Monitors

Avui us porto una autòpsia doble, d’un aparell que segurament tots feu servir a diari, i alguns porteu molts anys -o tota una vida- davant seu: el monitor del PC.

TUB DE VIDRE

Per començar, un aparell que ja comença a estar oblidat: el monitor de tub de raigs catòdics. Gairebé tots l’heu tingut i l’heu fet servir (encara queda algú que el faci servir?), i segur que tots n’hem llençat algun que encara funcionava. Doncs bé, enlloc de llençar-lo, jo el desmunto i el despullo per a vosaltres.

Aquest és el nostre subjecte d’avui, damunt del marbre. No té res d’especial, no és de marca ni té cap funció rara, només un monitor de PC de tub de vidre que deu ser de 15 polzades. Ha funcionat molt bé durant molts anys, i segurament encara en podria funcionar uns quants més, però ha estat superat en resolució (i sobretot, espai ocupat damunt la taula) pels seus moderns companys de pantalla plana.

Ens el mirem per tot arreu abans d’agafar cap eina.

Aquí hi ha una cosa que us vull fer veure, ho diu a l’etiqueta, que us ensenyo amb detall.

Entre una colla de paraules indesxifrables, hi ha una dada interessant: «Max 27.5KV». Això és tal com sona, nois: 27500 Volts! O sigui que ja podem vigilar quan fiquem els dits aquí dins, hi ha perill de veritat. I, encara que sembli el contrari, no només quan l’aparell estigui endollat. Fins i tot després de molts dies d’haver funcionat per darrera vegada, el tub de raigs catòdics pot deixar anar una descàrrega letal. Sembla que funciona com una mena de condensador, i amb aquestes tensions la corrent que pot passar pel teu cos és perillosa de veritat. Ja veureu el que farem per evitar aquest perill, quan l’obrim.

Per començar li trec la carcassa i comencem a veure què hi ha a dins d’un d’aquests aparells. És molt fàcil treure aquesta peça de plàstic tan gran, només cal descollar els cargols phillips que hi ha perfectament accessibles. Això és el que veiem.

A part de molta pols, a primera vista ja es veu de què va això: una immensa ampolla de vidre, una mena de muntatge al coll de l’ampolla, una caixa metàl·lica a l’extrem com a tap, i una placa de circuit imprès a la part inferior. En aquest circuit hi ha una zona amb components grossos i bruts, cap al darrere, i una altra amb components més petits i no tan empolsinats.

Abans de seguir desmuntant, però, hem de recordar el perill que us he explicat abans. Dins aquesta mena de ventosa que hi ha agafada al tub de vidre, hi ha un connector. Aquí és on hi ha la tensió, en aquest cable vermell entre la ventosa i un component molt gran que hi ha a la placa, el «flyback». És una mena de transformador que eleva la tensió des dels 230V de la xarxa, potser unes 100 vegades o més.

Per tant hem d’eliminar aquesta tensió abans no prenguem mal. La manera de fer-ho és ben senzilla, ve a ser com «buidar» un condensador. En aquest cas no creuarem els dos pols, ja que només n’hi ha un; el que farem serà posar-lo a terra. D’aquesta manera igualarem el potencial del tub amb el de terra, que és inofensiu per nosaltres.

Aquesta és la teoria, però us preguntareu com es fa a la pràctica. Jo ho he fet fàcil, he fet un curtcircuit amb un cable entre el connector del tub i l’estructura de ferro del meu banc de treball, que tinc connectada a la presa de terra de la casa. No obstant, l’energia que emmagatzema el tub de raigs catòdics és molt gran, i un curtcircuit sobtat podria provocar que una intensitat molt gran passés pel cable, cosa que el podria cremar en un segon, trencant la connexió i fins i tot fonent literalment l’aïllament de plàstic. O sigui que he posat una resistència entre els dos punts; d’aquesta manera l’energia no es descarrega de sobte, sinó mica en mica. Això és el que fa la resistència, limitar el corrent.

