El gronxador

Avui us porto la meva darrera aventura de bricolatge: un gronxador. Ja sé que potser no és època, ara que el fred s’acosta i les hores de sol són cada vegada més escasses, però espero que aquesta diversió tan senzilla i clàssica duri molts anys, així que no importa en quina estació comenci la seva vida a casa.

La idea és ben senzilla: una simple planxa de fusta penjant de dues cadenes. El lloc escollit és el porxo del jardí de casa, on hi ha el lloc ideal per penjar el gronxador: una biga de ferro que aguanta la terrassa de sobre.

La primera part de l’aventura serà fer la base de fusta. Fidel als meus ideals, reciclaré unes peces de fusta massissa que provenen d’un pallet que em van donar. Per desgràcia no tinc una foto del pallet sencer, ja que vaig fer servir els travessers superiors (de fusta més prima) per fer el foc d’una barbacoa (nyam, nyam!) fa uns dies. Però ja us en feu a la idea, i a més tinc la foto de les fustes que em van sobrar, i que faré servir per fer la base del gronxador. Aquí la teniu.

102_0572 102_0573

Com podeu veure, no es troben en massa bon estat, o sigui que el primer pas serà condicionar-les una mica. Començaré per extreure’n els claus (els que pugui), i llavors ja miraré d’allisar-les una mica. Sembla que no les hauré de tallar, ja que fan uns 60x9x3cm cadascuna, i les tres juntes fan un mida molt bona per fer la plataforma on seurem.

102_0574 102_0575

Com us deia, les cares que vull enganxar no són gaire planes ni regulars. És hora de planejar-les amb el ribot, una de les meves eines preferides per treballar la fusta.

102_0576 102_0578

Ara que les peces ja estan una mica millor, les enganxo entre elles per fer una placa sencera. Per fer això faig uns forats i hi poso unes varetes de fusta que ja venen per a la ocasió -i que no recordo com se diuen-, que ja tenia per aquí. La cola blanca en aquest pas és fonamental, no cal escatimar-ne; els sarjants ho aguantaran ben apretat mentre s’asseca.

102_0579 102_0580

102_0583 102_0584

102_0587 102_0589

102_0590 102_0596

102_0592

Ara és un bon moment per anar eliminant les irregularitats de la superfície, igualant les tres peces de fusta per aconseguir una base ben plana. Ja us he dit que m’encanta fer servir el ribot?

Tot seguit vaig marcant els forats que serviran per penjar la base. He comprat una vareta d’acer en un magatzem de materials d’obra, m’ha costat 4,10€ per una barra de 8mm de diàmetre i 6m de llarg. En tinc de sobres, pel que vull fer. Amb una broca de fusta (d’aquelles planes) de diàmetre 16mm he fet els quatre forats dels cantons. Amb el trepant és un moment.

102_0599

Amb l’escofina i la llima he arrodonit una mica les cantonades, vull que l’acabat sigui còmode i bonic. Tot seguit és hora de llimar, llimar més, i polir, fins que quedi ben ben fi. La part de sota la deixaré tal com està ara, així el resultat final quedarà més rústic i recordarà els orígens humils dels materials que he fet servir. Per cert, us he comentat que a la part final de la feina de llimar m’ha vingut a ajudar un pirata?

102_0601

102_0602

Ja per finalitzar la base, ara que ja està igualada i ben llimada (quin gustet que fa anar-hi passant la mà!), només queda vernissar-la per protegir-la de la humitat i la intempèrie. Una mica de pinzell i vernís (quina bona olor que fa!) i ja ho tenim, primera capa finalitzada. Dues més i quedarà perfecte!

102_0604

Ara anem per les varetes de penjar el gronxador, mentre el vernís de la base s’asseca. El primer que faig és tallar dues peces de 80cm de llarg, amb les que faré els arcs que passaran pels forats de la base i s’aguantaran a la cadena. No em pregunteu perquè 80cm, la mida ha estat escollida de manera una mica arbitrària.

102_0609 102_0610

Tot seguit es tracta de doblegar les varetes per aconseguir introduïr-les pels forats de la base. És hora de fer servir el bufador…

102_0612

Aquí tenim la primera llesta. D’acord, ja us ensenyo com ho he fet:

102_0616 102_0618

102_0621 102_0622

102_0623 102_0624

Com que les varetes estaven molt rovellades, he aprofitat mentre es refredaven per netejar-les una mica, amb el raspall de pues d’acer. Així és com han quedat de moment.

