Reviure bateries 2

Fa uns dies vaig publicar aquí mateix el meu mètode per reviure les cel·les de NiCd d’una bateria de trepant. Just després de fer-ho, em va venir al cap un vell cargolador sense fils Black&Decker que tinc per baix sense fer servir, precisament perquè no es vol carregar. De seguida que he tingut una estona, he posat en pràctica de nou aquest sistema, amb la sana intenció de tornar a la vida una de les meves eines preferides. Aquest aparell és molt vell (aviat en podré dir “vintage”), però sempre ha estat robust i fiable, i em fa molta pena veure’l així fotut, i més encara desprendre-me’n (va ser un regal).

102_0424

El primer que he de fer és obrir el cargolador per arribar a la bateria, que deu ser de tres cel·les (està marcat com a 3.6V, és a dir, 3 cel·les de 1.2V en sèrie). Per això he d’alliberar un clip que tanca la unió entre la part elèctrica i la mecànica. Només cal fer una mica de palanca amb un tornavís pla.

102_0425

A simple vista podem veure el reductor planetari que hi ha just davant el motor. No és una de les coses més boniques que ens pot oferir la mecànica?

102_0426

La següent tasca és obrir la carcassa de plàstic de la part elèctrica que és alhora el mànec de l’aparell. Un sol cargol de cap Philips i s’obren les dues meitats, ja sóc a dins. Així m’agrada, senyors enginyers de producte de la B&D, fàcil d’obrir i reparar, com ha de ser!

102_0428

Aquí ja podem veure a simple vista les tres cel·les que formen la bateria, com sempre unides per pestanyes de planxa metàl·lica. Els cables per carregar, un diode, el motor, i el mecanisme de l’interruptor que permet fer girar el motor cap ambdós sentits, per cargolar i descargolar. No pot ser més simple.

102_0430

Extreure la bateria és ben fàcil, només cal alliberar dos terminals faston, un pel pol positiu i un altre pel negatiu. Ara que ja la tinc a mà, puc començar el tractament que ja us vaig explicar.

D’entrada totes les cel·les marcaven 0V al tester, però uns segons aplicant la font d’alimentació a 2.9V ho han resolt: totes han pujat fins a 1.6V en un moment (unes més ràpid que d’altres). Cal dir que no m’ha calgut separar les cel·les, he aplicat la tensió directament a les pestanyes d’unió, que es troben exposades. Ni tan sols he hagut d’eliminar l’aïllament, hi ha espais desprotegits on he pogut fer contacte.

He tornat a muntar l’aparell (de moment sense la part mecànica, per si ho he de repetir) i l’he posat a carregar.

102_0431

Unes hores després, és el moment de la veritat. Activo l’interruptor i… funciona! El motor gira lliurement, amb un soroll alegre de nou. El torno a muntar ràpidament i a fer-lo servir una altra vegada. M’encanta, aquest aparell!

Ja veieu, he trobat una aplicació pràctica a la resurrecció de cel·les de NiCd, de fet la més evident. Per fortuna aquesta vegada no hi havia cap cel·la “definitivament morta”, però sinó l’hauria substituït per una de les que vaig recuperar l’altre dia. Només hauria tingut una estona més de feina amb el soldador.

Fins a la propera, me’n vaig a buscar més aparells amb bateria que hagin deixat de funcionar…

Anuncis

Reviure bateries

LA BATERIA DEL TREPANT

Fa uns dies vaig desmuntar la bateria d’un vell trepant Black&Decker que no es volia carregar. Quan la muntava, el trepant no girava, i quan la posava al carregador no agafava càrrega, ni posant-la un moment ni tota la nit. Simplement, enlloc dels 12V que hauria de donar en teoria, marcava 0V al tester. A la pobra no li puc donar cap culpa, tenia gairebé catorze anys i l’havia fet servir molt. Però havia arribat a la fi de la seva vida útil, estava morta, kaputt. O potser no?

bateria2 bateria1

Només per curiositat, la vaig desmuntar en un moment. En principi només volia veure com era per dins, per això vaig fer el mateix que faig amb tantes coses abans de llençar-les: desmuntar-les. Precisament com que només volia mirar i prou, no vaig fer cap foto, cosa que ara lamento. No obstant intentaré suplir la imatge amb les mil paraules, tot i que no valen tant com tots sabem.

