Monitors

Avui us porto una autòpsia doble, d’un aparell que segurament tots feu servir a diari, i alguns porteu molts anys -o tota una vida- davant seu: el monitor del PC.

TUB DE VIDRE

Per començar, un aparell que ja comença a estar oblidat: el monitor de tub de raigs catòdics. Gairebé tots l’heu tingut i l’heu fet servir (encara queda algú que el faci servir?), i segur que tots n’hem llençat algun que encara funcionava. Doncs bé, enlloc de llençar-lo, jo el desmunto i el despullo per a vosaltres.

100_2931

Aquest és el nostre subjecte d’avui, damunt del marbre. No té res d’especial, no és de marca ni té cap funció rara, només un monitor de PC de tub de vidre que deu ser de 15 polzades. Ha funcionat molt bé durant molts anys, i segurament encara en podria funcionar uns quants més, però ha estat superat en resolució (i sobretot, espai ocupat damunt la taula) pels seus moderns companys de pantalla plana.

Ens el mirem per tot arreu abans d’agafar cap eina.

100_2932 100_2933

Aquí hi ha una cosa que us vull fer veure, ho diu a l’etiqueta, que us ensenyo amb detall.

100_2934

Entre una colla de paraules indesxifrables, hi ha una dada interessant: «Max 27.5KV». Això és tal com sona, nois: 27500 Volts! O sigui que ja podem vigilar quan fiquem els dits aquí dins, hi ha perill de veritat. I, encara que sembli el contrari, no només quan l’aparell estigui endollat. Fins i tot després de molts dies d’haver funcionat per darrera vegada, el tub de raigs catòdics pot deixar anar una descàrrega letal. Sembla que funciona com una mena de condensador, i amb aquestes tensions la corrent que pot passar pel teu cos és perillosa de veritat. Ja veureu el que farem per evitar aquest perill, quan l’obrim.

100_2935

Per començar li trec la carcassa i comencem a veure què hi ha a dins d’un d’aquests aparells. És molt fàcil treure aquesta peça de plàstic tan gran, només cal descollar els cargols phillips que hi ha perfectament accessibles. Això és el que veiem.

100_2936
100_2937

A part de molta pols, a primera vista ja es veu de què va això: una immensa ampolla de vidre, una mena de muntatge al coll de l’ampolla, una caixa metàl·lica a l’extrem com a tap, i una placa de circuit imprès a la part inferior. En aquest circuit hi ha una zona amb components grossos i bruts, cap al darrere, i una altra amb components més petits i no tan empolsinats.

Abans de seguir desmuntant, però, hem de recordar el perill que us he explicat abans. Dins aquesta mena de ventosa que hi ha agafada al tub de vidre, hi ha un connector. Aquí és on hi ha la tensió, en aquest cable vermell entre la ventosa i un component molt gran que hi ha a la placa, el «flyback». És una mena de transformador que eleva la tensió des dels 230V de la xarxa, potser unes 100 vegades o més.

Per tant hem d’eliminar aquesta tensió abans no prenguem mal. La manera de fer-ho és ben senzilla, ve a ser com «buidar» un condensador. En aquest cas no creuarem els dos pols, ja que només n’hi ha un; el que farem serà posar-lo a terra. D’aquesta manera igualarem el potencial del tub amb el de terra, que és inofensiu per nosaltres.

Aquesta és la teoria, però us preguntareu com es fa a la pràctica. Jo ho he fet fàcil, he fet un curtcircuit amb un cable entre el connector del tub i l’estructura de ferro del meu banc de treball, que tinc connectada a la presa de terra de la casa. No obstant, l’energia que emmagatzema el tub de raigs catòdics és molt gran, i un curtcircuit sobtat podria provocar que una intensitat molt gran passés pel cable, cosa que el podria cremar en un segon, trencant la connexió i fins i tot fonent literalment l’aïllament de plàstic. O sigui que he posat una resistència entre els dos punts; d’aquesta manera l’energia no es descarrega de sobte, sinó mica en mica. Això és el que fa la resistència, limitar el corrent.

Per tant, protegit amb uns guants gruixuts aguanto un tornavís amb una pinça de cocodril al seu eix metàl·lic. El cable de la pinça va a parar a una altra pinça, que pessiga un extrem de la resistència (em penso que era de 2Kohm i 2W, però ara no ho recordo segur). I de l’altre extrem de la resistència, surt una altra pinça, el cable de la qual porta a una altra que està pessigant l’angle del banc. Introdueixo la punta del tornavís sota la ventosa fins que toca el connector. En aquest moment el tub es descarrega, mentre mantinc el contacte una estona. Toco la resistència i està cremant, tot i que és ceràmica i de les grosses (de potència). Repeteixo el procés fins que la resistència està freda al tacte. Ja no hi ha perill, la tensió s’ha alliberat. De totes maneres no deixo d’anar amb compte tota l’estona. Lamento no tenir fotos del procés, però només tinc dues mans i tampoc no em volia distreure amb la càmera mentre em jugo la vida amb el tornavís.

Ara que ja ha passat el perill, desmunto el connector de la ventosa i separo el circuit del tub. També he d’alliberar uns quants connectors i tallar algun cable, per separar-los definitivament.

100_2938

Separo el circuit de la placa desmuntant els cargols, i aparto la carcassa de planxa metàl·lica que no em fa cap falta. Mireu quanta brutícia, és la pols que ha anat entrant pels forats de ventilació de la part superior durant molts anys.

100_2939 100_2940

Netejo la placa amb aire comprimit i pinzell, i desmunto la botonera que hi ha al frontal per manipular els controls del monitor. Aquí ho teniu.

100_2942
100_2943

Si us hi fixeu, la placa té molts components passius i poc interessants; només hi ha un parell de xips i dos o tres transistors que poden tenir algun interès, però dubto que en pugui fer res. Els podria aprofitar, però ara no em ve de gust engegar l’aire calent per treure dos transistors i uns quants condensadors. Millor guardo la placa sencera per si em fa falta alguna cosa un altre dia. A la caixa.

Altres coses interessants que podria treure d’aquí són el propi «flyback» i els transformadors. El primer només serveix per fer invents que involucrin altes tensions, i encara no estic tan malament per fer aquesta mena de coses (tot i que si feu una ullada ràpida al google veureu que hi ha gent per tot).

