El plat de la bateria

El post d’avui és una mica diferent dels de sempre. És una reparació, sí, però no d’un aparell d’electrònica de consum o un electrodomèstic. El que tinc espatllat és…

102_0043

…un plat de la bateria! Sí, per si no ho sabíeu aquests brillants i sorollosos discs de metall que esteu acostumats a veure als escenaris i video-clips també s’espatllen. Sobretot si toques death-metal, i més encara si ets dels que pica fort; lamentablement, compleixo els dos requisits. Tot seguit us ensenyaré quina és la meva teràpia per allargar-los la vida. Us puc assegurar que val la pena, ja que no són pas barats!

Comencem per veure el problema més de prop:

102_0045 102_0048

Aquí la teniu, una esquerda que pot semblar petita, però que pot provocar una catàstrofe. Per començar, només fa falta una esquerda minúscula perquè el so del plat ja no sigui el mateix. De fet, aquesta la vaig sentir abans no la vaig veure; una vegada finalitzat el tema, vaig repassar tot el voltant amb el dit i la vaig localitzar. Era petita, només un parell de mil·límetres, però ja em va fer mania tocar el plat la resta de l’assaig. Quan vam acabar, ja havia crescut fins a la mida que veieu. Hora de portar el plat al talleret.

El problema amb aquestes petites esquerdes és que si no hi fas res, en pocs dies et quedes sense plat. Van creixent, fent que el plat soni cada vegada més malament i més fluix, fins que es trenca per la meitat (sí, m’ha passat anteriorment). La solució és fer un tall per eliminar l’esquerda, tan senzill com això. Com ja haureu vist, no és la primera vegada que ho he fet, amb aquest plat. Fent el tall eliminem l’esquerda, aconseguint que deixi de crèixer per una banda, i millorant el so literalment “esquerdat” del plat per l’altra. Mai torna a ser el mateix, us ho ben asseguro, però li allargues la vida i millores el so. En aquest cas, porto un parell d’anys amb el primer tall. No durarà gaire més, i ja quasi no sona… tinc clar que ja puc anar estalviant per comprar-li un substitut.

Anem a veure el procediment, que és ben senzill:

1- Marcar amb un retolador la línia per on farem el tall.
102_0049
La meva experiència em diu que el millor tall que es pot fer és ben “pla”, amb molt de radi o quasi recte. Si es talla una mena de “U” per eliminar l’esquerda, aquesta torna a aparèixer de seguida, i el so no és tant bo. Digueu-me maniàtic, si voleu.

2- Amb la Dremel i un disc de tall de metall, amb les revolucions al màxim, tallar per la línia que hem marcat.
102_0050
En aquest punt, les meves recomanacions són: porteu ulleres de protecció, tingueu discs de sobres, i molta paciència. Aquest plat té uns 2mm de gruix i és de bronze (sí, és dels bons), mireu a la foto el que he pogut fer amb un sol disc.

3- Amb la llima o un altre accessori de la mateixa Dremel, afinar les revabes per sobre i per sota perquè no talli. Això és molt important fer-ho de seguida, com us podrien dir un parell de cicatrius que tinc a la mà. Recordeu que el bronze ben esmolat, ja fa molt de temps, era la millor arma per matar; una cosa per tenir ben present.
102_0052
Per un moment vaig tenir la temptació de fer servir els trossos sobrants del tall per fer puntes de fletxa. Haurien estat unes fletxes mata-elefants genials! Finalment em vaig poder contenir, amb canalla a casa les fletxes assassines són una molt mala idea.

Aquest és el resultat final, una altra cicatriu per explicar.
102_0054 102_0055

Llest per tornar al local i als escenaris! Com ja he dit, però, ha patit molt i ja no és el que era. A veure quan en puc encarregar un de nou…

Postdata:
Abans que ningú m’acusi de res, vull aclarir que jo no he inventat res, això que he fet ja fa molt de temps que es fa, amb els plats de la bateria; només he volgut explicar com ho he fet jo.
I també vull dir que ja sé que és molt improbable que hi hagi cap seguidor un blog d’electrònica que pugui estar interessat alhora en la reparació d’un plat de bateria, però això no evitarà que publiqui el que em sembli quan em vingui de gust. Apa.

Fins la propera!

Aire calent

Per fi me l’he comprat! Després de molt de temps pensant si ho havia de fer o no, decidir-me a favor, i pensar quin model era el més adient per començar, finalment vaig fer un cop de cap. Aquest és l’aparell.

100_2880

Una estació de soldadura d’aire calent! M’he decantat per un model 858D+ de la marca Atten. És un model barat, xinès i senzill, just el que necessito per començar a fer els primers passos en SMD (i no parlem de l’ús que li donaré recuperant components de les plaques que m’aporten les autòpsies). Jo tenia els meus dubtes sobre comprar un aparell tan senzill, però tenia molt clar que no era qüestió de gastar-se prop de 1000€ en una màquina tal com cal. Finalment, un video del gurú de l’electrònica Dave Jones em va acabar de convèncer. Llavors només va ser qüestió de buscar una mica per ebay, fins que vaig trobar el que em va semblar un preu prou bo i un proveïdor de confiança. El preu final va ser de 39,99$, amb unes despeses d’enviament de 25$ més. Al canvi del moment van ser 48,38€ en total. Tota una estació de soldadura d’aire calent per menys de 50€!

Després de dues setmanes d’espera que s’han fet llargues, per fi ha arribat. El que faré a continuació és un reportatge fotogràfic de com ha arribat, com es protegeix i presenta, quines peces porta, etc. El que es coneix amb el terme anglo-saxó de “unboxing”, és a dir, “treure de la caixa”.

100_2867 100_2868
100_2869

El paquet és aquest, tal com l’he recollit de l’oficina de correus (no hi cabia, a la bústia). Una vegada eliminat el paper kraft, hi ha una capa de manta de bombolles que protegeix la caixa de cartró. La caixa és blanca, de cartró gruixut i serigrafiada. Bona presentació, per tractar-se d’un model tan econòmic. Podeu veure que ha arribat il·lesa.

100_2870 100_2871

Quan obro la caixa em saluda el manual, que es troba damunt de tot. Per desgràcia, està escrit únicament en uns caràcters il·legibles per a la gran majoria dels occidentals com jo mateix. Un problema típic d’aquesta mena de compres.

100_2872

Sota una bona protecció d’escuma, podem veure totes les peces que formen l’estació. Les trec de la caixa, impacient. A sota hi ha una base de cartró que les aguanta al lloc i les acaba de protegir de més impactes produïts durant el transport.