Després de descollar uns quants cargols de cap torx, vaig veure què hi havia a dins de la bateria: deu cel·les rabassudes, embolicades amb cartró, sense cap marca ni inscripció, i connectades entre elles en sèrie amb pestanyes de planxa metàl·lica. També hi havia el connector i un petit component que tenia pinta de tenir a veure amb la temperatura, potser una resistència de factor positiu (PTC) per tallar la corrent si el paquet s’escalfa massa.

Ja les anava a llençar i oblidar-me de la bateria (i del trepant, és clar, les bateries de recanvi valen com els trepants nous, passa com amb les impressores i la tinta), quan em van començar a assaltar una colla de pensaments: i si només n’hi ha una, de cel·la dolenta? O tres o quatre? Què passa amb les altres? Les puc fer servir?

LES CEL·LES

Ja hi som! Ja tenia una altra cosa entre mans per entretenir-me. Vaig agafar unes alicates i vaig començar a separar les deu cel·les que formaven el paquet. No és una feina fàcil, ja que aquests grups els uneixen soldant aquesta mena de “patilles” a les cel·les amb soldadura per punts. Una estona després, però, me’n vaig sortir. Ja les tenia totes separades, i ara què?

102_0353

Vaig mirar la tensió amb el tester, però totes marcaven 0V. Totes mortes! Realment no n’hi havia ni una amb una mica de càrrega? De fet és normal; en un paquet com aquest, on es troben totes en sèrie, les que tenen càrrega “intenten carregar” les que no en tenen, i es buiden en aquest procés tan altruista.

Lluny d’abandonar, posseït per un afany comparable al del doctor Frankenstein, vaig pensar que potser hi havia alguna manera de tornar-les a la vida. O sigui que vaig buscar a la xarxa a veure què hi trobava i, com no, hi havia milers de vídeos i explicacions. Llavors era possible!

Vaig llegir un bon grapat de bestieses (a internet? no!), i vaig veure pàgines i vídeos que -com a persona que ha estudiat això de l’electricitat- em van posar els pèls de punta. Realment, a la gent no li importa arriscar la vida per recuperar una pila que val menys d’un euro? Tant s’avorreixen que necessiten trobar emocions als llocs més insospitats, com els endolls de casa?

Tornem al tema, que me’n vaig per les branques. També vaig trobar molts articles interessants, i pàgines que donaven explicacions creïbles: sembla que el motiu de la mort de les cel·les té a veure amb la química, és clar, com també la resurrecció. Pel que he llegit, quan les cel·les són velles i es deixen de fer servir un temps s’hi formen una mena de cristalls que fan de conductors entre els dos pols, provocant un curt-circuit efectiu, d’aquí surten els 0V que mesuro amb el tester. També pel que sembla, aplicar una tensió externa prou alta provoca un corrent que trenca aquestes formacions, i “reordena” els cristalls de la cel·la, fent que es puguin carregar altra vegada.

A partir d’aquí hi ha un munt de teories sobre com aplicar aquest corrent extern, quant de temps, quina tensió, quantes vegades, etcètera. Descartant les més boges, increïbles, i perilloses, encara me’n van quedar unes quantes. Barrejant les explicacions que vaig trobar més coherents i afegint una mica de collita pròpia, vaig fer una teoria pròpia i em vaig disposar a provar-la. El primer pas, però, era soldar cables als pols de cada cel·la, ja que no tinc porta-piles per una mida tan rara. Ara que hi penso, no us n’he dit les mides: fan Ø23x34mm, o Ø22x33mm sense comptar la protecció de cartró. Pel que he pogut descobrir, són cel·les de NiCd (níquel-cadmi), de 1.2V cadascuna (això ja ho tenia clar: 10×1.2=12V), i la mida se’n diu 4/5 Sub-C. Busqueu-ho i trobareu quelcom semblant a les cel·les de la foto d’abans.

102_0355

Aquí damunt podeu veure la mida de les cel·les, comparada amb la clàssica pila AAA dels comandaments a distància. La polaritat és com a les piles normals, la base plana és el negatiu (-) i la punta de l’altra banda, que està aïllada, és el positiu (+). Soldar els cables és tasca fàcil amb un soldador prou potent i un estany amb suficient resina; sense això és una tasca que es pot complicar, ja que l’acabat metàl·lic de l’exterior de les cel·les sembla repel·lir l’estany. En el meu cas vaig haver de posar una punta més gran al soldador de 25W, perquè amb la petita que utilitzo normalment la transferència d’escalfor era insuficient i feia la feina massa lenta.