Tot plegat, ja veieu, no hi ha gaire res d’interès dins d’un monitor de tub de vidre. Té molt perill obrir-lo i una recompensa massa minsa a dins. Per tant, us recomano que si en teniu a casa els llanceu directament a la deixalleria sense ni tocar-los; la meva opinió és que no val la pena.

PANTALLA PLANA

Al principi he dit que aquesta era una doble autòpsia, o sigui que anem per la segona part. Si abans he obert un monitor de tub de vidre, ara és el torn del seu homòleg dels nostres temps: el monitor de pantalla plana.

102_0485

Aquest aparell concret va aparèixer fa uns dies al costat del contenidor de casa els meus pares, junt amb un altre monitor i dos ordinadors (de la resta de material potser en parlo un altre dia). Per suposat de seguida els vaig recollir i carregar al cotxe; ara tenen la seva nova llar d’acollida al meu talleret, on han estat rebuts amb amor i alegria. I on, tot sigui dit, els penso obrir i desmuntar fins l’última peça.

Fent-li una primera ullada ja m’adono que el millor que té és el suport: és d’aquests que permeten pujar i baixar l’alçada (cosa que no tots permeten, malgrat la comoditat que suposa). I no només això, sinó que permet girar la pantalla per posar-la en vertical.

102_0486

Com podeu veure, la marca és HP i el model és el L1940T. Jo diria que deu ser de 19 polzades, i la proporció deu ser 4:3; no n’estic molt segur, però es veu molt quadrat. Ho he buscat a la xarxa, i he trobat que és de 19 polzades, efectivament, però la proporció és 5:4 (no gaire normal) i no la que jo em pensava. Pel que sembla la resolució que aquest aparell podia oferir era de 1280×1024, per tant és una pantalla SXGA. Es nota que és una mica antic, ara això és molt poca cosa, però no obstant ja es troba molt per davant del CRT que hem vist abans, que com a molt devia arribar a donar 1024×768 (XGA) i segurament sense massa nitidesa; molt probablement als seus temps es feia servir en SVGA, per tant donava 800×600 píxels.

102_0488 102_0489

102_0490 102_0491

L’etiqueta ens diu que es va fabricar al 2007; tampoc fa tant, si el comparem amb l’altre. I tampoc no és tan vell com per trobar-se a les escombraries. Encara el podria aprofitar, si funciona.

102_0494

102_0495 102_0497

Aquí tenim el motiu pel qual l’han llençat, té la pantalla trencada. A part de fer uns dibuixos molt artístics, aquest TFT ja no serveix per res. Ja tinc una excusa per desmuntar-lo.

102_0498 102_0499

102_0500

Com ja us deia, el suport és el millor d’aquest aparell, i el puc fer servir en qualsevol altre gràcies a un dels estàndards VESA. Quatre cargols philips i ja és meu. A la caixa.

102_0501

Mirem-nos amb detall el nostre subjecte d’avui, ara que el tenim damunt el marbre. Devia ser un bon aparell, al seus temps: connexió analògica (SVGA) i digital (DVI), i ports USB (segurament només feia de hub, però ja era prou útil). Com podeu veure, la connexió de la tensió de xarxa es fa directament al monitor; això vol dir que inclou la font d’alimentació dins l’aparell, una cosa que cada vegada sembla més en desús: pel que he observat, darrerament els monitors porten un transformador extern, que entrega una tensió baixa a l’aparell (una mica com els dels ordinadors portàtils). Això els permet ser més prims, lleugers i segurs, però hi ha l’inconvenient d’amagar el transformador darrere la taula.

Començo a desmuntar el monitor per davant, ja que per darrere no he vist cargols enlloc. Com tots els aparells moderns, està tancat amb pinces de les peces exteriors de plàstic; o sigui que és qüestió d’anar separant les peces fent palanca i obrint les pinces una per una sense trencar-les. Un moment després de començar ja tinc això.

102_0502

102_0503

Aquí davant podeu veure una placa amb els botons que controlen les funcions de l’aparell. Una peça 100% reutilitzable pels nostres projectes.

102_0504

Seguint amb les pinces de plàstic, retiro la carcassa posterior. Només és una gran peça de plàstic sense interès.

102_0505

I així es veu l’aparell sense la tapa posterior.

102_0507

Una capsa de planxa metàl·lica protegeix els circuits interns, és hora de treure-la. Com podeu veure, està agafada per una colla de gafets de la pròpia planxa i un sol cargol. No ens podem oblidar dels separadors dels connectors (SVGA i DVI), que no ens deixarien treure la tapa. Tot plegat ben fàcil.

102_0508 102_0509

Trec els separadors i això és el que veig.

102_0510 102_0511

Aquí teniu un detall de les dues plaques que han quedat exposades, un disseny per blocs clàssic i elegant. A l’esquerra, la font d’alimentació, és ben evident. A la dreta, la controladora on hi ha la màgia digital. Podem veure els connectors que ho uneixen tot plegat. El cable pla de dalt a la dreta se’n va cap al TFT, el del seu costat és el que va a la botonera que hem vist abans (passa per sota la placa d’alimentació). Finalment, un darrer cable passa les diferents tensions de la placa d’alimentació a la de control.

102_0512

Desmunto les plaques i me les miro de prop. En primer lloc la digital. No cal dir que no hi ha gaire res a aprofitar, aquí; tot és molt específic per la funció que fa. Com a molt els connectors USB, els condensadors, i la memòria 24C16, que està en format DIP.

102_0513
102_0516 102_0517

Ara la placa que fa de font d’alimentació. No és res més que això, de fet, una font commutada. No obstant a simple vista hi podem observar unes quantes coses, ja que està molt endreçada. A la part inferior dreta hi ha la zona d’alta tensió, delimitada per una línia negra gruixuda que hi ha serigrafiada. A la part dreta superior, hi ha la zona amb les tensions baixes, ja rectificades. Com sempre, un transformador, l’optoacoplador (el xip blanc), i algun condensador, amb una part a cada banda. És com si l’haguessin dissenyat per fer una classe de fonts commutades.