102_0630

Els dies següents són molt avorrits, només anar afegint capes de vernís per sobre i per sota de la base de fusta. Ja no poso més fotos, d’això.

Ara anem per fer les argolles que aguantaran les cadenes a la biga del sostre del porxo. El material i el sistema utilitzats són els mateixos que he fet servir per les peces que aguantaran la base de fusta a les cadenes: vareta de ferro i bufador.

102_0647

No hi ha gaire res a dir, aquí. He fet un tall de la mateixa vareta, ara de 16cm (a l’esquerra). Llavors l’he escalfat amb el bufador i doblegat. Repetir tres vegades. Deixar refredar. Netejar amb raspall de pues d’acer. Ja està (a la dreta)! Repetim i ja tenim les dues fetes.

102_0653

Ara us vull presentar la resta de material que he comprat. Aquí teniu la cadena (ja havia aparegut al fons d’alguna imatge, però aquesta és la presentació oficial), està feta amb vareta d’acer zincat de 5mm. Se suposa que aguanta fins a 225Kg sense problema (i n’hi ha dues, hauria de ser suficient!). N’he comprat quatre metres, val més que en sobri que no que en falti. Valia una mica més de 2€ el metre, ara no ho recordo exactament.

102_0651

També he comprat dos mosquetons per penjar les cadenes a les argolles; els motius per fer servir mosquetons és que vull que el gronxador es pugui treure, i també es pugui regular en alçada (aquesta joguina tindrà clients des de poc més d’un metre d’alçada fins quasi dos). Crec recordar que em van costar una mica menys de 2€ cadascun. També són zincats, no es rovellaran.

102_0649

El següent que faig és tallar la cadena per la meitat (amb la serra de metall). Tot seguit ja puc començar el muntatge, ara que per fi la tercera capa de vernís de la base ja està seca.

102_0656 102_0658

102_0660 102_0664

Ara ja veieu quin era el pla, oi? Una vegada passada la cadena torno a doblegar les varetes, amb la intenció de tancar-les en una mena de triangle. Així la cadena quedarà a dalt de tot sense moure’s. Més bufador, és clar.

102_0665

Aquí ja quasi ho tinc. Només em queda tallar la part que sobra i unir els dos extrems amb el soldador elèctric. Llàstima que m’he quedat sense bateria a la càmera, o sigui que no ho veureu gaire bé, però no hi ha cap misteri. Un cop ho he fet als dos arcs, això ja està llest per pintar. Tot seguit ho podeu veure una vegada pintat.

102_0684

102_0681

I així és com es veu per sota.

102_0689

Ara que el gronxador ja està llest, és hora de penjar-lo al seu lloc. És aquest.

102_0667

El primer que he fet ha estat marcar els llocs precisos on he de soldar les argolles, després de prendre les mides. Tot seguit he netejat la biga amb el raspall d’acer, i he procedit a col·locar la primera argolla, a punt per soldar-la. Per això m’ha estat molt útil un imant que tinc, que és ideal per fer soldadures en llocs incòmodes.

102_0669 102_0671

He fet una primera puntada amb l’electrode per aguantar l’argolla a la biga. Un cop ja estaven les dues argolles a lloc, he procedit a fer-hi uns cordons més dignes per les dues bandes. Observeu que la meva tècnica amb el soldador d’electrode encara és molt millorable…

102_0673 102_0674

102_0675

Ara que les argolles ja estan ben assegurades, és l’hora de la prova de càrrega. Les cadenes quedaven una mica massa llargues, les he anat escurçant amb els mosquetons fins que el seient ha quedat a l’alçada adient.

102_0676 102_0677

He comprovat amb el meu propi pes, i una mica més d’afegit, que no hi ha cap mena de perill. Estic completament segur que tant les cadenes, com els mosquetons, les argolles i la base suporten moltes vegades el pes dels meus fills… Ja només falta la prova definitiva, la prova de funcionament feta pels experts. Tot seguit podeu veure la cap del departament de qualitat donant la seva aprovació amb un somriure.