100_2873 100_2874 100_2875

Aquí ho tenim tot, la pistola d’aire, el suport, els tres brocs de diferents mides, i l’estació, amb el controls. El suport de la pistola s’ha de collar a la pròpia estació; és molt senzill, només calen dos cargols que ja són al seu lloc. La pistola estava embolicada amb un cartró plegat, per més protecció.

100_2877

Ara que he collat el suport i he connectat el cable d’alimentació al darrere, l’aparell està llest per funcionar per primera vegada. Per provar-lo, li he posat el broc més prim, de moment.

100_2882

Així es veu per darrere. Hora d’endollar!

100_2881

Quan s’endolla no passa res, té un interruptor general al frontal. Apretant-lo, l’aparell es posa en mode “sleep”, com podeu veure al display. Realment fer-lo anar és molt fàcil, només cal aixecar la pistola del suport perquè comenci a bufar (tinc entès que hi ha un imant a la base). Llavors apareix la temperatura al display, que podem graduar amb els dos botons vermells, amunt i avall; durant aquesta operació, ens indica la temperatura que estem programant. Uns segons després torna a indicar la temperatura actual de l’aire. Finalment, el potenciòmetre negre regula el cabal, la quantitat d’aire que expulsa la pistola. És tant senzill de fer anar que quasi no importa que el manual sigui un jeroglífic.

Quan penges la pistola segueix bufant l’aire, però deixa de produïr escalfor, de manera que la temperatura baixa ràpidament (el display ens indica la temperatura actual, no la programada). Quan la temperatura arriba als 100ºC, la pistola deixa de bufar aire i torna al mode “sleep”.

100_2862

Per les primeres proves que he fet, realment funciona molt bé i és un aparell molt útil. Llàstima que la pasta de soldar que vaig demanar em va arribar seca! Hauré d’esperar uns dies per començar a provar de soldar components SMD. Mentrestant, em dedicaré a treure components de les plaques per a reciclar-los pel meu ús personal…

A vosaltres només us puc dir que sembla un aparell molt recomanable, està per veure si la durabilitat també és bona. I a la meva nova adquisició només li he de dir: benvinguda al talleret!

La tablet

Com ja us he explicat alguna vegada, em passo més de la meitat del meu temps lliure arreglant coses. És el que passa quan familiars i amics saben que tens aquesta habilitat/debilitat/hobbie… Jo a canvi “només” els demano que em donin tots els aparells elèctrics i electrònics que hagin de llençar ;-)

Tot seguit us vull comentar el cas d’una tablet que vaig arreglar ja fa uns dies. Encara que no us n’interessi la reparació, podreu veure les entranyes de la bèstia, segur que sempre heu tingut curiositat per veure què amaga l’acolorida carcassa d’una d’aquestes joguines (jo la tenia, i per fi la vaig saciar).

100_2930

En aquest cas es tracta d’una d’aquestes tablets xineses de set polzades que es compren per internet. Més concretament, ja que ho voleu saber, han estat una mica menys de 40€ a deal extreme, i això comptant el transport. Jo de fet en tinc dues més o menys iguals a casa (una per nen) i no em queixo ni del que valen ni del que aguanten. Un bon dispositiu portàtil amb pantalla tàctil, sistema operatiu, connexió wi-fi, càmera, memòria, USB… per menys de 50€! M’ho expliquen fa deu anys i no m’ho crec.

100_2927

El problema d’aquesta unitat en concret és que no s’engega. Una primera presa de contacte revela que la bateria està totalment descarregada (és normal que no s’engegui, oi?). No es vol carregar pel port USB, mentre que pel jack sí que ho fa. Pel que sembla aquest model només portava carregador USB a la caixa, per tant pel seu propietari està morta, ja que no té carregador de jack.

Diagnòstic: estrebada del cable mentre estava carregant, soldadures del connector microUSB kaputt. Tractament: cirurgia ambulatòria, és a dir, obrir, soldar, tancar; carregar pel port USB. Si funciona, no cal repòs; Candy Crush a fons!

Dit i fet! Bé, tampoc tant, ja que per arribar a les sodadures del connector s’havia de desmuntar tota la placa; al final no ha estat tant ràpid, però sí fàcil. L’únic problema ha estat que les soldadures semblaven estar bé a primera vista (bé, amb la lupa), i el tester deia que feien contacte (potser per la simple pressió de la punta de prova). Però no me n’he refiat i les he repassat, dos minuts de soldador i llest. Arreglada, funciona perfectament.

Aquí la podeu veure durant l’operació, la foto que estàveu esperant:

100_2906

El que més m’ha sobtat de la radiografia és la mida tan petita de la bateria, no m’estranya que duri només una hora i mitja! I a més sembla recuperada d’algun altre ús, com una càmera digital o un mòbil. Pel que veig, quan la bateria d’una de les dels meus fills ja no aguanti ni cinc minuts, tinc clar el que he de fer: canviar-la per una altra de molta més capacitat. Espai n’hi ha de sobres, aquí dins. I una mica més d’autonomia no els hi aniria malament, per mi és l’única pega que tenen. Si de cas ja començo a mirar bateries per ebay…

POSTDATA
En l’espai de temps entre que vaig acabar la reparació i he escrit el post, el pacient ha tornat a la consulta. Els símptomes són els mateixos, o sigui que ha recaigut. El tractament també ha estat el mateix, però aquesta vegada he reforçat les soldadures amb tot l’estany que he estat capaç de ficar-hi sense provocar curts. I he reforçat la subjecció del connector a la placa amb una quantitat generosa d’estany, també. A veure si tarda a tornar, aquest pacient, però de fet no hi puc fer res, si la força que s’utilitza contra el connector és massa gran, o l’angle massa pronunciat, un nou trencament serà inevitable. Ja sabeu, vigileu amb la força que apliqueu als connectors, que són delicats! Ara sí, a reveure!

Reparant una emissora

Aquests últims temps estic fent moltes reparacions, i les que encara em falten per fer! Els pacients més habituals de la meva consulta són ordinadors i electrodomèstics (petits i grans), però també joguines i moltes altres coses. Avui us vull parlar d’una de les últimes que he fet, i que no és gens habitual, de fet encara no n’havia fet mai cap: una emissora de ràdio-control.

100_2891

Doncs sí, aquesta és la màquina que toca arreglar avui. Jo no sóc entès ni aficionat al ràdio-control, però pel que sé estic davant d’un model molt econòmic de 2,4GHz per a avions. El problema és evident a primera vista: se li ha trencat l’antena (no em pregunteu com, no ho sé). Per tant el seu abast s’ha vist reduït a un parell de metres, fent-la totalment inútil. Anem a veure què té aquesta antena, amb més detall.