102_0515

No obstant, a la part esquerra podem veure una cosa no gaire habitual: aquests dos transformadors negres que estan marcats amb el símbol de «high voltage», envoltats per condensadors (els components blaus) que finalment porten als quatre connectors blancs de l’extrem esquerre de la placa. A mi aquesta part em sona, a vosaltres no? Són elevadors de tensió, i la meva teoria és que serveixen per donar corrent als CCFL que il·luminen el «backlight». Com ja sabeu, aquestes pantalles TFT no emeten llum per elles mateixes, necessitem un fons lluminós de color blanc darrere per poder veure bé els colors. Aquesta és la funció d’aquests tubs, dels que sospito que n’hi ha quatre, un per cada connector i per cada costat del rectangle que és la pantalla. Aquí tampoc no caldria ficar-hi les grapes, els CCFL funcionen a tensions molt elevades. Al contrari del tub de raigs catòdics que hem vist abans, però, aquí la corrent que hi ha és molt minsa, no ens mataria. Però una bona pessigada ens l’emportaríem, i potser no cal.

Seguim endavant amb el desmuntatge. Així és com queda el monitor sense les plaques. A la part esquerra podeu veure els cables que porten als CCFL, si la meva teoria és correcta.

102_0518

I aquesta és la placa metàl·lica que fa de carcassa del TFT, desmuntada. Res a dir, a part de destacar una bona feina de planxisteria.

102_0520

Cada vegada en queda menys, del nostre benvolgut monitor. Ara ja podem veure la seva esquena, com qui diu: la planxa metàl·lica que protegeix el conjunt, i sobretot, el fràgil (com ja s’ha demostrat) TFT. A dalt, una placa que desvia els senyals digitals cap a cadascuna de les files i columnes de transistors que formen els nostres estimats pixels multicolors.

102_0521

Aquí una foto de detall de la placa.

102_0522

El circuit flexible que la connecta al vidre és una virgueria de la precisió. Quina amplada deuen tenir, aquestes pistes?

102_0535

Sense més preàmbuls, avanço cap a les entranyes de l’aparell. Separo una mena de marc de planxa que està fixat amb clips i ja ho tinc, per fi puc separar el TFT del backlight. Aquí ho tenim, es pot apreciar perfectament el trencament de la fina pantalla de vidre. Això és que passa quan descarregues la teva fúria cap al monitor amb el puny, per no poder quadrar els números d’una fulla de càlcul (o, més probablement, perquè t’han matat quan estaves a punt de fer el teu rècord al teu joc preferit).

102_0524

I un detall del desastre que fa que aquest monitor no serveixi per res.

102_0525 102_0530

Què us deia? La pantalla és ben transparent…

102_0527

Una curiositat sobre la transparència del TFT: si li faig la foto amb flash, la pantalla es veu negra. Si la faig sense, és transparent.

102_0531 102_0533

D’això és del que parlem quan diem «pantalla plana»: menys de 2mm!

102_0528

El que em queda ara, retirada la pantalla trencada de TFT que se’n va cap a la deixalleria, és només el backlight. Una o més capes de plàstic i quatre tubs fluorescents d’uns 2mm de diàmetre. Ho acabaria de desmuntar només per veure com és (realment no hi ha res d’interès, aquí), si no fos perquè acabo de tenir una idea. Ja sé què en puc fer, d’això: una caixa de llum!

102_0537 102_0538

Exacte, ho torno a muntar tot plegat, però sense la pantalla malmesa. Ara tinc un monitor pla que s’encén de color blanc, i que es pot posar pla damunt la taula per dibuixar-hi al damunt. La veritat és que em pensava que ho hauria de llençar tot, però em sembla que li he trobat una utilitat. A veure si agrada la idea…

102_0541

Sembla que hem passat la prova de foc, li encanta! Amb això ja em dono per satisfet, avui.

En conclusió, com ja us havia avançat: dels monitors d’ordinador no se’n pot fer gran cosa, ni treure gaire res de profit. A no ser que el monitor sigui de pantalla plana i tinguis una filla que li encanta dibuixar, és clar!

Espero que hagueu gaudit d’aquest viatge a les entranyes dels vostres monitors; per un dia els heu vist per dins i no per fora. Fins la propera.

Anuncis

El Kit del LT1083

Ja fa dies que tenia ganes de muntar un kit. Fer els teus propis dissenys i projectes està molt bé, però per això fa falta molt de temps, que és una cosa que no tinc. Entre les proves, els errors, els canvis, i el software, acaben passant moltes hores fins que no tens un aparell funciona. I aquesta vegada no em volia complicar, volia quelcom senzill, sense maldecaps. No hi ha res com una estona de soldador per relaxar-se!

Vaig estar buscant algun kit que m’atraiés, que no fos massa car i que una vegada muntat tingués la seva utilitat. Per fi, a la web de ICStation, en vaig veure un que em va cridar l’atenció. Barat, sense components SMD, i útil: perfecte.

pantalla kit LT1083
Clica aquí per anar a la pàgina del producte

És una placa amb un regulador per fer una font d’alimentació. Sí, ja ho sé, no és gens ni mica original, i potser massa simple o bàsic. Qui no ha fet això mateix amb un LM317 o un dels mítics 78XX? En aquest cas, però, hi havia un paràmetre que em cridava poderosament l’atenció: 7 Ampers!

Aquesta immensa capacitat de produïr corrent deixa molt enrere la meva venerable (ja ha fet 20 anys) font d’alimentació de taller basada en un LM317, que pot arribar a donar com a molt 1,5A en condicions òptimes. Per suposat que en tot aquest temps que fa que la tinc m’he trobat alguna vegada que he necessitat més corrent. I naturalment sempre va bé tenir una segona font al taller, de vegades fa falta alimentar un circuit (o dos circuits alhora) a tensions diferents.

O sigui que m’hi vaig llençar de cap. Total no era el que costava, i passaria una bona estona soldant, que era simplement el que pretenia. Vaig fer la comanda; aquest és sempre un procés senzill a la majoria de llocs, i aquest no va ser una excepció. Al final vaig pagar amb PayPal, també fàcil i ràpid. El preu, com ja heu vist, és força ajustat, tot i que en aquesta web hi ha constantment ofertes de tota mena (jo en vaig pagar bastant menys, crec recordar). A més, com ja heu vist, el transport fins a la porta de casa està inclòs al preu, tot són comoditats. Vaig aprofitar per demanar una altra cosa que em feia gràcia (i que possiblement sigui objecte d’un altre post en un futur), i a partir d’aquí a esperar.

