Reviure bateries 2

Fa uns dies vaig publicar aquí mateix el meu mètode per reviure les cel·les de NiCd d’una bateria de trepant. Just després de fer-ho, em va venir al cap un vell cargolador sense fils Black&Decker que tinc per baix sense fer servir, precisament perquè no es vol carregar. De seguida que he tingut una estona, he posat en pràctica de nou aquest sistema, amb la sana intenció de tornar a la vida una de les meves eines preferides. Aquest aparell és molt vell (aviat en podré dir “vintage”), però sempre ha estat robust i fiable, i em fa molta pena veure’l així fotut, i més encara desprendre-me’n (va ser un regal).

102_0424

El primer que he de fer és obrir el cargolador per arribar a la bateria, que deu ser de tres cel·les (està marcat com a 3.6V, és a dir, 3 cel·les de 1.2V en sèrie). Per això he d’alliberar un clip que tanca la unió entre la part elèctrica i la mecànica. Només cal fer una mica de palanca amb un tornavís pla.

102_0425

A simple vista podem veure el reductor planetari que hi ha just davant el motor. No és una de les coses més boniques que ens pot oferir la mecànica?

102_0426

La següent tasca és obrir la carcassa de plàstic de la part elèctrica que és alhora el mànec de l’aparell. Un sol cargol de cap Philips i s’obren les dues meitats, ja sóc a dins. Així m’agrada, senyors enginyers de producte de la B&D, fàcil d’obrir i reparar, com ha de ser!

102_0428

Aquí ja podem veure a simple vista les tres cel·les que formen la bateria, com sempre unides per pestanyes de planxa metàl·lica. Els cables per carregar, un diode, el motor, i el mecanisme de l’interruptor que permet fer girar el motor cap ambdós sentits, per cargolar i descargolar. No pot ser més simple.

102_0430

Extreure la bateria és ben fàcil, només cal alliberar dos terminals faston, un pel pol positiu i un altre pel negatiu. Ara que ja la tinc a mà, puc començar el tractament que ja us vaig explicar.

D’entrada totes les cel·les marcaven 0V al tester, però uns segons aplicant la font d’alimentació a 2.9V ho han resolt: totes han pujat fins a 1.6V en un moment (unes més ràpid que d’altres). Cal dir que no m’ha calgut separar les cel·les, he aplicat la tensió directament a les pestanyes d’unió, que es troben exposades. Ni tan sols he hagut d’eliminar l’aïllament, hi ha espais desprotegits on he pogut fer contacte.

He tornat a muntar l’aparell (de moment sense la part mecànica, per si ho he de repetir) i l’he posat a carregar.

102_0431

Unes hores després, és el moment de la veritat. Activo l’interruptor i… funciona! El motor gira lliurement, amb un soroll alegre de nou. El torno a muntar ràpidament i a fer-lo servir una altra vegada. M’encanta, aquest aparell!

Ja veieu, he trobat una aplicació pràctica a la resurrecció de cel·les de NiCd, de fet la més evident. Per fortuna aquesta vegada no hi havia cap cel·la “definitivament morta”, però sinó l’hauria substituït per una de les que vaig recuperar l’altre dia. Només hauria tingut una estona més de feina amb el soldador.

Fins a la propera, me’n vaig a buscar més aparells amb bateria que hagin deixat de funcionar…

Reviure bateries

LA BATERIA DEL TREPANT

Fa uns dies vaig desmuntar la bateria d’un vell trepant Black&Decker que no es volia carregar. Quan la muntava, el trepant no girava, i quan la posava al carregador no agafava càrrega, ni posant-la un moment ni tota la nit. Simplement, enlloc dels 12V que hauria de donar en teoria, marcava 0V al tester. A la pobra no li puc donar cap culpa, tenia gairebé catorze anys i l’havia fet servir molt. Però havia arribat a la fi de la seva vida útil, estava morta, kaputt. O potser no?

bateria2 bateria1

Només per curiositat, la vaig desmuntar en un moment. En principi només volia veure com era per dins, per això vaig fer el mateix que faig amb tantes coses abans de llençar-les: desmuntar-les. Precisament com que només volia mirar i prou, no vaig fer cap foto, cosa que ara lamento. No obstant intentaré suplir la imatge amb les mil paraules, tot i que no valen tant com tots sabem.