100_2890

Primer de tot obrim el compartiment de les piles i en treiem la lipo que alimenta l’aparell, no vull ensurts. Després només cal descollar quatre cargols per la part del darrera, de cap philips, i ja podem obrir la carcassa. Desendollem els connectors dels cables, i això és el que es veu per una banda i per l’altra.

100_2893 100_2889

Anant cap a l’antena, que és el tema que m’interessa, veig que hi ha un bon xafastre. El plàstic que protegeix l’antena pròpiament dita està trencat, i el cable que hi ha per dins, totalment tallat. En aquest moment em podria assaltar la temptació d’anar pel camí ràpid: soldar el cable i enganxar el plàstic amb cola ràpida. Però les antenes, com us pot explicar qualsevol enginyer de telecomunicacions, són elements molt delicats. La més petita variació en longitud, massa, o qualsevol altre factor (com el cable que la connecta) pot alterar el seu rendiment dràsticament. El que menys volem és perdre un avió perquè de sobte descobrim que l’abast ha passat de 2Km a 600m! Aquí no es tracta de fer una reparació estètica, sinó de mantenir les característiques originals de l’aparell.

Segueixo mirant per buscar una altra solució. Treure un altre cargol em permet alliberar una peça de plàstic que aguanta la base de l’antena. Així puc veure millor la magnitud del problema.

100_2894 100_2895

És una llàstima que el macro de la càmera no doni per més, podríeu veure que el cable és ben especial, un sol fil molt prim protegit per una malla encara més fina. És evident que intentar arreglar això amb el soldador no portarà enlloc. Tampoc m’agradaria limitar la mobilitat de l’antena amb coles o demés “xapusses”.

Ara que l’antena està totalment separada del cos de l’emissora, i tot mirant-me el connector del cable, m’ha vingut la inspiració. Jo això ja ho he vist abans en un altre lloc, dins d’un aparell que funciona exactament a la mateixa freqüència…

100_2884 100_2885

Un router! És clar que tots ja hi havíeu pensat, però a mi m’ha costat quasi tot un minut que m’ho porto mirant. Els anys passen, m’estic fent vell. Heu vist les antenes? Són ben iguals que la de l’emissora…

Aquest trasto que veieu és un de tants que tinc guardats en una caixa. Cada vegada que canvies de companyia d’ADSL per estalviar-te 3€ al mes, o perquè et regalin una parida, o perquè t’hi has emprenyat, o pel que sigui… te’n regalen un altre de nou, i el vell va a les escombraries. Doncs jo el vell no el llenço, me’l guardo per ocasions com aquesta. Bé, deixem-nos de romanços i obri’m-lo, a veure si té a dins el que ens fa falta. El millor és que en aquest cas no fa falta treure ni un sol cargol, només cal fer una mica de palanca a la carcassa de plàstic, en dos o tres punts i ja ho tinc.

100_2886

Ahh, l’olor de l’electrònica vella clamant per un nou ús… no us encanta? A mi sí! Com podeu veure a la foto, les antenes són ben iguals, i els connectors també. No recordo com es diuen, però són una mena d’estàndard, per aquesta mena de coses; dins els mòbils també n’hi ha, d’aquests. Els routers wi-fi solen tenir una antena principal i una d’auxiliar, però les dues funcionen a la mateixa banda. Jo desmunto la que té el cable més llarg, ja que l’altra no m’hi arribarà, a l’emissora. Aquí la teniu.

100_2888

Fins i tot la base és ben igual de forma i mides, sembla el recanvi ideal. Podríem dir que hem tingut sort, però això no és ben bé així. Si són tan iguals és per dos motius: primer perquè és un component estàndard (m’encanten, els estàndards, ho fan tot tant fàcil!) segurament per tant barat com és, i l’altre és que l’emissora és barata i sense marca. Si fos d’una marca coneguda seria especial, feta a mida, cara, i difícil de trobar. Però si ets un enginyer xinès i t’han encarregat fer una emissora barata no et compliques ni et trenques el cap, agafes un component barat de mercat, del que se’n fabriquen milions per incorporar als milions de routers que les companyies telefòniques regalen alegrement… i es tanca el cercle.

Deixem-nos de rotllos i anem per feina, que avui estic molt pesat. Aquesta mena de bony que té el cable no em permetrà passar-lo per la peça de plàstic de la base de l’antena. Segurament només es tracta d’una ferrita per filtrar soroll i interferències. Com que l’antena original no la portava, no li deu fer cap falta, a l’emissora; fora, doncs. El procediment és molt fàcil: tallar el tub termoretràctil que l’envolta amb un cutter, i trencar la ferrita d’un cop sec. Afortunadament no és una de les coses més dures del món, la ferrita.

100_2897 100_2898 100_2899

El següent pas és passar el cable de l’antena a través de les peces de plàstic, cap a dins de la carcassa, i muntar-la amb el cargol.

100_2901

La resta és connectar el terminal a la placa i fixar el cable, que és una mica més llarg que l’original, perquè no molesti. La cosa queda així.

100_2902 100_2903

Ara ja només ens queda tornar a connectar els cables, muntar les dues meitats de la carcassa, collar els quatre cargols philips, i posar la lipo al seu lloc. Aquí la tenim, com nova.

100_2904

Després d’haver fet la prova, puc qualificar la reparació com tot un èxit. L’emissora funciona de meravella i el seu abast no s’ha vist perjudicat pel canvi d’antena. Arreglar coses dóna gust quan surt bé, i més quan és tant fàcil.

BONUS TRACK: MICROAUTÒPSIA ANTENA
Un moment, no marxeu, encara. Aprofitaré que heu arribat fins aquí per ensenyar-vos una antena de wi-fi despullada.

Com us comentava fa un moment, les antenes són components delicats. El tipus més senzill d’antena que conec és un tall de cable de la llargada adient. A partir d’aquí es poden anar complicant, però dubto molt que les antenes dels routers com la que he fet servir per arreglar l’emissora siguin gaire més complicades…

Hi ha una manera molt senzilla de saber-ho: obrir-ne una. Agafo l’altra “banya” del router i, cutter en mà, em disposo a saciar les meves ànsies de coneixement. Uns quants talls després (aquest plàstic és dur de pelar, literalment), això és el que veig.

100_2915 100_2917

Només un trist cable, i a sobre és més curt que l’antena! No puc dir que estigui decebut, però esperava trobar quelcom més. Bé, ja que m’hi he posat la despullo del tot…

100_2924 100_2926

L’únic element nou és aquesta mena de cilindre de metall (possiblement llautó) que allotja la fi de la malla del cable, i alhora deu fer de retenidor. Potser té alguna altra funció, però això ja ho ignoro. Amb tot, us acabo d’estalviar la feina d’obrir una d’aquestes antenes per saber què hi ha, a dins.