Mentre no arribava el carter amb la bona notícia, tenia temps de sobra per pensar què en faria del kit, una vegada muntat. Una ullada a les característiques i components em faria agafar una idea general del que tindria entre mans. Anem a veure què hi posa, a la pàgina.

Description -> Descripció
Board size: 74mmx46mm -> En realitat fa 80x48mm, però no importa, és menys que una targeta de crèdit
DC input: 2.5V-38V -> D’acord, però millor l’alimento en alterna
AC input: 2.5V-27V -> Un bon marge, començo a buscar transformador…
DC output: 2.5V-35V -> Un marge molt raonable. En funció del transformador que hi posi, podré arribar molt més amunt que la meva pobra font, que arriba molt justa a 13V.
Maximum current: 7A -> Aquest número brilla amb llum pròpia, admeto que em va enlluernar. Amb aquesta corrent pots alimentar (i cremar!) quasi qualsevol cosa.
Input and output minimum differential pressure: 2.5V -> O sigui que podré pujar fins als 35V si li dono els 27V AC. Em sembla que mai m’han fet falta més de 24V però qui sap…

Listing -> Llista de components
KF301-2P x2 -> Els blocs de connexió per ficar-hi els cables.
10A10 rectifier diode x4 -> Això és un diode i la resta són parides! 1000V i 10A!
1N4007 diode x2 -> Aquests dos ja són més normalets, però no eren els que hi anaven, després us ho explico.
3MM LED Blue x1 -> El clàssic led per saber que tot funciona. A tensions altres és super-brillant.
4700UF/50V x1 -> Un bon tros de condensador per rectificar, si senyor.
470UF/50V x1 -> Aquest ja és més normalet…
10UF/50V x1 -> … i el germà petit.
5.1K resistor 0.25W x1 -> La resistència pel led.
100 ohm resistor 2W x1 -> La resistència més grossa. Espero que la potència estigui ben calculada, o aquest serà el punt feble de la font.
3296-10K variable resistor x1 -> El potenciòmetre per regular la tensió de sortida.
7A resettable fuse x1 -> Em sembla bona idea posar un fusible en una bèstia com aquesta. Ja tinc ganes de provar-lo…
LT1083 regulator (not original and old) x1 -> El cervell de la màquina, l’integrat que ho fa tot. Un moment, què? Que no és nou ni de veritat? Ara ja sabem per on petarà tot… En tot cas, tampoc no ens podíem esperar que el kit complet valgués com només l’integrat en una web normal, no? No cal que ens fem els tontos, l’integrat és pirata. A veure si funciona, al menys.

Parlant de l’integrat, aquest kit m’ha despertat la curiositat i me n’he baixat el datasheet, sempre és una lectura interessant. Sembla que aquesta és una bona bèstia, perquè negar-ho. No el coneixia, aquest xip, però penso que alguna altra vegada li trobaré una aplicació…

Us deixo l’enllaç al datasheet clicant aquí: LT1083

ARRIBA EL KIT

Després de tres setmanes d’esperar, el paquet per fi ha arribat. He obert la capsa i això és el que m’he trobat. Com podeu veure, l’embalatge del kit no pot ser més senzill: una simple bossa mini-grip, ni tan sols és antiestàtica.

102_0433

I aquest és el contingut de la bossa. És evident que no hi ha cap mena de manual, ni en “chinglish” ni tan sols en mandarí. M’hauré de refiar de la serigrafia; sort que és prou clara.

102_0437

El radiador i la placa de circuit imprès per l’altra cara. És una placa molt senzilla, amb pistes només per una cara.

102_0438

Ara un detall de les dues peces més grans. El xip ja venia collat al radiador amb un cargol, tot i que no estava pas apretat.

102_0445

La placa per la cara de les pistes. Ja es pot veure que són ben gruixudes, per aguantar tanta corrent. El xip realment sembla de veritat, és una bona imitació.

102_0446

HORA DE SOLDAR

Per fi arribar l’hora d’escalfar el soldador i agafar l’estany. Ja ho trobava a faltar…
Es comença sempre pels components més baixets, i llavors es va fent els més grossos. El primer pas és, doncs, soldar les resistències.

102_0447 102_0448

Tot seguit és el moment dels condensadors ceràmics, i després els diodes petits, però aquí em trobo el primer escull. Resulta que la serigrafia de la placa (i el llistat de components de la pàgina web) posa que són dos diodes 1N4007, però en realitat al kit hi havia dos diodes 1N4148. Aquests són més petits, són diodes de senyal i no de rectificació. Segurament no hi hauria cap problema posant aquests, pel que veig al datasheet només serveixen per protegir l’integrat de corrents inverses. Però ja que en tinc aquí, de 1N4007, em decanto per soldar-hi els que toca. Mireu la diferència que hi ha: a l’esquerra els 4007 -més grossos i de color negre- i a la dreta els 4148 -amb el seu color transparent característic-.

102_0451

Superat el dubte, segueixo soldant els components un per un. Les indicacions de la placa són clares, i els forats suficientment grans. Un kit ben fàcil de muntar. A la foto ja està quasi tot soldat. “M’encanta la olor de l’estany al matí!”

102_0452

El condensador gros s’ha de muntar al final. Aquí ja només falta el xip. En aquest punt m’he aturat, ja que si soldo el xip el radiador em taparà els forats de la placa, i ja no la podré muntar enlloc. Fixeu-vos-hi.

102_0453

O sigui que munto quatre separadors hexagonals de M3, amb les seves femelles i volanderes perquè quedin ben fixes.

102_0454 102_0455

El següent pas és soldar l’integrat. Només cal tenir en compte la posició i la mida del radiador per saber a quina alçada ho hem de fer. Una vegada soldat, ja li podem posar el radiador de manera definitiva. Abans de fer-ho, però, cal posar pasta tèrmica entre les dues peces. Això millorarà enormement la capacitat de dissipació de l’integrat i, per tant, la canya que li podrem donar sense que mori carbonitzat.

102_0459

I aquí el teniu, bo i acabat!

102_0462

Com podeu veure, el radiador no toca els separadors que he muntat a la placa. Això té un sentit, ja que normalment aquesta mena d’integrats tenen la dissipació en una part activa, i el kit no portava cap aïllament per posar entre l’integrat i el radiador. Això vol dir que ara mateix el radiador està connectat elèctricament a una de les potes (caldria mirar quina al datasheet).

