famosos 30V; surten en aquestes i en les dels “LM” de dalt.
SC79199FN / SC79213. No he trobat res, com ja em pensava. Crec que pel tipus d’encapsulat podria ser un microcontrolador, sembla que és de Motorola.
M514260C / HY514260B. Una memòria RAM, com ja sospitava; d’Oki la primera i Hyundai la segona (Hitachi també la fabrica, pel que sembla). Són de mal aprofitar, necessiten massa components externs per funcionar com cal.
3055 / 75307D. Amb la segona denominació em surt un tal HUF75307D3S, un mosfet de canal N amb molta canya (15A 55V), molt aprofitable, llàstima que sigui SMD! De totes maneres no el descarto, ja que l’encapsulat és prou gran com per treballar-hi amb facilitat.
1818-6684 / 1818-7830. He trobat alguna cosa, però no em quadra. Em sembla que és un altre cas de xip propietari / pirata / fantasma / disfressat.
1RM7-0002. Ni idea, com el de sobre. Quan busques el datasheet i vas a parar a una pàgina de proveïdors xinesos que diuen que tenen estoc, malament! No el podré aprofitar si no se què és, i està molt clar que és un xip propietari de HP, per tant no cal ni provar-ho, només deu servir per impressores (un controlador amb memòria pels caràcters?). A més, amb aquest encapsulat, què en faria?

Pel que fa a la resta de components, s’ha de fer una tria: els passius com resistències i condensadors, no tenen cap gràcia en SMD, el cristall si que pot ser-me útil. Pel que fa als connectors, no són massa útils, només em quedo el d’alimentació. Si els condensadors electrolítics i les bobines tenen les potes prou llargues una vegada alliberats de la placa, encara els podré aprofitar; però la resta, juntament amb la placa, a la deixalleria.

Impressora 16

Com veieu, no és un gran botí. Les peces que no he pogut identificar ja ni les separo de la placa, i les que n’he trobat el datasheet les guardo per si mai em fan falta… Així és com he arribat a tenir milers de components reciclats que utilitzo constantment als meus projectes!

Impressora 17

Recordeu, el que queda de les plaques a la deixalleria!

Espero que us hagi agradat aquesta autòpsia, aviat en faré més. Com sempre, teniu totes les fotos penjades al flickr.