Això ha estat tot per avui, fins la propera!

La casa de nines

100_2864

La meva filla em va demanar una casa de nines, per jugar-hi amb el seu germà, i ja la té feta. Jo us la presento per si us dona alguna idea, o simplement per motivar-vos.

Em sap greu no haver fet fotos del procés, però és que va ser molt ràpid i senzill. La vaig fer amb fusta de 19mm, que és la que en tenia més (evidentment era fusta reciclada, ja em coneixeu). En primer lloc, vaig tallar tots els trossos que vaig trobar a la mateixa amplada, 26cm. No vaig escollir aquesta mida per cap motiu, hi havia unes quantes fustes que tenien aquesta mida, i em va semblar prou adient per a la fondària. Pel tema de l’escala, la meva filla em va donar una nina, que em va dir que era la més grossa que hi volia ficar. O sigui, que tenia tot de plafons de 26cm i diferents longituds.

El segon pas va ser començar a muntar una estructura, amb els trossos, començant pel terra (que medeix una mica més de 160cm), i llavors les parets, cap amunt. Vaig triar tres peces per collar a escaire, i la posició on collar-les me la van donar els altres trossos petits que quedàven: el segon pis. Cal dir que no vaig fer cap dibuix ni plànol, ni vaig prendre mides, tot va ser improvisat.

Amb una habitació del segon pis collat, vaig afegir una quarta peça en vertical, i vaig poder posar una altra habitació. Quan me va semblar prou bé, vaig anar per la teulada. Això va ser una mica més difícil, perquè vaig haver de tallar en angle amb la caladora, i amb les peces ja muntades, però tampoc va ser cap problema. Vaig tallar els sobrants de fora i vaig llimar una mica la punta superior, per evitar que ningú s’hi fes mal.

100_2865

Les eines que vaig fer servir són les clàssiques, res que no tingui tot manetes a casa: caladora, taladre, martell, llapis i escaire; els consumibles van ser claus, cargols, i molta cola blanca. Cal dir que una vegada acabada, és molt resistent (ho ha de ser, és per a nens!). Fa més de 160cm de llarg i 84cm d’alt, a part dels 26cm de fons que ja us he comentat. Mentre la feia, dubtava si posar-li una tapa de fons per darrera, però quan ja la tenia a punt vaig decidir que no, seria millor sense, així podrien jugar tots dos alhora, un per cada cantó.

Els nens es van motivar tant quan la van veure acabada que es van oferir a pintar-la (jo l’hauria deixat de fusta natural, és un color bonic i odio pintar). O sigui que vam tenir una sessió de pintura familiar, on tothom va acabar brut com havia de ser. La tria dels colors pertany als nanos, a mi no em mireu. Prou feines vaig tenir a evitar que pintéssin les parets de color taronja.

100_2866

Aquí la teniu, muntada a la seva habitació, amb alguns dels mobles i habitants. Ja sabeu, fer-ne una és molt fàcil, només us cal una tarda (dues si la pinteu) i unes quantes fustes. Fins a la propera, avui ha estat curt, però aviat més!

Autòpsia Epson Stylus Color 580

100_2762

EL PACIENT
Avui tinc damunt el marbre de les autòpsies un altre exemplar d’impressora d’injecció de tinta de finals dels anys 90. Al contrari que en d’altres ocasions, aquesta vegada és una Epson, concretament una Stylus Color 580. Serà una bona ocasió per veure quines diferències hi ha a nivell intern entre aquesta màquina japonesa, i les més conegudes (per mi) HP, la seva competència ianqui. Des del punt de vista de l’usuari, poques diferències hi ha, les especificacions són molt semblants. Tècnicament, la diferència més gran que hi ha entre les dues és que els cartutxos de recanvi de les HP porten un capçal incorporat; per dir-ho d’alguna manera, cada vegada que canvies la tinta tens un capçal d’injecció nou. A les Epson, el cartutx de tinta només és una capsa de plàstic plena de tinta, cosa que fa encara més difícil justificar-ne el preu.

100_2763

En principi el que ens hauríem de preguntar és de què ha mort el subjecte (en una autòpsia real aquesta és la pregunta que cal contestar). Però és que en realitat no està morta, que jo sàpiga seguia funcionant l’última vegada que la vaig fer servir. El que passa és que n’estava fart, de que se li assequessin les tintes. Aquesta impressora, com totes les d’injecció de tinta, és una porqueria si només la fas servir de tant en tant: cada vegada que la necessites la tinta s’ha assecat, de manera que no imprimeix mai bé. La solució és desembussar-la, gastant un litre d’alcohol i mig de tinta, fer proves i testos i, finalment, passada una hora, imprimir aquella pàgina que tanta falta et feia. Cada dues vegades que facis això has de tornar a comprar cartutxos de recanvi, que has gastat fent proves i desembussant; curiosament els dos recanvis junts (negre i colors) valen el mateix que una impressora nova.

100_2764

Potser aquesta explicació us sembli una mica massa radical, però no arriba a explicar ni de bon tros l’odi que tinc a aquestes màquines, a les impressores en general i encara més a les d’injecció de tinta en concret. Per això em deu agradar tant obrir-les i arrencar tots els seus òrgans vitals? Una vegada vaig llegir en un còmic que les impressores eren un invent que l’infern havia enviat a la terra per fer els humans miserables. Em va fer molta gràcia i hi estic quasi completament d’acord, de fet si canviem “l’infern” per “les malvades corporacions multinacionals” (que, de fet, és un sinònim!) ja hi estic d’acord totalment. Digueu-me sinó perquè val el mateix l’impressora sencera que els dos recanvis de tinta. O perquè he de llençar el color groc i el magenta cada vegada que canvio el cartutx del color, només perquè se m’ha acabat el cyan? O perquè el driver de la impressora no em deixa imprimir, dient-me que no tinc tinta negra, si el cartutx es veu mig ple a simple vista? El mateix passa quan el driver no em deixa imprimir una pàgina en blanc i negre perquè se m’ha acabat la tinta de color… Investigueu una mica per internet això de la “obsolescència programada” i de la gran estafa dels recanvis, sobretot en el cas de les impressores hi ha descobriments impactants. Però aquest no és el tema d’avui! Anem per feina, que m’escalfo. Només com a resum de perquè estic a punt de desintegrar una impressora que encara funciona, diré que jo ja fa temps que vaig renegar d’aquesta tecnologia; per mi l’únic ús possible d’una impressora de tinta és una autòpsia. Som-hi!