També he canviat el cargol que portava el kit de sèrie per un d’una mica més llarg, així he pogut posar una volandera i collar el radiador ben fort. Com a detall he de dir que el condensador més gran queda just davant el cargol, i costa una mica de collar des d’un costat. Hauria d’haver deixat el condensador gros pel final, o muntar el radiador al regulador abans de soldar-lo; però tampoc no hauria estat massa còmode soldar el xip amb el radiador posat, és massa voluminós.

Un últim detall que vull comentar. Hi ha una altra cosa molt recomanable per fer, i és cobrir les pistes de la placa amb estany. Això permetrà que passi més corrent per les pistes sense que s’escalfin o es cremin. Aquest és un vell truc de l’ofici, que personalment recomano, sobretot amb les plaques de les que desconeixem el gruix de la capa de coure. Jo diria que el fabricant de la placa ja és el que vol, sinò hauria cobert les pistes amb “solder mask” perquè no es fessin malbé amb el temps. Un bon gruix d’estany farà la mateixa funció, alhora de permetre que els electrons corrin lliures en multitudinària processó…

102_0458

LES PROVES

De moment les proves que he fet són molt bàsiques. Només he comprovat el funcionament sense càrrega, posant a l’entrada del kit 25,5V de corrent altern provinents d’un transformador endollat als 230V de la xarxa. Amb el tester (multímetre!) a la sortida, he pogut veure des de 1,25V fins a 33,9V en contínua.

El led (que és blau i molt brillant) s’encén correctament, tot i que per sota dels 3V de sortida s’apaga, evidentment.

Per fer pujar i baixar la tensió de sortida només cal fer girar el potenciòmetre del kit. Des del punt més baix fins al més alt he comptat 15 voltes completes. Aquest fet té l’avantatge que es pot graduar amb molta precisió la sortida, però l’inconvenient que es tarda molta estona dels 5V als 24V per exemple, cal fer moltes voltes. A més, el potenciòmetre és tan petit que el cargol sobre el que cal actuar és diminut, fa falta un tornavís de rellotger.

És evident que em falten una bona colla de proves per fer. La prova de funcionament sense cap càrrega no té gràcia, el kit haurà de demostrar el que val tot donant corrent a sac. Llavors podré mesurar l’arrissat de la tensió a la sortida, la capacitat tèrmica del radiador, i moltes coses més. Tinc ganes de provar aquest fusible, també, és molt temptador demanar-li uns quants watts al xip. També caldrà veure què tal funciona el mecanisme de protecció per sobre-temperatura del regulador. Dubto que aquest radiador pugui dissipar gaire potència, potser n’hi posaré un de més gran… Ara mateix tot això no ho puc fer, ja que el transformador que tinc és molt petit: abans de cremar el regulador cremaré el transformador, i no es tracta d’això.

Què sé jo, ja em rumiaré tot el que en puc treure, d’aquest kit. La idea bàsica és fer-ne una font d’alimentació de taller, una que tingui una bona capacitat. Però per això farà falta un bon transformador, una caixa maca, potser un voltímetre i un amperímetre… I per suposat un (o dos) potenciòmetres de panell, per regular la tensió còmodament com cal.

Ja us en tindré informats, de moment el pla d’avui només era passar una estoneta soldant tranquil·lament tot escoltant música!

Fins la propera!

Autòpsia impressora multifunció

Els visitants ocasionals d’aquest lloc ja coneixeu la meva fal·lera per desmuntar aparells i recuperar-ne les peces. Els que veniu més sovint també sabeu que tinc les meves preferències: els escàners i les impressores. Aquest és el motiu pel qual no vaig poder evitar endur-me a casa aquesta impressora multifunció, malgrat el seu estat lamentable, quan la vaig veure abandonada a la seva sort al mig del carrer; era com fer dues autòpsies alhora!

102_0007

Està feta una merda, però segur que encara hi ha material interessant, a dins

Com ja he dit, no es troba al seu millor moment, no té la tapa i el vidre està trencat, però a mi això tant me fa. Jo busco motors, mecanismes i xips, i segur que això encara hi és, a dins. A més, aquesta botonera amb pantalla LCD ja és un bon començament. Anem a veure en quin estat es troba per dins.

102_0009

Sí, la peça de puzzle hi anava de sèrie!
102_0011

Qui l’ha vist i qui la veu! He mirat per la xarxa a veure si descobria de quin model es tracta, doncs sense les tapes no hi ha número de model; estranyament, a la placa de característiques del darrere tampoc no ho diu. Tinc dues candidates, la HP Officejet PSC 750 i la HP Digital Copier 310. Per les fotos que he trobat són quasi idèntiques. Mireu la foto i digueu què en penseu, oi que sembla la mateixa?

La que tinc jo no està en tan bon estat

O sigui que he agafat el tornavís i he començat l’autòpsia. La primera part és desmuntar-la en diferents parts, encara grosses, per després anar part per part desmuntant i recuperant components. De moment tenim la botonera, la part superior on hi ha l’scanner, i la part inferior que és la pròpia impressora. Les peces de plàstic se’n van cap a la caixa que portaré a la deixalleria, no tenen cap utilitat.

102_0012

Com va dir Jack l’Esbudellador: “Anem per parts!”

Començo doncs per la impressora. És la part més grossa i la vull treure de sobre el marbre el més abans possible. Amb el tornavís la despullo, tot retirant-li la seva pell plàstica, i això és el que queda. Per fi veig una mica de ferro!

102_0014

Pel davant…
102_0015I pel darrere!

El primer que crida l’atenció aquí és que hi tenim la placa base, on hi ha pràcticament tota l’electrònica de l’aparell, el seu cervellet. A part d’això, ja li he fet una ullada als tres motors que han aparegut. És hora de destriar el que serveix del que se’n va a la deixalleria. Una estona de tornavís després, això és el que tenim.

102_0016

Cada vegada peces més petites.
102_0017

Us explico una mica el que veieu. A la part superior hi ha un conjunt de motor i engranatges que formen un reductor interessant. L’eix amb els cilindres tractors de goma -perfectes per fer rodes de robots de sumo- també cal reduïr-lo a peces més petites. A la part inferior de la imatge podeu veure dos conjunts que encara es poden desmuntar una mica més: un dels dos és el capçal, on hi ha una placa auxiliar i els cartutxs de tinta; l’altre conjunt porta un motor que està demanant que el rescati. Mirem-nos-ho de prop, abans de seguir desmuntant.