102_0356

102_0331

102_0333

TORNANT LES CEL·LES A LA VIDA

Ara us explico el meu mètode de resurrecció: es tracta de regular la font d’alimentació a 2.9V, i connectar-la a la cel·la durant uns segons, amb la polaritat correcta (el pol positiu de la font amb el pol positiu de la cel·la). Mentre ho fem hem de comprovar la tensió amb el tester. Quan connectem la font a la cel·la, els 0V que estàvem mesurant de sobte comencen a pujar ràpidament. Si la lectura puja ràpid és que tot va bé, la pila està tornant a la vida. Quan arribem al voltant dels 1.5V ja ho podem deixar estar, podem desconnectar la font de la cel·la; tot plegat només han estat uns quants segons. Si les cel·les estan mortes irremissiblement, no superen els 0.4V; en aquest cas no cal tenir-les més temps connectades a la font, ja les podem llençar.

102_0342 102_0343

I ara la pregunta del milió: funciona, el meu mètode? Després de repetir la operació amb les deu cel·les que tenia a mà, nou han reviscut i la desena no. Això seria un 90% d’èxit, molt millor del que m’esperava, i jo diria que suficient per demostrar la meva tesi. Però no cantem victòria tan ràpid, encara falta una cosa.

Hem de tenir en compte que les cel·les reviscudes no es troben encara en condicions de donar corrent a qualsevol aparell, el següent que cal fer ara és carregar-les. Si són capaces de retenir la càrrega podrem dir que hem triomfat, les cel·les són útils de nou, però si no ho poden fer no serviran per res. Per carregar-les he fet servir el meu carregador intel·ligent de bateries, que accepta gairebé qualsevol mena de cel·les. Ha estat una feina llarga, però al final les he pogut carregar totes nou (les he carregat una per una, aquesta primera vegada).

102_0335

Cap de les nou cel·les ha donat problemes mentre es carregaven. Han acceptat càrregues entre 1100mAH i 1300mAH, n’hi ha que més i n’hi ha que menys. Penso que la capacitat d’aquestes cel·les devia ser d’entre 1300mAH i 1400mAH, o potser fins i tot més, tenint en compte que són molt velles.

Però no tot són bones notícies. Després de deixar-les dos dies carregades sense tocar-les, he comprovat de nou la càrrega. Una d’elles l’ha perdut completament, i torna a marcar 0V al tester; les altres vuit segueixen bé.

102_0338

En tot cas, em sembla que vuit de deu és un molt bon resultat, si més no prou bo com per afirmar que aquest mètode funciona. No em faig il·lusions de fer servir les cel·les recuperades durant catorze anys més, però ara tot el que en tregui és gratuït, o sigui que no em queixaré si d’aquí dos anys deixen de funcionar.

I ARA QUÈ?

Molt bé, he recuperat unes quantes cel·les de NiCd, i ara què en faig? Em venen moltes idees al cap: una llanterna carregable, un banc per carregar el mòbil, la bateria d’un robot… Totes em semblen atractives, però no em decanto per cap encara.

De moment, com que em sembla que amb 1.2V no faré gran cosa, em disposo a muntar un paquet de quatre cel·les en sèrie, que m’hauria de donar entre 5.5V a plena càrrega i 4V quan ja no tingui gens de suc; això ja serà més aprofitable. Torno a agafar el soldador (amb la punta gruixuda), i uns quants cables. Cinc minuts després, aquest és el resultat.

102_0350 102_0351

Aquesta podria ser una de les seves utilitats, per exemple.

102_0359 102_0361

Ja veieu que de vegades la mort és només el principi d’una història, si més no per les piles. Si teniu la oportunitat feu la prova a casa, ja em direu com us ha anat als comentaris (declino tota responsabilitat del que feu a casa vostra, jo només us he explicat el què he fet i com).

Una darrera nota: les dues cel·les que no he pogut reviure les he portat a la deixalleria, el Cadmi no és precisament un element que vulgui escampar a la natura!

Res més per avui, fins a la propera!