100_2765

En primer lloc retiro la carcassa superior; és molt fàcil, només cal descollar dos cargols phillips PH1 (estrella). Aquí ja observo una diferència molt important a nivell d’enginyeria del producte: aquesta impressora està construïda de baix a dalt, és a dir, hi ha un xassís inferior que ho porta tot muntat al damunt, i la tapa és només estètica. La seva competència HP està feta al contrari, de dalt a baix, es desmunta la tapa inferior i la resta de coses van muntades a la carcassa superior.

100_2766 100_2767 100_2768

La següent diferència important es troba a l’entrada dels papers. Aquí entren per darrera, a la part superior, i surten per davant; és com si el paper travessés la impressora. En les HP, això és diferent: el paper entra per davant i surt per davant. Tot seguint amb la feina, trec aquesta peça que alimenta els papers i queden moltes coses al descobert. La següent peça en sortir és el rodet que estira el paper, amb el seu suport.

100_2770

Si segueixo el recorregut de la cinta de cables (circuit flexible) que connecta la placa electrònica del darrera amb el capçal, me’n vaig cap a la part del davant; és hora d’extreure el capçal. Aquesta seria la peça clau, on passa tota la màgia. A simple vista es veuen dues coses: la placa de circuit que fa contacte amb la cinta i passa les connexions cap a l’interior del capçal, i els tubs per on baixa la tinta dels cartutxos fins al capçal. Aquí no hi ha res que ens pugui servir, tot això és massa específic.

100_2772 100_2773

Torno al cos principal per extreure dues peces de plàstic que no tenen cap utilitat per mi; tampoc a la impressora no hi feien gaire res, tot sigui dit. Segueixo fent servir el mateix tornavís tota l’estona, cosa que és d’agrair. Ara quasi tot el que queda és metàl·lic, l’estructura de l’eix i ben poca cosa més. Des d’aquí davant es pot alliberar la caixa metàl·lica que conté les dues plaques de circuit imprès. L’estructura de planxa té la meva aprovació absoluta com a dissenyador de producte. De fet, aprofito per dir que tota la màquina està molt ben feta, aquests enginyers japonesos són tot uns professionals!

100_2774
100_2784 100_2788

Com us deia, hi ha dues plaques de circuit, i això m’agrada molt. M’agrada perquè una de les plaques és clarament una font d’alimentació, sense res més. Té entrada directa de xarxa, i és commutada. Amb això ja hi ha una bona colla de diferències amb les HP: les HP que he obert anteriorment porten un transformador extern, i llavors només hi ha una placa. Què vol dir això? En principi, que les Epson són més eficients (per portar una font d’alimentació commutada enlloc d’un transformador), i que les HP són més fàcils de reparar en cas que la font s’espatlli. Només caldria canviar el transformador extern, sense ni tan sols tocar la impressora.

No obstant vull donar un punt a favor dels enginyers japonesos per haver separat en dues plaques l’alimentació i la lògica. Això no sempre passa, i menys encara en aparells d’ús comú a la llar (DVDs, TDTs, etc.), i cal dir que moltes vegades és la causa de fallades i de cares reparacions. Com que la font funciona perfectament, tallo els fils que la uneixen a l’altra placa i la conservo sencera. No se sap mai quan em farà falta, això té molts usos tal com està. Si faig cas de la placa de característiques, la potència que pot donar és d’uns 46W (0.2A a 230V). Deu tenir una sortida de 5V per a la lògica, i una altra amb una tensió molt més alta per als injectors, i potser fins i tot pels motors. El tester confirma les meves suposicions: mesuro +5V, +41.8V, i uns quants GNDs. Com us deia, cap a la caixa. Pel que fa a la placa lògica, després hi entraré en detall, de moment l’aparto i segueixo endavant.

100_2776 100_2779

Ara el que toca és extreure la base de plàstic que hi ha al costat dret, on s’aparca el carro que porta el capçal amb els injectors i els cartutxos de tinta. En aquesta placa hi ha una mena d’escuma que deu servir per absorbir la tinta que cau (amb el que te’n fan pagar, la tinta no hauria d’acabar sobre un paper?). Sota aquesta mena de pàrquing hi ha un motor. El desmunto i em quedo sorprès del que veig: és una bomba peristàltica!

100_2781

Devia servir per buidar la tinta sobrant dels capçals i llençar-la cap a baix, cap a l’escuma que hem vist abans. No deixa de sorprendre’m que hi hagi una bomba, aquí dins. En fi, un motor més que recupero.

100_2785

He arribat a despullar la màquina fins que només queda un conjunt format pel carro que portava els cartutxos, la corretja que el mou, l’eix que el guia, el motor, i l’estructura de planxa que ho suporta tot plegat. Aquest grup no el vull desmuntar, de moment. Després veureu què en faré, anem a veure el botí que tenim, per ara.

100_2790 100_2789

Tenim un motor pas a pas, i una colla de mecanismes, molles i cargols; un tub de silicona, un cable amb connectors a les dues bandes, una anella de goma que sembla tenir molta tracció, eixos prims i un circuit flexible amb molts conductors; una font d’alimentació, una placa que ara analitzarem, i un eix complet amb motor pas a pas, corretja, tensor i estructura de planxa. No està malament.

100_2791

I això és tot el que anirà a la deixalleria, un pilot per al plàstic i un altre de ferro. Millor llençar només això, bo i separat, enlloc de tota una impressora, no?

100_2783

LA PLACA
Tornem a la placa que és el cervell de la màquina, per veure què hi trobem: set xips prou grossos i dos de petits; tota una colla de connectors que no serveixen per res, potser només l’USB; cinc condensadors electrolítics, cap a la capsa; i el que em crida més l’atenció, el que semblen dos transistors de potència muntats sobre un radiador. Hi ha tres o quatre components més en SMD, i vuit diodes molt a prop d’uns xips amb serigrafia blava que fan molta pinta de drivers pels motors (recordeu els diodes del mòdul de l’L298?). A la cara de sota de la placa només hi ha resistències i condensadors en SMD, res valuós.