102_0020

El motor amb reducció. Dubto si desmuntar-lo o guardar-me’l tal i com està.

102_0018

Això és el capçal. Aquí hi ha molta tecnologia, però és molt específica.
No en farem res, del que hi ha aquí.

102_0019

Aquest conjunt neteja els capçals quan s’aparquen. És un gran dipòsit per la tinta que cau, ple d’escuma per absorbir-la, i un motor per fer el moviment de neteja.
El motor per mi, la resta no val per a res.

De moment només he desmuntat el teclat amb pantalla de la part superior i la impressora, i ja tenim unes quantes peces interessants per afegir a la col·lecció.

102_0021

De moment el botí ja és considerable.

Al final he desmuntat els motors dels grups d’engranatges, i les rodes dels eixos. En un dels eixos hi ha un disc d’encoder de plàstic molt interessant, me’l guardo. També alguns foto-interruptors formats per diode i fototransistor, que sempre van bé (sobretot amb el disc de l’encoder). De les plaques poca cosa més en podré treure…

102_0022

Motors, eixos, i dues plaques de PCB
102_0023El panell de control i la PCB principal
102_0024El material mecànic mai no falta: cargols, molles, engranatges, rodes…
102_0025Més mecànica: eixos, corretges, rodes de goma…
102_0041Aquest és el disc que us deia. Potser haureu de posar la foto a mida real per poder gaudir de la resolució amb la que van imprimir les línies de la part exterior.

Pels més curiosos, poso les referències dels motors. El més petit dels motors DC (de corrent contínua) és un C6429-60004, i sembla que funciona de 3V a 24V. El gros és un C6419-60058; no n’he trobat dades, però podria funcionar a 12V. Tots dos han estat fabricats per Mabuchi, o això sembla, però no n’he trobat cap documentació. Deuen ser fets a mida per a HP. El motor pas a pas és un NMB (Minebea) PM35S-048-HPL2. Sembla una customització per al client (la referència d’HP és C5870-60004) d’un model estàndar de la marca que funciona a 24V, té quatre fases, 5 cables, i fa 48 passos per volta (7,5 graus). Molt interessant i útil, com els altres dos.
Per finalitzar aquesta part, no puc resistir posar una foto de detall de la placa principal. Aquí la teniu.

102_0042

Aquí hi ha molts xips específics i propietaris, és a dir, res que pugui fer servir.

Ara que la part de l’impressora ja està completament reduïda i saquejada, passem a l’escàner. Així és com es veu el “llit”.

102_0026

Us juro que el vidre ja estava trencat, la massa que es veu a la dreta no hi ha tingut res a veure!

Això no té cap secret, un motor amb un eix i una corretja per fer el moviment del carro amunt i avall. I, dins el propi carro, hi ha d’haver una colla de coses indispensables: un CCFL amb el seu inversor per il·luminar el paper; una colla de miralls òptics per dirigir la llum al sensor, a través d’una lent; i el propi sensor, muntat damunt d’una placa amb uns quants components més sense massa importància. A veure si m’equivoco gaire.

Desmuntar l’eix de la carcassa de plàstic és un afer trivial. Allibero el carro de la corretja i el trec sencer. Per poder girar millor, a l’extrem oposat de l’eix hi té una roda. Una manera econòmica d’estalviar un segon eix a l’altre costat. Torno a muntar el conjunt de l’eix, i així es queda.

102_0027

L’eix me’l guardo sencer, amb motor, reductor i corretja. Ja estic tenint idees de què fer-ne…

Ara anem a veure el carro. És molt compacte, segur que hi tindrem uns minuts d’entreteniment, aquí.

102_0029

Per aquesta cara ja podeu veure el CCFL, en aquest cas ben protegit dins un perfil d’alumini.
102_0030A l’altra cara veiem la placa del sensor i, darrera, l’inversor pel CCFL. És la placa que porta el transformador i els components grossos.
102_0032Desmuntant la primera tapa del carro ja en podem alliberar el CCFL i l’inversor. Això millor ho guardo tot junt.
102_0033Un detall de la placa del sensor. No es veu perquè es troba a l’altre costat, mirant cap endins. A sobre podeu observar que un dels miralls està trencat.

Acabar de desmuntar el carro és molt fàcil. Només cal deixar anar una mena de pinces que van aguantant tots els miralls al seu lloc. La placa del sensor s’aguanta amb cargols, i la lent s’extreu a pressió, només està fixada al plàstic amb una mica de cola. Això és el que ha acabat sortint.

102_0034

Aquest és el botí de la part de l’escàner. A dalt podeu veure el sensor, que és molt bonic però no em servirà per a res.

Per últim, com no podia ser d’una altra manera, falta el “bodegó”, és a dir, la foto amb tot el material que he recuperat ben posadet. En aquest cas en puc estar ben content. Tal com m’imaginava, desmuntar una impressora multifunció és com fer una autòpsia a una impressora i a un escàner, tot alhora.

102_0038

Tot això és el que se’n va a la caixa, a punt per ser utilitzat en algun projecte!

Bé, poca cosa queda més a dir d’aquesta HP OfficeJet. Només portar-ne les restes a la deixalleria perquè les reciclin, i se’n puguin fer més impressores…

Fins a la propera!

Autòpsia CD-ROM Creative

Això no hauria d’haver estat una autòpsia, però la cosa ha anat com ha anat. En principi, tenia la intenció de fer una cosa totalment diferent amb aquesta vella unitat de CD-ROM, però per desgràcia estava espatllada. Us explico primer quin era el pla original i després seguim amb el que he acabat fent.

cd-rom creative 01 cd-rom creative 02

Com que tenia una estoneta, em vaig posar a remenar a veure què trobava per fer. Rebuscant entre els “residus”, vaig veure una vella unitat de CD-ROM, que tenia un comandament a distància prou interessant. De seguida em va venir una idea ben fàcil al cap: fer un petit reproductor de CD, aprofitant la sortida d’àudio, i el comandament per utilitzar-lo. Només em calia una font d’alimentació (en tinc unes quantes de PCs antics) i un amplificador d’àudio (que he trobat de seguida, provinent d’una autòpsia recent, amb els seus altaveus i tot). La resta va anar venint sola: afegir-hi bateries i una nansa per fer-la portàtil, uns altaveus més grans, un petit departament per portar els CDs, etc. Tot plegat prenia forma i no semblava massa difícil (suficient per fer-ho funcionar molt bàsicament en un parell d’hores).