Per tant, protegit amb uns guants gruixuts aguanto un tornavís amb una pinça de cocodril al seu eix metàl·lic. El cable de la pinça va a parar a una altra pinça, que pessiga un extrem de la resistència (em penso que era de 2Kohm i 2W, però ara no ho recordo segur). I de l’altre extrem de la resistència, surt una altra pinça, el cable de la qual porta a una altra que està pessigant l’angle del banc. Introdueixo la punta del tornavís sota la ventosa fins que toca el connector. En aquest moment el tub es descarrega, mentre mantinc el contacte una estona. Toco la resistència i està cremant, tot i que és ceràmica i de les grosses (de potència). Repeteixo el procés fins que la resistència està freda al tacte. Ja no hi ha perill, la tensió s’ha alliberat. De totes maneres no deixo d’anar amb compte tota l’estona. Lamento no tenir fotos del procés, però només tinc dues mans i tampoc no em volia distreure amb la càmera mentre em jugo la vida amb el tornavís.

Ara que ja ha passat el perill, desmunto el connector de la ventosa i separo el circuit del tub. També he d’alliberar uns quants connectors i tallar algun cable, per separar-los definitivament.

Separo el circuit de la placa desmuntant els cargols, i aparto la carcassa de planxa metàl·lica que no em fa cap falta. Mireu quanta brutícia, és la pols que ha anat entrant pels forats de ventilació de la part superior durant molts anys.

Netejo la placa amb aire comprimit i pinzell, i desmunto la botonera que hi ha al frontal per manipular els controls del monitor. Aquí ho teniu.

Si us hi fixeu, la placa té molts components passius i poc interessants; només hi ha un parell de xips i dos o tres transistors que poden tenir algun interès, però dubto que en pugui fer res. Els podria aprofitar, però ara no em ve de gust engegar l’aire calent per treure dos transistors i uns quants condensadors. Millor guardo la placa sencera per si em fa falta alguna cosa un altre dia. A la caixa.

Altres coses interessants que podria treure d’aquí són el propi «flyback» i els transformadors. El primer només serveix per fer invents que involucrin altes tensions, i encara no estic tan malament per fer aquesta mena de coses (tot i que si feu una ullada ràpida al google veureu que hi ha gent per tot).

Tot plegat, ja veieu, no hi ha gaire res d’interès dins d’un monitor de tub de vidre. Té molt perill obrir-lo i una recompensa massa minsa a dins. Per tant, us recomano que si en teniu a casa els llanceu directament a la deixalleria sense ni tocar-los; la meva opinió és que no val la pena.

PANTALLA PLANA

Al principi he dit que aquesta era una doble autòpsia, o sigui que anem per la segona part. Si abans he obert un monitor de tub de vidre, ara és el torn del seu homòleg dels nostres temps: el monitor de pantalla plana.

Aquest aparell concret va aparèixer fa uns dies al costat del contenidor de casa els meus pares, junt amb un altre monitor i dos ordinadors (de la resta de material potser en parlo un altre dia). Per suposat de seguida els vaig recollir i carregar al cotxe; ara tenen la seva nova llar d’acollida al meu talleret, on han estat rebuts amb amor i alegria. I on, tot sigui dit, els penso obrir i desmuntar fins l’última peça.

Fent-li una primera ullada ja m’adono que el millor que té és el suport: és d’aquests que permeten pujar i baixar l’alçada (cosa que no tots permeten, malgrat la comoditat que suposa). I no només això, sinó que permet girar la pantalla per posar-la en vertical.

Com podeu veure, la marca és HP i el model és el L1940T. Jo diria que deu ser de 19 polzades, i la proporció deu ser 4:3; no n’estic molt segur, però es veu molt quadrat. Ho he buscat a la xarxa, i he trobat que és de 19 polzades, efectivament, però la proporció és 5:4 (no gaire normal) i no la que jo em pensava. Pel que sembla la resolució que aquest aparell podia oferir era de 1280×1024, per tant és una pantalla SXGA. Es nota que és una mica antic, ara això és molt poca cosa, però no obstant ja es troba molt per davant del CRT que hem vist abans, que com a molt devia arribar a donar 1024×768 (XGA) i segurament sense massa nitidesa; molt probablement als seus temps es feia servir en SVGA, per tant donava 800×600 píxels.