Per desgràcia, la majoria dels xips deuen ser propietaris, i no trobarem pas res. De totes maneres busquem-los tots al Google, i a veure què surt:

“Epson E09A17RA”, thru-hole, 30 pins -> Desconegut, deu ser propietari. Aquí es queda.
“Epson M40C31HA”, thru-hole, 40 pins, muntat en sòcol -> Desconegut, deu ser propietari. Aquí es queda.
“Epson E05B88NA”, SMD, 144 pins -> Desconegut, deu ser propietari. Aquí es queda.
LB1845, thru-hole, 28 pins, n’hi ha dos, els de la serigrafia blava -> “PWM current controlling stepping motor driver” (és el Sanyo, On Semiconductor també el té però amb 30 pins). El que em pensava. Molt interessant, a la caixa!
GLT41316, SMD, 40 pins -> memòria RAM, 64K x 16 (G-Link). Segurament no en faré res, però me la guardo per si de cas.
Toshiba TMP95C061BF, SMD, 100 pins -> Microcontrolador de 16 bits, 25MHz. Molt bona màquina, però per culpa de l’encapsulat segurament mai no en podré fer res.
Atmel AT93C46 -> Three wire serial EEPROM, 1K. Interessant, a la caixa.
“M 016” -> Microchip SST25VF016B 16 Mbit SPI Serial Flash. Interessant, a la caixa.
“A2023” i “C5611” -> 2SA2023 i 2SC5611, transistors complementaris, molta tensió i intensitat (60V/5A!), de Sanyo. Tan complementaris que comparteixen datasheet. Molt útils, me’ls quedo, amb radiador i tot.

És hora de fer servir l’aire calent per recuperar tot el que val la pena, la placa anirà a la deixalleria. Una bona colla de components que se’n van a la safata.

100_2839

MORTS VIVENTS
Això ha estat tot pel que fa a l’autòpsia de la impressora. Però per avui no en tinc prou, no puc deixar-ho aquí. Les meves ànsies necromàntiques em demanen fer una cosa més… Reviure els morts! En aquest cas, faré servir l’eix que he guardat sencer. El tornaré a la vida, si més no intentaré animar-lo tot ficant-li corrent al cos, com el vell Frankenstein. A veure aquest especímen…

100_2786

Com podeu veure, no hi he deixat gaire res, només el més bàsic: una estructura de planxa metàl·lica que aguanta el motor i un eix tornejat, per on corre el carro que portava el capçal i els cartutxos. També hi ha un motor per moure el carro. Porta un engranatge a l’eix que mou una corretja dentada, que està fixada al carro. Una politja boja a l’altre extrem del recorregut manté la corretja a lloc, i una molla la manté tensada. Res espectacular ni innovador, però sí perfectament efectiu.

A veure el motor: només hi ha una referència, “EM-329”, i li surten quatre cables que acaben en un connector. Evidentment és un motor pas a pas, i diria que bipolar pel fet que té quatre cables. Buscant la referència al Google no n’he trobat el datasheet, però sí que he trobat molta gent que el busca; sembla que no sóc pas el primer que es dedica a desmuntar impressores. Sense les característiques sempre és més difícil, però és igual, ja m’espavilo. En primer lloc tallo el connector, que no en faré res. I ara amb el tester miro la resistència entre els quatre cables, per trobar on van connectades les bobines. Entre l’1 i el 2 està obert, i entre el 3 i el 4 també. Per tant un circuit és entre l’1 i el 3, i l’altre entre el 2 i el 4. En tots dos casos he mesurat 10 ohms de resistència, un valor molt plausible per una bobina d’aquest estil. He dibuixat el croquis per no perdre’m, és aquest:

pinout

Separo els cables (és un multifilar pla) i n’estanyo les puntes, així ho podré provar bé. No tinc ni idea de la tensió que fa servir aquest motor, però ho puc provar. Tenint en compte que les tensions que donava la font d’alimentació de la impressora eren 5V i 41.8V, no deu ser cap altra que una d’aquestes. Com que provar-ho amb la més alta pot ser garantia de fum, seré prudent i començaré a 5V. Tenint en compte la resistència que he mesurat a cada bobina, la corrent no serà massa gran, 500mA (5V / 10 ohms = 0.5A, bàsic!). Amb la font d’alimentació regulada a 5V, faig les combinacions per moure el motor uns quants passos endavant i enrere (us heu llegit l’enllaç de la viquipèdia que us he posat abans, oi?). Per tant funciona bé a 5V, i ara què?

Doncs no se m’acut res més que muntar-hi el mòdul de l’L298 que us vaig presentar fa uns dies, i fer moure el carro amunt i avall. Vam deixar penjat provar-lo amb motors pas a pas, oi? Doncs ara és el moment. Recordem que l’L298 funciona perfectament dins els paràmetres d’aquest motor, fins a 45V i 2A per canal, mentre que aquí farem servir només 5V i 0.5A per canal. Tot bé, doncs, anem a cablejar tot el circuit. La part del motor no pot ser més senzilla: els cables 1 i 3 a una sortida del mòdul, el 2 i el 4 a l’altra. Com a cervell, tornaré a fer servir un Arduino, res més ràpid d’implementar (en realitat és un Boarduino, que va molt millor per fer muntatges en protoboards). Pel que fa al cablejat de l’Arduino, tornarem al primer que vam fer servir en aquella ocasió:

Pin Arduino
Pin mòdul
8
IN1
9
IN2
10
IN3
11
IN4

L’entrada de 5V va connectada a la sortida del regulador del mòdul, i la massa (GND) a la massa del mòdul. Mireu les fotos si teniu algun dubte.

100_2856
100_2857 100_2858 100_2859 100_2860

Amb el hardware resolt, ara és el torn del software. Una mica més i em poso a escriure un programa amb l’IDE de l’Arduino, però quan l’he obert per fer-ho m’he adonat que hi ha un programa d’exemple que m’anirà de conya per fer la prova: es diu “Stepper_oneRevolution”, i el tenim a “exemples -> stepper”. Evidentment aquest programa fa ús de la llibreria “stepper” per a motors pas a pas. A la web de l’Arduino hi ha una tona d’informació al respecte, jo no comentaré res sobre aquest tema per no fer-me redundant. Ni tan sols penjaré el codi aquí, ja que tothom el té.

Malgrat que la prova ha funcionat a la primera, m’he adonat que el motor no acaba de tenir un funcionament prou bo, fa molt soroll i moviments erràtics, com si perdés alguns salts. Deu ser un problema de “setting”, probablement degut a la freqüència dels impulsos, o que no rep la corrent adient (recordeu que el xip que el controlava deia que era “PWM current controlling”?). Provaré “tunejant” alguns valors per acabar-ho de clavar. Una mica de prova i error m’han demostrat que amb 9V funciona millor que amb 5V, i que posar el valor de 90rpm al programa produeix millors resultats que els 60 que porta d’inici. Evidentment el motor no és de 200 passos per volta, però ja em va bé aquest valor per fer anar el carro amunt i avall.