Vaig cablejar la unitat a una vella font ATX, vaig posar-li una pila nova al comandament (la que hi havia estava morta de feia molt de temps), i amb això ja podia obrir i tancar la safata. Però quina va ser la meva desil·lusió quan vaig veure que no feia girar el CD! Ho vaig provar tot, apretant botons, amb diferents CDs, però res no va funcionar. M’hi jugo alguna cosa que és el motor del gira-disc o l’integrat que el controla (el driver). Si és això no cal ni pensar-hi, no hi ha res a fer, és cadàver. Hora, doncs, d’obrir aquesta relíquia tecnològica de Creative (mireu la data de fabricació a les fotos!) per veure què li passa.

cd-rom creative 03

Desmuntant la tapa de sota, la caràtula i la tapa de sobre accedim a tot el contingut: una part més mecànica, plena de molles, pinyons, mecanismes diversos i un bon grapat de peces de plàstic d’injecció, per una banda; i una placa de PCB on hi ha tota la part electrònica de l’aparell. És fàcil comprovar què funciona i què no si l’endollem a la font i la posem en marxa (aquí no hi ha perill de mort, el connector de la font porta 5V i 12V, res que ens pugui fer mal). El motor que obre i tanca la safata gira perfectament, i el que fa anar la lent del làser també, però el malparit del centre del CD ha dit prou. Una llàstima, és impossible trobar un recanvi ni un substitut per un motor així fet totalment a mida per a l’aparell. Podria ser el driver, com he dit abans, però tampoc és fàcil de trobar. Sospito que els drivers són els dos xips que hi ha a la cara de sota de la placa, i que estan situats precisament allà amb l’objectiu de refrigerar-se en contacte amb la pròpia tapa (hi ha dos trossets de silicona tèrmica per aïllar-los, però transmetent l’escalfor).

cd-rom creative 05

Mentre poso un CD i un altre i vaig fent proves, noto amb el dit que un dels dos xips que he anomenat (que m’ha semblat que poden ser drivers per l’encapsulat, que té una patilla central molt gran, sovint utilitzada per dissipar grans quantitats de calor) s’escalfa ràpidament. Aquest deu ser el problema, però com ja he dit, no té fàcil solució (ni em trencaré el cap per arreglar una unitat de CD-ROM que té quasi 15 anys, és clar). El motor tampoc gira massa bé ajudant-lo amb el dit; això em porta a formular una hipòtesi: el motor podria haver començat a girar malament -potser per acumulació de pols i fibres- i això el va acabar encallant, provocant un sobre-escalfament del driver i posteriorment la seva mort prematura.

O sigui que el que ha començat com una cirugia prospectiva, ha acabat essent una autòpsia. Hora de l’èxitus indeterminada, el pacient ha ingressat cadàver. Però ara està obert damunt el marbre i ja tinc la bata bruta, o sigui que endavant!

cd-rom creative 06 cd-rom creative 07

Desmuntar totes les parts mecàniques és fàcil, i es poden aconseguir algunes coses interessants: els motors dels que ja he parlat, que són molt semblants a d’altres que he recuperat de pletines de cassette i que estic fent servir en un petit robot; eixos, pinyons, molles, cargols, i demés material bàsic que mai no sobra. En l’aspecte mecànic el més útil solen ser els motors, en aquest cas n’hi ha un que el llenço directament, doncs és la causa de la mort.

cd-rom creative 08 cd-rom creative 09

cd-rom creative 04

La resta de coses útils es troben soldades a la placa de circuit imprès. Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció des d’abans d’obrir l’aparell, que és el receptor d’infrarojos; com ja he dit, aquesta unitat tenia un comandament a distància, cosa molt poc habitual en CD-ROMs de PC, o sigui que el receptor per força hi ha d’anar bé, si el recupero tindré un comandament per “fer el tonto” amb l’Arduino o el que sigui. També hi ha alguns xips que poden ser interessants, s’ha d’esbrinar què són, i si més no sempre es poden recuperar uns quants polsadors (en aquest cas a 90º, no tan corrents), leds, connectors, i qualsevol altre integrat més habitual, com memòries o reguladors (tot i que en SMD no em faran gaire servei).

cd-rom creative 11

A veure, doncs, què n’hem tret d’aquesta unitat:

  • el cable d’àudio analògic de la unitat
  • el comandament a distància, amb el receptor i el filtre d’infrarojos
  • dos motors petits que funcionen a molt poca tensió, i els connectors que concorden amb els que porten als cables
  • sis polsadors per a PCB a 90º
  • cargols i molles diverses
  • un led bicolor en SMD
  • un eix rectificat d’acer
  • diferents engranatges
  • un amplificador operacional en SMD
  • un diode làser
  • un connector de jack femella de 3,5mm stereo
  • vuit “silent-blocks”, quatre d’un tipus i quatre d’un altre

Sóc conscient que no és un gran botí, però està molt bé, tractant-se d’una unitat de CD-ROM! I pensar que en dec tenir com una dotzena més per aquí…

Això ha estat tot, ens trobem aviat. Recordeu que teniu totes les fotos al Flickr.