102_0680

Per part meva només queda acabar de pintar les argolles per evitar que es rovellin, i assegurar així que tindran una llarga vida. La pintura que he fet servir aquí és la mateixa que he utilitzat pels arcs de la base; aquesta no necessita una base de mini de plom (aquella clàssica taronja) a sota per ser totalment resistent a la intempèrie. És la mateixa que tinc per aquí per pintar la barana de la terrassa.

102_0693 102_0692

102_0691 102_0690

I fins aquí arriba l’aventura d’avui, espero que us hagi agradat. Ja veieu que és ben fàcil (i barat) fer-vos un gronxador per casa. Si us animeu a fer-vos-en un, feu-m’ho saber. I si no, espero els vostres comentaris igualment. Fins la propera!

Reviure bateries 2

Fa uns dies vaig publicar aquí mateix el meu mètode per reviure les cel·les de NiCd d’una bateria de trepant. Just després de fer-ho, em va venir al cap un vell cargolador sense fils Black&Decker que tinc per baix sense fer servir, precisament perquè no es vol carregar. De seguida que he tingut una estona, he posat en pràctica de nou aquest sistema, amb la sana intenció de tornar a la vida una de les meves eines preferides. Aquest aparell és molt vell (aviat en podré dir “vintage”), però sempre ha estat robust i fiable, i em fa molta pena veure’l així fotut, i més encara desprendre-me’n (va ser un regal).

102_0424

El primer que he de fer és obrir el cargolador per arribar a la bateria, que deu ser de tres cel·les (està marcat com a 3.6V, és a dir, 3 cel·les de 1.2V en sèrie). Per això he d’alliberar un clip que tanca la unió entre la part elèctrica i la mecànica. Només cal fer una mica de palanca amb un tornavís pla.

102_0425

A simple vista podem veure el reductor planetari que hi ha just davant el motor. No és una de les coses més boniques que ens pot oferir la mecànica?

102_0426

La següent tasca és obrir la carcassa de plàstic de la part elèctrica que és alhora el mànec de l’aparell. Un sol cargol de cap Philips i s’obren les dues meitats, ja sóc a dins. Així m’agrada, senyors enginyers de producte de la B&D, fàcil d’obrir i reparar, com ha de ser!

102_0428

Aquí ja podem veure a simple vista les tres cel·les que formen la bateria, com sempre unides per pestanyes de planxa metàl·lica. Els cables per carregar, un diode, el motor, i el mecanisme de l’interruptor que permet fer girar el motor cap ambdós sentits, per cargolar i descargolar. No pot ser més simple.

102_0430

Extreure la bateria és ben fàcil, només cal alliberar dos terminals faston, un pel pol positiu i un altre pel negatiu. Ara que ja la tinc a mà, puc començar el tractament que ja us vaig explicar.

D’entrada totes les cel·les marcaven 0V al tester, però uns segons aplicant la font d’alimentació a 2.9V ho han resolt: totes han pujat fins a 1.6V en un moment (unes més ràpid que d’altres). Cal dir que no m’ha calgut separar les cel·les, he aplicat la tensió directament a les pestanyes d’unió, que es troben exposades. Ni tan sols he hagut d’eliminar l’aïllament, hi ha espais desprotegits on he pogut fer contacte.

He tornat a muntar l’aparell (de moment sense la part mecànica, per si ho he de repetir) i l’he posat a carregar.

102_0431

Unes hores després, és el moment de la veritat. Activo l’interruptor i… funciona! El motor gira lliurement, amb un soroll alegre de nou. El torno a muntar ràpidament i a fer-lo servir una altra vegada. M’encanta, aquest aparell!

Ja veieu, he trobat una aplicació pràctica a la resurrecció de cel·les de NiCd, de fet la més evident. Per fortuna aquesta vegada no hi havia cap cel·la “definitivament morta”, però sinó l’hauria substituït per una de les que vaig recuperar l’altre dia. Només hauria tingut una estona més de feina amb el soldador.

Fins a la propera, me’n vaig a buscar més aparells amb bateria que hagin deixat de funcionar…

La casa de nines

100_2864

La meva filla em va demanar una casa de nines, per jugar-hi amb el seu germà, i ja la té feta. Jo us la presento per si us dona alguna idea, o simplement per motivar-vos.