És esgarrifós, els morts caminen de nou! Bé, no cal exagerar, només és l’eix X d’una impressora tornant a moure’s, però ha estat suficient per provar el mòdul de l’L298 en un motor pas a pas i sobre el terreny, en una aplicació pràctica. Aquest podria ser el primer pas d’un CNC de dos eixos per fer un plotter o quelcom semblant? El temps ho dirà…

Saciades les meves necessitats d’autòpsies i d’alçar els morts, m’acomiado fins una altra ocasió, espero que aquesta meva aventura us hagi estat de profit (instructiva) i no haver-me fet (massa) pesat. No deixeu de mirar totes les fotos al set del flickr.

El mòdul del xip L298

Si voleu controlar motors de corrent contínua de baixa potència des d’un microcontrolador o circuit lògic, us farà falta un transistor potent, un mosfet, un darlington, o uns quants de cada. Si el que voleu és que aquests motors vagin endavant i enrere, com per exemple per controlar el moviment d’un cotxe ràdio-controlat o un robot, necessitareu muntar un circuit que es diu “pont en H”. I si el que voleu és tenir tot això integrat en un sol xip que ho té tot controlat, tard o d’hora anireu a parar a l’L298. Aquest integrat és un clàssic entre els constructors de robots d’arreu del món des de fa molt de temps, i no per res, sinó perquè és senzill, barat, robust, i fiable. I a més es troba en format “thru-hole”, el preferit dels aficionats!

dibuix L298N

Anem a veure què fa aquest xip, i com ho fa. El títol del datasheet és “Dual full-bridge driver”, que vindria a voler dir que hi ha dos ponts en H que subministren corrent, si fa no fa. Només cal veure l’esquema intern (“block diagram”) per identificar de seguida els dos ponts, tal com els heu vist a l’enllaç que us he posat de la viquipèdia (Com? Que no ho heu llegit?). A partir d’aquí es tracta de veure quina és la capacitat màxima de l’integrat, sobretot quant a tensió i corrent, ja que els motors, per petits que siguin, s’enfilen de seguida en aquests paràmetres.

Diu la fulla de dades que la tensió màxima que pot controlar l’L298 són 46V, que no és pas poc. La corrent pot arribar a 4A, de manera que amb aquest animalet podem moure motors força importants. Però això no vol dir que podem fer el que volem per sota d’aquests màxims, hi ha altres coses que hem de tenir en compte. Si llegim una mica més avall, veiem que els 4 ampers que dèiem fa uns moments són en realitat 2 per canal, que podem sobrepassar només durant períodes molt curts de temps. I també hem de tenir en compte la potència màxima que dissiparà el xip, 25W. Però aquesta dada porta implícita una condició, la temperatura no pot superar un cert valor. Per això és important que aquests xips portin als nostres muntatges radiadors per mantenir-se freds. Ara no entraré en càlculs ni en teories perquè no és el propòsit d’aquest post ni d’aquest blog, però feu-me cas, quan feu muntatges amb molta potència, tingueu en compte que la temperatura sempre és un factor limitant: és el que al final acaba fregint els components!

Des del punt de vista de l’ús que li podem donar a l’L298, aquests dos ponts H que hi ha integrats al xip es poden fer servir per diverses coses. La més evident és controlar dos motors alhora, però també es poden controlar solenoides, motors pas a pas, i tot el que se’ns acudeixi.

Suposem que us ha agradat aquest xip i el voleu provar, quina seria la manera més senzilla? Doncs comprant un mòdul, és clar! Que no recordeu el meu post al respecte? Us ho recordaré, doncs: es tracta de buscar “L298N module” a l’ebay o l’aliexpress, cercar per tot el món, ordenar per preu i transport, i finalment trobar una cosa com aquesta:

pantalla mòdul L298N ebay

En veureu molts, però no us espanteu que quasi tots són idèntics. Jo per posar la foto aquí n’he triat un a l’atzar; com podeu veure, per menys de tres dòlars ja el tens (2,18€ al canvi d’ara mateix), i a més te l’envien a casa des de l’altra banda del món. He mirat als distribuïdors habituals què em costaria només el xip, aquests són els resultats. Digikey: 3,77€. Farnell: 4,95€. Mouser: 3,74€. Cap d’ells inclou el transport, és clar. Quincalla xinesa, recordeu?

Al final jo en vaig comprar un altre, d’un proveïdor que ja li he comprat altres coses i és ràpid i fiable. Us poso un PDF amb totes les característiques que hi havia a la pàgina de l’article. Si us ho mireu, veureu que l’esquema d’aquest mòdul no deixa de ser el que recomana el datasheet del xip (figura 6, només es representa la meitat del circuit) amb alguns afegits. La part fonamental és el xip L298N en un encapsulat “multiwatt” (que és el que dóna la “N” al final del nom) que dissipa molta potència, junt amb el seu radiador d’alumini negre reglamentari; els vuit diodes recomanats, i connexions per les entrades i sortides. Com a extres hi ha un regulador a 5V amb els seus condensadors i un led indicador, per si volem alimentar el circuit lògic aprofitant la tensió que farem servir pels motors. Hi ha dos “jumpers” o ponts per connectar o desconnectar les potes que permeten els moviments de cada motor, això no cal ni tocar-ho. L’entrada d’alimentació dels motors, que són dos borns (massa i positiu), i un de sortida pels 5V del regulador que ja he esmentat (la massa o GND és comú a l’alimentació dels motors). La resta són dos borns de dos pols cadascun, un per a cada motor, que es troben a cada banda de la placa del mòdul. Tot seguit us explico com ho he cablejat tot plegat, mireu-vos primer les fotos.

tot el conjunt

el boarduino al protoboard el cablejat del mòdul

Com podeu veure, he posat un motor DC a cada born de sortida del mòdul, que podré controlar individualment. Aquests motors provenen de dues impressores de tinta HP que vaig tenir al marbre d’autòpsies fa un temps. Com que no en tinc les característiques, els he provat abans. Sembla que poden anar bé fins a 24V, però no cal forçar-los tant, a més la meva font d’alimentació casolana no puja tan amunt. Els he provat a 12V, que a més de ser un valor molt habitual sembla una tensió segura pels motors. En buit (deixant-los rodar lliurement sense cap càrrega a l’eix) consumeixen uns 60mA. Si intento frenar l’eix amb els dits, provocant fregament, aquesta corrent puja de seguida a uns quants centenars de miliampers. Si freno completament l’eix del motor, la corrent que demana a la font és d’uns 900mA, quasi un amper. Sembla que en tot moment ens trobarem dins els límits segurs del mòdul i de la font (bé, si freno els dos motors alhora no, la font dóna 1,5A com a molt).