La pletina de cassette

L’altre dia vaig trobar en un carreró prop de casa, tirats a terra entre uns matolls, dos components d’un vell equip de música modular Aiwa. Hi havia la pletina de cassette, de dues pletines, i el reproductor de CD, amb una safata per a 3 CDs. A continuació us explicaré una mica el que he trobat a dins de la pletina de cassette, ja que la vaig desmuntar per treure’n peces útils, o el que jo n’anomeno “autòpsia”. El reproductor de CD el deixem per un altre dia.

cassette 01 cassette 02 cassette 12

En primer lloc, en una primera inspecció visual de l’exterior, m’adono que les tapes de les pletines no funcionen massa bé, no sempre es tanquen o s’obren en accionar-les. També veig que a darrera no té els connectors estàndar RCA d’entrada i sortida, ni el típic cable amb clavilla per a l’alimentació de la xarxa; en comptes d’això surt un sol cable pla. Això vol dir que aquest equip no era tan modular com d’altres, ja que aquests dos components que he trobat de res no serveixen sense l’amplificador, que és el que controla totes les peces, i el que conté la font d’alimentació. Aquest és el primer motiu per desmuntar la pletina i recuperar-ne les peces, enlloc d’intentar fer-la funcionar. Un altre motiu és que ocupa molt d’espai, i per últim… a qui li podria interessar fer servir cassettes avui en dia? a mi no! La referència de la pletina, per qui li pugui interessar, és FX-WZ7000. Calculo que deu ser de principis dels noranta, ja té una edat. No ens equivoquem, però, que en aquesta època aquests equips sonaven espectacularment! Procedim doncs a obrir la carcassa amb el tornavís.

cassette 03

El primer que ens sobta és que es pot obrir la carcassa amb un simple tornavís philips; avui en dia se les empesquen totes perquè no puguis obrir el que compres, quina llàstima! Treiem la tapa metàl·lica i ens trobem amb una caixa eminentment buida (no em sorpèn; de fet, pesava molt poc). Hi ha una placa de circuit al fons i una altra entre les dues pletines, a la part del darrera del frontal, on hi ha tots els mecanismes. El cable que ve de fora, que es connectava a l’amplificador, ve a parar a aquesta primera placa. Les dues plaques s’uneixen amb un connector a 90º, i hi ha altres cables fins a les plaques petites que hi ha al costat dels motors.

cassette 06 cassette 07

Acabo de desmuntar la carcassa, alliberant la placa del fons i separant el frontal. La part del frontal conté tots els mecanismes i tots els components interessants; aquesta placa més gran no té gaires components importants, fent-li una primera ullada. El que sí que sorprèn és veure que la placa és només d’una cara; a més els components estan molt separats, i es troba plena de ponts molt ben identificats. Molt útil per reparar-la, de nou sento una mica de nostàlgia, això avui en dia és impensable. Per la part de sota, on hi ha les pistes, hi ha uns quants components en SMD, però pocs. L’únic xip que podria tenir una mica de gràcia sembla totalment propietari, exclusiu per la mena de tasques que ha de fer, i per tant molt poc reutilitzable. Passo a la part del frontal a veure si hi ha quelcom més útil.

cassette 04 cassette 05

El frontal és més interessant des del punt de vista mecànic que electrònic. Hi ha una bona feina a desmuntar-ho tot, però és una cosa que m’agrada molt fer. Em distrec mirant amb atenció cada detall, pensant el perquè van fer les coses així o aixà; la complexitat d’alguns dissenys mecànics és una cosa que m’ha meravellat sempre. Les dues pletines són gairebé idèntiques; només per petits detalls podem veure que una de les dues és grabadora, a més de reproductora. Les dues són auto-reverse, i estan formades per infinitat de peces, molles, eixos i engranatges.

cassette 08

Desmuntant els dos mecanismes bessons del frontal, revelem la placa central, formada per dues plaques interconnectades. Les desmunto per adonar-me que hi ha una cosa molt interessant: un display fluorescent de buit o VFD. Porta el seu propi driver; seria genial treure els dos components i aconseguir fer-lo funcionar en algun projecte, fora d’aquí. La resta són només polsadors per controlar la pletina des dels botons del frontal i alguns condensadors i resistències.

cassette 09 cassette 11

Atacar la part més complexa és la que ens aporta més components d’un cert interès: un motor i un solenoide per cada pletina, a més d’un sensor d’efecte hall. Em crida l’atenció que del motor en surten quatre cables i no dos, i això deu voler dir que és un motor pas-a-pas… molt interessant! A part d’això, només hi ha uns quants polsadors, i ben poca electrònica més; sobretot en surten corretges, engranatges, i molles. Algun connector més amb cable i gairebé res més. Una gran obra d’enginyeria mecànica, però no és això el que busco quan desmunto aparells.

cassette 13 cassette 14

En resum, el botí consisteix bàsicament en dos motors pas-a-pas, dos solenoides, dos sensors d’efecte hall, un VFD amb el seu driver, una bona colla de polsadors, tres o quatre imants, i un pilot de rodetes, eixos, cargols, corretges i molles.

Ens trobem aviat amb l’autòpsia del reproductor de CD, o amb qualsevol altre parida.

Com sempre, el joc de fotos sencer al flickr.

La insoladora

Aquests dies estic fent una insoladora, per fer els circuits impresos que he de fer per tirar endavant altres projectes. He provat el sistema de la planxa per fer pcb, però tot i aconseguir algun resultat positiu, la qualitat final dels circuits no em convenç. Digueu-me clàssic, però em quedo amb el sistema de la insoladora.

Per fer-la, em feia falta una carcassa o caixa amb un vidre, que és sempre la part més difícil de que quedi bé. Una vegada en vaig fer una amb una caixa de fusta (de lot de vi de nadal), però el resultat va ser molt lleig. Ara tinc la oportunitat de fer-ne una de molt ben acabada amb la carcassa d’un vell escàner que vaig desmuntar fa un temps.

La resta de materials bàsics no és gaire difícil d’aconseguir. En primer lloc, quatre fluorescents econòmics “dels xinos”, com que porten la reactància incorporada m’estalvio feina; després quatre tubs de llum actínica, que és la que conté la part de raigs UVA correcta pel fotosensibilitzat. N’hi he posat quatre perquè no estiguin gaire separats; no he fet cap càlcul de la lluminositat ni res semblant, són de 8W, que són els més grans que hi cabran per la llargada de l’A4 que permet l’escàner.

els foradets

Per situar els quatre tubs a l’escàner he fet fora tot el que hi havia a dins i he fet uns forats ben distribuïts. Collo els fluorescents a lloc, canvio els tubs blancs de sèrie pels actínics, i connecto els cables.

un cop collatactinic

llum actinicacables soldats

Finalment, només falta unir els cables d’entrada a l’interruptor original de l’escàner, cosa que faig amb el soldador. D’aquesta manera puc engegar els tubs des de fora; portaven un interruptor cadascun, però no els faré servir individualment, o sigui que els deixo engegats.

la font

Us preguntareu per què he deixat la font d’alimentació original de l’escàner al seu lloc enlloc de treure-la; tinc pensat posar-hi un circuit temporitzador, però això serà en un altre post…

Ara a fer circuits amb la insoladora nova!