Em sap greu no haver fet fotos del procés, però és que va ser molt ràpid i senzill. La vaig fer amb fusta de 19mm, que és la que en tenia més (evidentment era fusta reciclada, ja em coneixeu). En primer lloc, vaig tallar tots els trossos que vaig trobar a la mateixa amplada, 26cm. No vaig escollir aquesta mida per cap motiu, hi havia unes quantes fustes que tenien aquesta mida, i em va semblar prou adient per a la fondària. Pel tema de l’escala, la meva filla em va donar una nina, que em va dir que era la més grossa que hi volia ficar. O sigui, que tenia tot de plafons de 26cm i diferents longituds.

El segon pas va ser començar a muntar una estructura, amb els trossos, començant pel terra (que medeix una mica més de 160cm), i llavors les parets, cap amunt. Vaig triar tres peces per collar a escaire, i la posició on collar-les me la van donar els altres trossos petits que quedàven: el segon pis. Cal dir que no vaig fer cap dibuix ni plànol, ni vaig prendre mides, tot va ser improvisat.

Amb una habitació del segon pis collat, vaig afegir una quarta peça en vertical, i vaig poder posar una altra habitació. Quan me va semblar prou bé, vaig anar per la teulada. Això va ser una mica més difícil, perquè vaig haver de tallar en angle amb la caladora, i amb les peces ja muntades, però tampoc va ser cap problema. Vaig tallar els sobrants de fora i vaig llimar una mica la punta superior, per evitar que ningú s’hi fes mal.

100_2865

Les eines que vaig fer servir són les clàssiques, res que no tingui tot manetes a casa: caladora, taladre, martell, llapis i escaire; els consumibles van ser claus, cargols, i molta cola blanca. Cal dir que una vegada acabada, és molt resistent (ho ha de ser, és per a nens!). Fa més de 160cm de llarg i 84cm d’alt, a part dels 26cm de fons que ja us he comentat. Mentre la feia, dubtava si posar-li una tapa de fons per darrera, però quan ja la tenia a punt vaig decidir que no, seria millor sense, així podrien jugar tots dos alhora, un per cada cantó.

Els nens es van motivar tant quan la van veure acabada que es van oferir a pintar-la (jo l’hauria deixat de fusta natural, és un color bonic i odio pintar). O sigui que vam tenir una sessió de pintura familiar, on tothom va acabar brut com havia de ser. La tria dels colors pertany als nanos, a mi no em mireu. Prou feines vaig tenir a evitar que pintéssin les parets de color taronja.

100_2866

Aquí la teniu, muntada a la seva habitació, amb alguns dels mobles i habitants. Ja sabeu, fer-ne una és molt fàcil, només us cal una tarda (dues si la pinteu) i unes quantes fustes. Fins a la propera, avui ha estat curt, però aviat més!

Una cosa útil (i molt senzilla)

La majoria de vegades publico entrades en aquest blog que la majoria de vosaltres deveu trobar inútils. Sí, ho sé, són només parides que faig per entretenir-me i passar-m’ho bé. D’altres vegades, molt poques, faig alguna cosa útil. Diuen que la necessitat és la mare de la inventiva, i això és el que ha passat en aquest cas.

Els que feu una mica d’esport a casa coincidireu amb mi que és terriblement avorrit. Jo de tant en tant pedalo amb una vella bici estàtica. De vegades em poso a escoltar música, però per poca estona que hi estigui sempre em sembla que estic perdent el temps. He provat llegir un llibre mentre pedalo, però és molt incòmode i ho acabo deixant; el mateix m’ha passat amb la tablet, em pensava que seria millor, però no. Ho he provat dues vegades i he acabat amb mal d’esquena totes dues. Aquest és el problema i ara és l’hora de resoldre’l.

No ha pas de ser tan difícil, fer un petit suport per posar la tablet, oi? M’ho he mirat una mica, he anat a buscar tot el que em feia falta i m’hi he posat. Cinc minuts després això és el que havia aconseguit.

bici 2
bici 1

Ja sé que no és massa elaborat, però aquesta és la gràcia: senzill i ràpid. Tot plegat només és un tall de perfil de PVC (plàstic) blanc en forma de “U” muntat damunt la cara superior del display. Hi he posat una mica d’adhesiu de doble cara perquè no pugui girar, ja que el perfil només s’aguanta collat amb un cargol que he recuperat d’alguna autòpsia (la cara no és plana, no hi podia posar dos cargols). Per acabar, he passat una mica de veta de roba entre els extrems del manillar. S’aguanta de la manera més fàcil: he tret els taps del tub (aquesta ha estat la part més difícil), hi he ficat una mica de veta a dins, i els he tornat a posar a cops de martell. He provat d’estirar-la, però ha quedat molt ben aguantada. Així no hi haurà perill que caigui la tablet enrera!