Després de descollar uns quants cargols de cap torx, vaig veure què hi havia a dins de la bateria: deu cel·les rabassudes, embolicades amb cartró, sense cap marca ni inscripció, i connectades entre elles en sèrie amb pestanyes de planxa metàl·lica. També hi havia el connector i un petit component que tenia pinta de tenir a veure amb la temperatura, potser una resistència de factor positiu (PTC) per tallar la corrent si el paquet s’escalfa massa.

Ja les anava a llençar i oblidar-me de la bateria (i del trepant, és clar, les bateries de recanvi valen com els trepants nous, passa com amb les impressores i la tinta), quan em van començar a assaltar una colla de pensaments: i si només n’hi ha una, de cel·la dolenta? O tres o quatre? Què passa amb les altres? Les puc fer servir?

LES CEL·LES

Ja hi som! Ja tenia una altra cosa entre mans per entretenir-me. Vaig agafar unes alicates i vaig començar a separar les deu cel·les que formaven el paquet. No és una feina fàcil, ja que aquests grups els uneixen soldant aquesta mena de “patilles” a les cel·les amb soldadura per punts. Una estona després, però, me’n vaig sortir. Ja les tenia totes separades, i ara què?

102_0353

Vaig mirar la tensió amb el tester, però totes marcaven 0V. Totes mortes! Realment no n’hi havia ni una amb una mica de càrrega? De fet és normal; en un paquet com aquest, on es troben totes en sèrie, les que tenen càrrega “intenten carregar” les que no en tenen, i es buiden en aquest procés tan altruista.

Lluny d’abandonar, posseït per un afany comparable al del doctor Frankenstein, vaig pensar que potser hi havia alguna manera de tornar-les a la vida. O sigui que vaig buscar a la xarxa a veure què hi trobava i, com no, hi havia milers de vídeos i explicacions. Llavors era possible!

Vaig llegir un bon grapat de bestieses (a internet? no!), i vaig veure pàgines i vídeos que -com a persona que ha estudiat això de l’electricitat- em van posar els pèls de punta. Realment, a la gent no li importa arriscar la vida per recuperar una pila que val menys d’un euro? Tant s’avorreixen que necessiten trobar emocions als llocs més insospitats, com els endolls de casa?

Tornem al tema, que me’n vaig per les branques. També vaig trobar molts articles interessants, i pàgines que donaven explicacions creïbles: sembla que el motiu de la mort de les cel·les té a veure amb la química, és clar, com també la resurrecció. Pel que he llegit, quan les cel·les són velles i es deixen de fer servir un temps s’hi formen una mena de cristalls que fan de conductors entre els dos pols, provocant un curt-circuit efectiu, d’aquí surten els 0V que mesuro amb el tester. També pel que sembla, aplicar una tensió externa prou alta provoca un corrent que trenca aquestes formacions, i “reordena” els cristalls de la cel·la, fent que es puguin carregar altra vegada.

A partir d’aquí hi ha un munt de teories sobre com aplicar aquest corrent extern, quant de temps, quina tensió, quantes vegades, etcètera. Descartant les més boges, increïbles, i perilloses, encara me’n van quedar unes quantes. Barrejant les explicacions que vaig trobar més coherents i afegint una mica de collita pròpia, vaig fer una teoria pròpia i em vaig disposar a provar-la. El primer pas, però, era soldar cables als pols de cada cel·la, ja que no tinc porta-piles per una mida tan rara. Ara que hi penso, no us n’he dit les mides: fan Ø23x34mm, o Ø22x33mm sense comptar la protecció de cartró. Pel que he pogut descobrir, són cel·les de NiCd (níquel-cadmi), de 1.2V cadascuna (això ja ho tenia clar: 10×1.2=12V), i la mida se’n diu 4/5 Sub-C. Busqueu-ho i trobareu quelcom semblant a les cel·les de la foto d’abans.