L’etiqueta ens diu que es va fabricar al 2007; tampoc fa tant, si el comparem amb l’altre. I tampoc no és tan vell com per trobar-se a les escombraries. Encara el podria aprofitar, si funciona.

Aquí tenim el motiu pel qual l’han llençat, té la pantalla trencada. A part de fer uns dibuixos molt artístics, aquest TFT ja no serveix per res. Ja tinc una excusa per desmuntar-lo.

Com ja us deia, el suport és el millor d’aquest aparell, i el puc fer servir en qualsevol altre gràcies a un dels estàndards VESA. Quatre cargols philips i ja és meu. A la caixa.

Mirem-nos amb detall el nostre subjecte d’avui, ara que el tenim damunt el marbre. Devia ser un bon aparell, al seus temps: connexió analògica (SVGA) i digital (DVI), i ports USB (segurament només feia de hub, però ja era prou útil). Com podeu veure, la connexió de la tensió de xarxa es fa directament al monitor; això vol dir que inclou la font d’alimentació dins l’aparell, una cosa que cada vegada sembla més en desús: pel que he observat, darrerament els monitors porten un transformador extern, que entrega una tensió baixa a l’aparell (una mica com els dels ordinadors portàtils). Això els permet ser més prims, lleugers i segurs, però hi ha l’inconvenient d’amagar el transformador darrere la taula.

Començo a desmuntar el monitor per davant, ja que per darrere no he vist cargols enlloc. Com tots els aparells moderns, està tancat amb pinces de les peces exteriors de plàstic; o sigui que és qüestió d’anar separant les peces fent palanca i obrint les pinces una per una sense trencar-les. Un moment després de començar ja tinc això.

Aquí davant podeu veure una placa amb els botons que controlen les funcions de l’aparell. Una peça 100% reutilitzable pels nostres projectes.

Seguint amb les pinces de plàstic, retiro la carcassa posterior. Només és una gran peça de plàstic sense interès.

I així es veu l’aparell sense la tapa posterior.

Una capsa de planxa metàl·lica protegeix els circuits interns, és hora de treure-la. Com podeu veure, està agafada per una colla de gafets de la pròpia planxa i un sol cargol. No ens podem oblidar dels separadors dels connectors (SVGA i DVI), que no ens deixarien treure la tapa. Tot plegat ben fàcil.

Trec els separadors i això és el que veig.

Aquí teniu un detall de les dues plaques que han quedat exposades, un disseny per blocs clàssic i elegant. A l’esquerra, la font d’alimentació, és ben evident. A la dreta, la controladora on hi ha la màgia digital. Podem veure els connectors que ho uneixen tot plegat. El cable pla de dalt a la dreta se’n va cap al TFT, el del seu costat és el que va a la botonera que hem vist abans (passa per sota la placa d’alimentació). Finalment, un darrer cable passa les diferents tensions de la placa d’alimentació a la de control.

Desmunto les plaques i me les miro de prop. En primer lloc la digital. No cal dir que no hi ha gaire res a aprofitar, aquí; tot és molt específic per la funció que fa. Com a molt els connectors USB, els condensadors, i la memòria 24C16, que està en format DIP.

Ara la placa que fa de font d’alimentació. No és res més que això, de fet, una font commutada. No obstant a simple vista hi podem observar unes quantes coses, ja que està molt endreçada. A la part inferior dreta hi ha la zona d’alta tensió, delimitada per una línia negra gruixuda que hi ha serigrafiada. A la part dreta superior, hi ha la zona amb les tensions baixes, ja rectificades. Com sempre, un transformador, l’optoacoplador (el xip blanc), i algun condensador, amb una part a cada banda. És com si l’haguessin dissenyat per fer una classe de fonts commutades.