bici 3
bici 4

Ara això és el que veig quan m’assec al banc de tortures. A la primera sessió de prova el resultat ha estat excel·lent. La tablet ha quedat a l’alçada justa, és còmoda de fer servir i no es mou ni una mica amb les vibracions de les pedalades. Hi he estat més temps del que és normal (llegint hackaday l’estona passa millor) i no me n’he ressentit a l’esquena. Èxit total!

Us deixo un parell més de fotos perquè veieu el sistema de subjecció. Simplement, la tablet té el gruix perfecte per encaixar al perfil de PVC (crec que era de 10x10mm o 12x12mm) sense que aquest s’obri o pressioni l’aparell. Darrera, la cinta de roba evita que la tablet se’n vagi enrere. I res més, així de senzill.

bici 5
bici 6

Això ha estat tot per avui, aquesta vegada ha estat curt però espero que instructiu. Si us he donat una idea deixeu-me un comentari. Totes les fotos són al flickr, com sempre. Fins la propera!

El Talleret 2.0

Com ja us vaig avançar fa un temps, he estat traslladant el Talleret del garatge a una habitació de dalt. Això em suposa tota una colla d’avantatges: tinc una mica més d’espai (tot i que la cambra medeix només 2×2 metres), calefacció, un ordinador millor, equip de música i un silló molt còmode. Però tot això a vosaltres, que no hi treballareu, tant us fa. El que compta és com he organitzat els components i les eines, i això és el que vull compartir amb vosaltres.

Talleret 2.0

No hi ha massa per explicar. He fet una taula-escriptori amb uns plafons de fusta i unes potes de tub de ferro. Davant té un plafó, també de fusta, collat en vertical, a 90 graus. D’aquest plafó en surt un altre en horitzontal, com un prestatge.

A les dues parets laterals hi he posat la resta de coses que em feien falta. Un petit armari a la dreta, on hi guardo kits, components grossos, i demés capses de material. I a la paret que queda a la meva mà esquerra hi he penjat el prestatge dels components, amb totes les gavetes de plàstic que ja tenia, més algunes de noves (mai hi ha prou espai, oi?).

Talleret 2.0

Sota els components i la finestra hi he posat un parell de calaixeres, on hi guardo eines, mòduls, programadors, cables, i material d’oficina.

Aquest material que tinc a banda i banda no és el que faig servir més, les coses que han d’estar més a mà les tinc als plafons que hi ha davant meu quan m’assec al silló: el monitor de l’ordinador, les eines més necessàries, les “xuletes”, i el dispensador de cable.

Talleret 2.0

Damunt la taula hi ha, a més, uns quants endolls, un interruptor pels endolls de l’esquerra i un altre de general, i un llum flexo a la dreta per les feines de detall. Sota el prestatge, per tenir una il·luminació més general, hi ha una tira de leds blancs, que alhora permeten veure bé els plafons de les eines.

Al prestatge hi tinc la resta de coses que he de tenir a mà: l’ordinador, la impressora, l’equip de música, la font d’alimentació, i l’oscil·loscopi.

Talleret 2.0 Talleret 2.0

Talleret 2.0

Encara em falten alguns detalls per acabar de sentir-m’hi del tot a gust, com un llum del sostre millor, o unes preses d’USB més a mà, però de moment ja m’agrada força. Com podeu veure ja hi estic treballant, tinc algunes cosetes a mitges que d’aquí poc us podré ensenyar…

Fins aviat, no us oblideu de passar pel flickr si voleu veure totes les fotos, les d’ara i les d’abans.

No me n’he anat enlloc

Com que fa dies que no puc fer un post en condicions, he pensat donar una mica la cara i explicar el perquè. A més de la molesta i ja habitual manca de temps, resulta que estic traslladant el talleret, del garatge a un lloc no tant inhòspit. No és que no hi estigui bé, amb el cotxe i la moto; és que és una mica difícil treballar amb el soldador i les pinces quan la temperatura està per sota dels 10ºC. Si, per molt que em posi un jersei gruixut, el fred se’t fica als peus i als dits i acabes de mal humor i sense sensibilitat… I no parlem de quan et poses a programar amb l’IDE de l’Arduino! Ja sé que l’hivern ja s’ha acabat, però aquesta era una cosa que havia pensat fa temps i que per fi m’he decidit a fer.