102_0355

Aquí damunt podeu veure la mida de les cel·les, comparada amb la clàssica pila AAA dels comandaments a distància. La polaritat és com a les piles normals, la base plana és el negatiu (-) i la punta de l’altra banda, que està aïllada, és el positiu (+). Soldar els cables és tasca fàcil amb un soldador prou potent i un estany amb suficient resina; sense això és una tasca que es pot complicar, ja que l’acabat metàl·lic de l’exterior de les cel·les sembla repel·lir l’estany. En el meu cas vaig haver de posar una punta més gran al soldador de 25W, perquè amb la petita que utilitzo normalment la transferència d’escalfor era insuficient i feia la feina massa lenta.

102_0356

102_0331

102_0333

TORNANT LES CEL·LES A LA VIDA

Ara us explico el meu mètode de resurrecció: es tracta de regular la font d’alimentació a 2.9V, i connectar-la a la cel·la durant uns segons, amb la polaritat correcta (el pol positiu de la font amb el pol positiu de la cel·la). Mentre ho fem hem de comprovar la tensió amb el tester. Quan connectem la font a la cel·la, els 0V que estàvem mesurant de sobte comencen a pujar ràpidament. Si la lectura puja ràpid és que tot va bé, la pila està tornant a la vida. Quan arribem al voltant dels 1.5V ja ho podem deixar estar, podem desconnectar la font de la cel·la; tot plegat només han estat uns quants segons. Si les cel·les estan mortes irremissiblement, no superen els 0.4V; en aquest cas no cal tenir-les més temps connectades a la font, ja les podem llençar.

102_0342 102_0343

I ara la pregunta del milió: funciona, el meu mètode? Després de repetir la operació amb les deu cel·les que tenia a mà, nou han reviscut i la desena no. Això seria un 90% d’èxit, molt millor del que m’esperava, i jo diria que suficient per demostrar la meva tesi. Però no cantem victòria tan ràpid, encara falta una cosa.

Hem de tenir en compte que les cel·les reviscudes no es troben encara en condicions de donar corrent a qualsevol aparell, el següent que cal fer ara és carregar-les. Si són capaces de retenir la càrrega podrem dir que hem triomfat, les cel·les són útils de nou, però si no ho poden fer no serviran per res. Per carregar-les he fet servir el meu carregador intel·ligent de bateries, que accepta gairebé qualsevol mena de cel·les. Ha estat una feina llarga, però al final les he pogut carregar totes nou (les he carregat una per una, aquesta primera vegada).

102_0335

Cap de les nou cel·les ha donat problemes mentre es carregaven. Han acceptat càrregues entre 1100mAH i 1300mAH, n’hi ha que més i n’hi ha que menys. Penso que la capacitat d’aquestes cel·les devia ser d’entre 1300mAH i 1400mAH, o potser fins i tot més, tenint en compte que són molt velles.

Però no tot són bones notícies. Després de deixar-les dos dies carregades sense tocar-les, he comprovat de nou la càrrega. Una d’elles l’ha perdut completament, i torna a marcar 0V al tester; les altres vuit segueixen bé.

102_0338

En tot cas, em sembla que vuit de deu és un molt bon resultat, si més no prou bo com per afirmar que aquest mètode funciona. No em faig il·lusions de fer servir les cel·les recuperades durant catorze anys més, però ara tot el que en tregui és gratuït, o sigui que no em queixaré si d’aquí dos anys deixen de funcionar.

I ARA QUÈ?

Molt bé, he recuperat unes quantes cel·les de NiCd, i ara què en faig? Em venen moltes idees al cap: una llanterna carregable, un banc per carregar el mòbil, la bateria d’un robot… Totes em semblen atractives, però no em decanto per cap encara.

De moment, com que em sembla que amb 1.2V no faré gran cosa, em disposo a muntar un paquet de quatre cel·les en sèrie, que m’hauria de donar entre 5.5V a plena càrrega i 4V quan ja no tingui gens de suc; això ja serà més aprofitable. Torno a agafar el soldador (amb la punta gruixuda), i uns quants cables. Cinc minuts després, aquest és el resultat.

102_0350 102_0351

Aquesta podria ser una de les seves utilitats, per exemple.

102_0359 102_0361

Ja veieu que de vegades la mort és només el principi d’una història, si més no per les piles. Si teniu la oportunitat feu la prova a casa, ja em direu com us ha anat als comentaris (declino tota responsabilitat del que feu a casa vostra, jo només us he explicat el què he fet i com).