No obstant, a la part esquerra podem veure una cosa no gaire habitual: aquests dos transformadors negres que estan marcats amb el símbol de «high voltage», envoltats per condensadors (els components blaus) que finalment porten als quatre connectors blancs de l’extrem esquerre de la placa. A mi aquesta part em sona, a vosaltres no? Són elevadors de tensió, i la meva teoria és que serveixen per donar corrent als CCFL que il·luminen el «backlight». Com ja sabeu, aquestes pantalles TFT no emeten llum per elles mateixes, necessitem un fons lluminós de color blanc darrere per poder veure bé els colors. Aquesta és la funció d’aquests tubs, dels que sospito que n’hi ha quatre, un per cada connector i per cada costat del rectangle que és la pantalla. Aquí tampoc no caldria ficar-hi les grapes, els CCFL funcionen a tensions molt elevades. Al contrari del tub de raigs catòdics que hem vist abans, però, aquí la corrent que hi ha és molt minsa, no ens mataria. Però una bona pessigada ens l’emportaríem, i potser no cal.

Seguim endavant amb el desmuntatge. Així és com queda el monitor sense les plaques. A la part esquerra podeu veure els cables que porten als CCFL, si la meva teoria és correcta.

I aquesta és la placa metàl·lica que fa de carcassa del TFT, desmuntada. Res a dir, a part de destacar una bona feina de planxisteria.

Cada vegada en queda menys, del nostre benvolgut monitor. Ara ja podem veure la seva esquena, com qui diu: la planxa metàl·lica que protegeix el conjunt, i sobretot, el fràgil (com ja s’ha demostrat) TFT. A dalt, una placa que desvia els senyals digitals cap a cadascuna de les files i columnes de transistors que formen els nostres estimats pixels multicolors.

Aquí una foto de detall de la placa.

El circuit flexible que la connecta al vidre és una virgueria de la precisió. Quina amplada deuen tenir, aquestes pistes?

Sense més preàmbuls, avanço cap a les entranyes de l’aparell. Separo una mena de marc de planxa que està fixat amb clips i ja ho tinc, per fi puc separar el TFT del backlight. Aquí ho tenim, es pot apreciar perfectament el trencament de la fina pantalla de vidre. Això és que passa quan descarregues la teva fúria cap al monitor amb el puny, per no poder quadrar els números d’una fulla de càlcul (o, més probablement, perquè t’han matat quan estaves a punt de fer el teu rècord al teu joc preferit).

I un detall del desastre que fa que aquest monitor no serveixi per res.

Què us deia? La pantalla és ben transparent…

Una curiositat sobre la transparència del TFT: si li faig la foto amb flash, la pantalla es veu negra. Si la faig sense, és transparent.

D’això és del que parlem quan diem «pantalla plana»: menys de 2mm!

El que em queda ara, retirada la pantalla trencada de TFT que se’n va cap a la deixalleria, és només el backlight. Una o més capes de plàstic i quatre tubs fluorescents d’uns 2mm de diàmetre. Ho acabaria de desmuntar només per veure com és (realment no hi ha res d’interès, aquí), si no fos perquè acabo de tenir una idea. Ja sé què en puc fer, d’això: una caixa de llum!

Exacte, ho torno a muntar tot plegat, però sense la pantalla malmesa. Ara tinc un monitor pla que s’encén de color blanc, i que es pot posar pla damunt la taula per dibuixar-hi al damunt. La veritat és que em pensava que ho hauria de llençar tot, però em sembla que li he trobat una utilitat. A veure si agrada la idea…

Sembla que hem passat la prova de foc, li encanta! Amb això ja em dono per satisfet, avui.

En conclusió, com ja us havia avançat: dels monitors d’ordinador no se’n pot fer gran cosa, ni treure gaire res de profit. A no ser que el monitor sigui de pantalla plana i tinguis una filla que li encanta dibuixar, és clar!

Espero que hagueu gaudit d’aquest viatge a les entranyes dels vostres monitors; per un dia els heu vist per dins i no per fora. Fins la propera.