O sigui que estic arreglant una petita habitació a dalt, que ja no fem servir, per tenir-hi el nou talleret. Aquesta setmana santa he fet la instal·lació elèctrica, he pintat, i ara he estat muntant la taula i situant les eines, a estones. Quan ho tingui a punt li faré unes quantes fotos i les penjaré per aquí, de moment estic de reformes. Encara em falten calaixos, penjar els components, i algun detallet més, però ja quasi ho tinc.

Espero que el talleret 2.0 em doni una empenta més per fer aquestes coses que tant m’agraden.

El Calefactor

Segur que tots teniu a casa un d’aquests calefactors petits, jo sempre n’he fet servir un per a la cambra de bany. És molt útil per escalfar ràpidament la cambra abans de dutxar-se al matí, sobretot a l’hivern (on jo visc el fred pot arribar a ser molt empipador, a l’hivern).

Calefactor

El problema que tenen és que se’ls ha de fer un manteniment regular, tot i que segur que la majoria no ho heu fet mai. Jo ho he fet moltes vegades i, aprofitant que ara ja li toca al meu, faré unes quantes fotos i us explicaré el procés, per si mai teniu ganes de fer-ho amb el vostre. Aquest fa mesos que el tinc i encara no li he fet mai el manteniment; sé que li toca perquè ja fa uns dies que treu poc aire, i de vegades grinyola o fa pudor de cremat. Com podreu veure, el meu no és de cap marca coneguda, però us puc assegurar que no hi ha gaire diferència, per no dir gens, entre aquest i d’altres que he tingut que costaven el doble o més.

El motiu pel qual hem de fer un manteniment constant a aquesta mena d’aparells és senzill; a mesura que agafen aire per llençar-lo cap endavant, també aspiren pols, fibres, cabells, i demés brutícia que hi pugui haver a terra o suspesa a l’aire. Gran part d’aquesta porqueria acaba enganxant-se a les aspes de l’hèlix, al motor, o a la reixeta que escalfa l’aire. Amb el temps, el motor ja no gira tant fi o fa soroll, quan engeguem l’aparell fa pudor de cremat, i el volum d’aire i les calories baixen en picat (és a dir, disminueix l’eficiència, perdem rendiment). Quan aquesta situació s’allarga, podem acabar tenint diverses situacions, totes dolentes: el motor deixa de girar, la temperatura dins l’aparell s’eleva perillosament per falta d’aire, i actúa el dispositiu de seguretat, tallant la corrent a l’aparell, que deixa de funcionar (molts d’aquests dispositius són d’un sol ús, o sigui que o saps molt bé què fas o ja pots llençar l’aparell). Encara podria passar quelcom pitjor, es podria cremar el motor, provocant fins i tot un curtcircuit, o més encara, que el dispositiu de seguretat no funcioni per algun motiu i es provoqui un petit incendi.

No vull alarmar ningú, això és molt improbable que passi; aquests aparells són eminentment segurs, i normalment porten més d’un dispositiu de seguretat. Però tampoc us vull enganyar, no n’he vist mai cap en flames, però n’han arribat a les meves mans de severament deformats, per no dir fosos; les peces que tenien a dins ja no servien per res, i evidentment en tots els casos va caldre comprar un aparell nou.

Però prou de xerrar i anem per feina!

Aquests aparells són quasi tots iguals per dins (ja us he dit que n’he vist molts de diferents, oi?), o sigui que el primer pas és descollar els cargols, que solen ser a la part inferior. Si esteu de sort, podeu superar aquest pas amb un simple tornavís philips (els de punta d’estrella), però per desgràcia això no és sempre així. Últimament està molt de moda entre els fabricants de petits electrodomèstics fer servir cargols amb caps exòtics o “inviolables” que en diuen, més que tot perquè els aparells no es puguin reparar (ni fer el manteniment, en aquest cas) i n’hagueu de comprar de nous. Ara no entraré a explicar com odio aquesta mena de polítiques, només us diré que arrenqueu com sigui aquesta merda de cargols i els substituiu a l’hora de tancar l’aparell per uns de normals. En qualsevol cas, us trobareu entre 3 i 6 cargols segurament, en el meu cas són 5, com podeu veure a la foto de sota. I tenen cap philips, afortunadament.