Una darrera nota: les dues cel·les que no he pogut reviure les he portat a la deixalleria, el Cadmi no és precisament un element que vulgui escampar a la natura!

Res més per avui, fins a la propera!

El plat de la bateria

El post d’avui és una mica diferent dels de sempre. És una reparació, sí, però no d’un aparell d’electrònica de consum o un electrodomèstic. El que tinc espatllat és…

102_0043

…un plat de la bateria! Sí, per si no ho sabíeu aquests brillants i sorollosos discs de metall que esteu acostumats a veure als escenaris i video-clips també s’espatllen. Sobretot si toques death-metal, i més encara si ets dels que pica fort; lamentablement, compleixo els dos requisits. Tot seguit us ensenyaré quina és la meva teràpia per allargar-los la vida. Us puc assegurar que val la pena, ja que no són pas barats!

Comencem per veure el problema més de prop:

102_0045 102_0048

Aquí la teniu, una esquerda que pot semblar petita, però que pot provocar una catàstrofe. Per començar, només fa falta una esquerda minúscula perquè el so del plat ja no sigui el mateix. De fet, aquesta la vaig sentir abans no la vaig veure; una vegada finalitzat el tema, vaig repassar tot el voltant amb el dit i la vaig localitzar. Era petita, només un parell de mil·límetres, però ja em va fer mania tocar el plat la resta de l’assaig. Quan vam acabar, ja havia crescut fins a la mida que veieu. Hora de portar el plat al talleret.

El problema amb aquestes petites esquerdes és que si no hi fas res, en pocs dies et quedes sense plat. Van creixent, fent que el plat soni cada vegada més malament i més fluix, fins que es trenca per la meitat (sí, m’ha passat anteriorment). La solució és fer un tall per eliminar l’esquerda, tan senzill com això. Com ja haureu vist, no és la primera vegada que ho he fet, amb aquest plat. Fent el tall eliminem l’esquerda, aconseguint que deixi de crèixer per una banda, i millorant el so literalment “esquerdat” del plat per l’altra. Mai torna a ser el mateix, us ho ben asseguro, però li allargues la vida i millores el so. En aquest cas, porto un parell d’anys amb el primer tall. No durarà gaire més, i ja quasi no sona… tinc clar que ja puc anar estalviant per comprar-li un substitut.

Anem a veure el procediment, que és ben senzill:

1- Marcar amb un retolador la línia per on farem el tall.
102_0049
La meva experiència em diu que el millor tall que es pot fer és ben “pla”, amb molt de radi o quasi recte. Si es talla una mena de “U” per eliminar l’esquerda, aquesta torna a aparèixer de seguida, i el so no és tant bo. Digueu-me maniàtic, si voleu.

2- Amb la Dremel i un disc de tall de metall, amb les revolucions al màxim, tallar per la línia que hem marcat.
102_0050
En aquest punt, les meves recomanacions són: porteu ulleres de protecció, tingueu discs de sobres, i molta paciència. Aquest plat té uns 2mm de gruix i és de bronze (sí, és dels bons), mireu a la foto el que he pogut fer amb un sol disc.

3- Amb la llima o un altre accessori de la mateixa Dremel, afinar les revabes per sobre i per sota perquè no talli. Això és molt important fer-ho de seguida, com us podrien dir un parell de cicatrius que tinc a la mà. Recordeu que el bronze ben esmolat, ja fa molt de temps, era la millor arma per matar; una cosa per tenir ben present.
102_0052
Per un moment vaig tenir la temptació de fer servir els trossos sobrants del tall per fer puntes de fletxa. Haurien estat unes fletxes mata-elefants genials! Finalment em vaig poder contenir, amb canalla a casa les fletxes assassines són una molt mala idea.

Aquest és el resultat final, una altra cicatriu per explicar.
102_0054 102_0055

Llest per tornar al local i als escenaris! Com ja he dit, però, ha patit molt i ja no és el que era. A veure quan en puc encarregar un de nou…

Postdata:
Abans que ningú m’acusi de res, vull aclarir que jo no he inventat res, això que he fet ja fa molt de temps que es fa, amb els plats de la bateria; només he volgut explicar com ho he fet jo.
I també vull dir que ja sé que és molt improbable que hi hagi cap seguidor un blog d’electrònica que pugui estar interessat alhora en la reparació d’un plat de bateria, però això no evitarà que publiqui el que em sembli quan em vingui de gust. Apa.