Els 12V que surten de la font d’alimentació van directament al mòdul dels motors. A la sortida del regulador del mòdul, que dóna 5V, hi he penjat el meu fidel Boarduino, que faré servir per aquesta prova. Entre l’Arduino i el mòdul de l’L298N hi he posat un cable amb quatre pins, un per cada entrada, que he hagut de fer a mida: una mica de cable pla multifilar que no recordo d’on va sortir, un connector femella tallat a mida (i ben llimat, que l’espai al mòdul és molt just per culpa dels jumpers) i una mica d’estany i tub retràctil. La connexió al protoboard ha estat un moment: els pins que controlaran els motors seran del 8 a l’11, la sortida del regulador del mòdul va al pin “5V” de l’Arduino, i he unit les masses (GND). Finalment és hora de fer un petit programa amb l’IDE de l’Arduino per a provar-ho.

// dosmotors.ino
// escrit per serkeros (serkeros.wordpress.com)
// febrer 2014
// llicencia -> creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0

void setup()
{
  pinMode (8,  OUTPUT);     // establir els pins com a sortida
  pinMode (9,  OUTPUT);
  pinMode (10, OUTPUT);
  pinMode (11, OUTPUT);

  digitalWrite (8,  LOW);   // començar amb els dos motors parats
  digitalWrite (9,  LOW);
  digitalWrite (10, LOW);
  digitalWrite (11, LOW);
}

void loop()
{
  digitalWrite (8,  HIGH);  // engegar motor esquerre
  delay(1000);              // esperar un segon
  digitalWrite (8,  LOW);   // parar motor esquerre
  digitalWrite (10, HIGH);  // engegar motor dret
  delay(1000);
  digitalWrite (10, LOW);   // parar motor dret
  delay(1000);
  digitalWrite (9,  HIGH);  // engegar motor esquerre al reves
  delay(1000);
  digitalWrite (9,  LOW);   // parar motor esquerre
  digitalWrite (11, HIGH);  // engegar motor dret al reves
  delay(1000);
  digitalWrite (11, LOW);   // parar motor dret
  delay(1000);
  digitalWrite (8, HIGH);   // engegar tots dos motors alhora
  digitalWrite (10, HIGH);
  delay(1000);
  digitalWrite (8, LOW);    // parar els dos motors
  digitalWrite (10, LOW);
  delay(1000);
  digitalWrite (9, HIGH);   // engegar tots dos motors al reves alhora
  digitalWrite (11, HIGH);
  delay(1000);
  digitalWrite (9, LOW);    // parar els dos motors
  digitalWrite (11, LOW);
  delay(1000);
}

Si llegiu el codi font us adonareu que no m’hi he trencat el cap: engegar un motor endavant, després l’altre, després al revés, els dos alhora… Ben senzill, però ja veieu que funciona. Ara imagineu una roda a cada motor i ja teniu el sistema locomotor del vostre primer robot. Fàcil, oi?

Una altra cosa seria que volguéssim controlar la velocitat de gir dels motors, això ja és una mica més complicat, tot i que amb l’Arduino no us penseu que gaire. La manera més fàcil de fer-ho, contra el que pugui semblar, no és regular la tensió als motors; és fer servir impulsos d’amplada controlada, o PWM en anglès. Si no sabeu de què va això del PWM millor que us llegiu l’article de la viquipèdia, però si us fa mandra us en faig un resum ràpid. Es tracta d’un senyal digital (uns i zeros) a una freqüència fixa (ara mateix no importa massa quina, però prou ràpida), dins la qual la proporció de temps de 0 i 1 es pot variar. D’aquesta manera, si és tot zero (0%) el motor està parat; i si és tot 1 (100%) el motor funciona al màxim. La gràcia però és que podem triar qualsevol estat intermig (per exemple, el 50%, en la que hi hauria la mateixa estona de 1 i de 0, o el 75% on hi hauria tres temps d’1 per cada temps de 0). En l’entorn Arduino és molt fàcil implementar el PWM, com ja he dit, només heu de llegir el funcionament de l’ordre “analogWrite”. En essència, el nostre PWM té 8 bits de resolució (podem donar valors de 0 a 255, més precisió que 0,5%). Mireu-vos aquest codi que he escrit i el resultat que ha tingut als motors. Adoneu-vos que hi ha hagut un petit canvi al hardware; com que no tots els pins de l’Arduino poden donar una sortida PWM, he canviat les connexions. Ara un motor es controla pels pins 5 i 6 (abans el feia anar amb el 8 i el 9), mentre que l’altre segueix amb els pins 10 i 11.

canvis al cablejat

// dosmotors_pwm.ino
// escrit per serkeros (serkeros.wordpress.com)
// febrer 2014
// llicencia -> creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0

void setup()
{
  pinMode (5,  OUTPUT);              // establir els pins com a sortida
  pinMode (6,  OUTPUT);
  pinMode (10, OUTPUT);
  pinMode (11, OUTPUT);

  digitalWrite (5,  LOW);            // començar amb els dos motors parats
  digitalWrite (6,  LOW);
  digitalWrite (10, LOW);
  digitalWrite (11, LOW);
}

void loop()
{ int gas;                           // variable on posarem el valor del PWM

  for (gas = 255 ; gas > 0 ; gas--)  // motor esquerre de gas a fons a parat
    {  analogWrite (5, gas);
       delay(20);
    }
  digitalWrite (5,  LOW);            // parar del tot el motor esquerre
  delay(2000);                       // espera dos segons
  for (gas = 255 ; gas > 0 ; gas--)  // ara el mateix en sentit contrari
    {  analogWrite (6, gas);
       delay(20);
    }
  digitalWrite (6, LOW);             // parar del tot el motor esquerre  
  delay(2000);
  
  for (gas = 255 ; gas > 0 ; gas--)  // ara el mateix amb el motor dret
    {  analogWrite (10, gas);
       delay(20);
    }
  digitalWrite (10,  LOW);
  delay(2000);
  for (gas = 255 ; gas > 0 ; gas--)
    {  analogWrite (11, gas);
       delay(20);
    }
  digitalWrite (11, LOW); 
  delay(2000); 
}

Bé, ja veieu que és ben útil, aquest xip; i amb aquest mòdul, resulta molt fàcil incorporar-lo als vostres invents. Jo per part meva en penso encarregar algun més, ja que són molt útils i ràpids d’aplicar. Em faltaria explicar-vos com utilitzar-lo per a controlar un motor pas a pas, però aquestes bestioles ja són figues d’un altre paner i ara no em vull enrotllar més. Ho deixem per un altre dia, d’acord? De moment podeu trobar totes les fotos penjades al flickr, com sempre. A reveure!