Calefactor

Aneu amb compte quan obriu l’aparell, es poden desprendre peces que van clipades simplement entre la carcassa superior i la inferior, com la reixeta frontal. També poden caure els botons de comandament, o algun altre embellidor. Normalment hi pot haver un llumet o “pilot” incrustat a la part superior, unit a la part inferior -on hi ha tots els dispositius elèctrics- per un parell de cables; no separeu massa les dues peces o us carregareu el pilot. Una vegada separades les dues peces principals, podem observar la magnitud de la tragèdia:

Calefactor

En aquest cas, podeu apreciar la gran quantitat de pols, fibres i cabells hi ha aquí dins. És especialment preocupant l’acumulació en dos llocs clau, el conjut de motor i hèlix que impulsen l’aire, i la reixeta calefactora on s’escalfa. El primer bloc està saturat, probablement gira molt més lent que quan era nou, i el segon pràcticament obstruït, de manera que el cabal d’aire que surt és molt poc. Només hi ha una manera de resoldre el problema, i és molt fàcil: netejar-ho.

Per fer la neteja no cal desmuntar gaire res més; en la majoria dels casos n’hi ha prou alliberant l’hèlix de l’eix del motor, cosa que es fa retirant un clip o molla amb unes alicates universals. De vegades la reixeta és poc accessible i cal alliberar-la de la seva ubicació; jo no ho he hagut de fer perquè tal com està tinc prou espai per treballar.

Calefactor

Hem de parar especial atenció a que no hi hagi cap mena de porqueria evitant el lliure gir de l’eix del motor; aquí s’hi solen acumular els cabells i les fibres més llargues, degut a que s’enrotllen amb el moviment circular de l’eix. Com podeu veure el meu cas és dramàtic, segurament propiciat pel fet de tenir un gat persa i una família amb el cabell llarg.

Calefactor

Sempre que acabo de netejar el motor li passo un pinzell i després lubrico els coixinets (casquets en realitat, això són aparells econòmics, i aquest especialment) amb l’esprai que tots ja coneixeu i que no diré la marca (si que la puc dir, és “tres en uno”).

Per netejar l’espessa xarxa de fil resistent que escalfa l’aire fa falta paciència i poca cosa més. Jo utilitzo unes pinces fines, un pinzell i aire comprimit pel final. Aneu amb compte perquè aquesta peça és delicada, mireu de no torçar els fils ni fer que es toquin entre ells. En aquest punt jo els solo separar, estirar o desdoblar segons convingui, perquè estiguin perfectament aliniats com el primer dia, i així funcionin el màxim de bé.

Netejar l’hèlix és el més fàcil; com que és una peça de plàstic la podem tractar sense tants miraments. Jo la netejo primer amb el pinzell i després amb aigua calenta i sabó de rentar plats. Mai m’he atrevit a posar una peça d’aquestes al renta-plats, però segurament no passaria res.

Us deixo amb una comparativa de fotos de les de “antes-después”, com als anuncis de la tele.

Calefactor Calefactor

Calefactor Calefactor

Calefactor Calefactor

Calefactor Calefactor

I ara la foto més sorprenent, la que estàveu esperant… la que ensenya la quantitat de ronya que pot sortir d’un aparell d’aquests:

Calefactor

Per acabar, ja només falta tornar a unir les dues peces de la carcassa de plàstic, i collar de nou els cargols. Felicitats, ja torneu a tenir calefactor nou per molt de temps!

Si voleu fer el mateix que jo heu de tenir unes quantes coses en compte. No cal dir que l’aparell ha d’estar desendollat abans de començar a tocar-lo, això és el més important. Per descomptat, no toqueu cap de les connexions elèctriques ni els cables interns si no sabeu què esteu fent. Els petits dispositius de seguretat ni tocar-los, i no se us acudeixi fer-los el pont! Si l’aparell no funciona, llenceu-lo! Finalment, us recordo que tot el que feu és responsabilitat vostra, no meva. Jo només us he ensenyat el que he fet, res més.

M’acomiado recordant-vos que totes les fotos les podeu trobar al flickr. Fins a la propera!