Fins la propera!

La Lipo

Fa uns dies el meu pare, que és afeccionat a l’aeromodelisme, em va donar una bateria lipo vella (lipo ve de lithium-polymer, és a dir, bateria d’ions de liti en polímer). Ell ja no la volia fer servir perquè el carregador li deia que tenia una cel·la defectuosa, i evidentment no val la pena arriscar un bonic avió que t’ha costat una bona colla d’hores de feina per no comprar una bateria nova que et pot costar 10$ a hobbyking . Em va dir que si en podia fer alguna cosa era per mi, en cas contrari la llençaria.

lipo 01

A mi llavors em va semblar una gran troballa; si sóc capaç de separar les cel·les sense fer-les malbé ni prendre mal (qui no ha vist els vídeos d’explosions i incendis de lipos al youtube?), en tindré dues de molt bona capacitat, i l’espatllada la llençaré. Si no me’n surto, no hi hauré perdut res, i hauré pogut practicar una autòpsia per veure què tenen a dins aquests bitxos (tot i que sospito que no hi tenen gaire cosa per veure).

El subjecte en qüestió és una Turnigy de tres cel·les (és a dir, 11.1V nominals), 1800mAh (mil·liampers per hora) i 20C-30C de descàrrega. El primer que faig és endollar-hi el petit voltímetre que fa uns dies vaig rebre de xina (comprat a e-bay, com no). Aquest petit gran aparell em confirma que la bateria és de 3 cel·les (cosa que es veu a simple vista); també diu que la primera està carregada (a 4.3V), que la segona està creuada (0V), i la tercera carregada també (4.2V). En principi sembla doncs que és la del mig la que és dolenta, però segons com sigui el circuit sèrie podria ser qualsevol de les tres. Anem a obrir-la per comprovar-ho.

lipo 02

Amb molta precaució de no foradar cap de les tres cel·les, tallo l’envoltori de plàstic mica en mica. Quan per fi tinc la placa del circuit imprès exposada, puc corroborar que és la cel·la del mig la que està curtcircuitada.

lipo 03 lipo 04 lipo 05

lipo 06 lipo 07 lipo 08

Ara toca desmuntar-les del circuit (amb el soldador) per tenir accés a cadascuna per separat. De nou vaig amb compte, aquesta vegada per no creuar cap contacte. La feina amb el soldador no és difícil, però si una mica lenta: hi ha molta massa per escalfar, i no vull que pugi excessivament la temperatura de les cel·les (ja us he dit que cal vigilar amb aquests bitxos). Una vegada separades del circuit, ja és més que evident quina de les tres és la defectuosa. Us ho imagineu?

lipo 09 lipo 10
lipo 11 lipo 12

Ho heu endevinat! És la que està inflada, com no. Unes mesures ràpides amb el tester (multímetre, perdó) m’ho confirmen. A més, puc comprovar que el voltímetre que em va costar 2€ funciona amb una precisió millor de la que m’esperava.

lipo 13

Ja només queda marcar la polaritat i les característiques de les dues bateries recuperades (en podria fer una de dues cel·les, però prefereixo tenir-ne dues d’una sola cel·la), i guardar-les en bosses per aïllar-ne els pols, fins que no hi soldi uns cables i les aïlli millor. Ah! I portar la cel·la defectuosa a la deixalleria, que això és un residu dels més perillosos.

Per últim, només us vull recordar que si això que acabeu de llegir us inspira i voleu imitar-me a casa, tingueu en compte dues coses:
1- Documenteu-vos abans de fer res (jo ho he fet, heu notat que les primeres fotos són a l’aire lliure?), i quan ho feu, prengueu totes les precaucions possibles.
2- El que he escrit aquí és el que jo he fet; us convido a fer-ho per vosaltres mateixos, però si ho feu, vosaltres en sou els únics responsables, no jo.

Res més per avui, ha estat curt però espero que prou instructiu. Totes les fotos al flickr, com els assidus ja sabreu.