No me n’he anat enlloc

Com que fa dies que no puc fer un post en condicions, he pensat donar una mica la cara i explicar el perquè. A més de la molesta i ja habitual manca de temps, resulta que estic traslladant el talleret, del garatge a un lloc no tan inhòspit. No és que no hi estigui bé, amb el cotxe i la moto; és que és una mica difícil treballar amb el soldador i les pinces quan la temperatura està per sota dels 10ºC. Si, per molt que em posi un jersei gruixut, el fred se’t fica als peus i als dits i acabes de mal humor i sense sensibilitat… I no parlem de quan et poses a programar amb l’IDE de l’Arduino! Ja sé que l’hivern ja s’ha acabat, però aquesta era una cosa que havia pensat fa temps i que per fi m’he decidit a fer.

O sigui que estic arreglant una petita habitació a dalt, que ja no fem servir, per tenir-hi en nou talleret. Aquesta setmana santa he fet la instal·lació elèctrica, he pintat, i ara he estat muntant la taula i situant les eines, a estones. Quan ho tingui a punt li faré unes quantes fotos i les penjaré per aquí, de moment estic de reformes. Encara em falten calaixos i penjar els components, i algun detallet més, però ja quasi ho tinc.

Espero que el talleret 2.0 em doni una empenta més per fer aquestes coses que tan m’agraden.

Cuques de llum

MOTIVACIÓ / IDEA

Quan jo era petit, era el més normal trobar cuques de llum al jardí. A l’estiu, quan es feia fosc, buscàvem entre la gespa i sota els arbres i arbusts del jardí fins que trobávem aquests petits insectes, amb l’abdomen inflat, fent llum de color verdosa mentre es movien amunt i avall. Si tenies sort, fins i tot en podies veure volar, de vegades. I sovint n’hi havia que s’encenien i apagaven rítmicament, nosaltres déiem que parlaven entre elles en ‘morse’. Ara ja no es tan habitual veure’n, amb el pas dels anys han anat desapareixent, costen molt de trobar, i és una cosa que m’entristeix profondament. L’estiu passat en vam estar buscant amb els meus fills fins que finalment en vam trobar una. Quan la vaig tenir localitzada, els la vaig ensenyar, i la vam seguir una estona. Em sembla que estava més emocionat jo que no pas ells, tot i que també els va fer molta gràcia.

Doncs bé, ara que ja sóc gran tinc un petit jardí a casa, i m’agradaria que hi haguéssin unes quantes cuques fent petits jocs de llum a les nits d’estiu, tot i que ja quasi no n’hi ha. Però aquí estic jo per solucionar-ho, doncs m’he proposat fer una colla de cuques i escampar-les pel jardí per imitar les autèntiques. Evidentment, no estic parlant de crear vida artificial, ni d’enginyeria genètica aplicada al camp de l’entomologia, sinò d’un nou projecte d’electrònica, és clar.

PENSAR-HI

Una bona manera de començar és definir els requisits que ha de complir el que vols fer, en aquest cas vaig posar tres premises, que són:

1- Senzilla i econòmica. Pel que fa a ‘senzilla’ vull dir amb pocs components, analògica, i sense cap gran desplegament. Probablement res de SMD, i segur que res d’Arduinos, microcontroladors, sensors de temperatura, memòries o rellotges permanents per saber si és estiu o hivern. Simplicitat vol dir pocs components, i ‘through-hole’. Pel que fa a l’economia, ha de sortir molt barata; si n’he de fer una dotzena, no em puc permetre que cadascuna em costi 10€.

2- No molt gran. Els insectes són petits (com a mínim aquí a Europa), i el meu circuit també ho ha de ser. L’he de poder amagar entre les herbes i matolls, que sigui pràctiment ‘invisible’ de dia. Seria genial que fos de la mida d’una ungla, però essent realista crec que l’hauré de fer més gran. Per posar una mida màxima, diguem que s’ha de poder cobrir amb una mà.

3- Resistent a l’intempèrie. Això és evident: una vegada estiguin muntades les “deixaré anar” per la natura (les amagaré al jardí). Hi haurà humitat, calor i fred extrems, pluja, vent, neu, gel… Res d’entrades d’aigua, res de piles que perden elements químics tòxics i els escampen pel jardí: segellada, estanca, ‘waterproof’ i ‘weatherproof’.

Les premises 1 i 2 es poden complir en funció de l’esquema i l’elecció dels components; la premisa 3 depèn de la caixa o embalatge que faci servir, tot i que aquest també ens afectarà les altres dues premises.

Una vegada s’ha pensat què es vol fer, es pensa com fer-ho. Una pila de botó i un led intermitent són els primers components que em vénen al cap. La primera és petita i pot alimentar el segon durant molt de temps. El led intermitent és la versió més econòmica i compacta que conec d’una intermitència, i fa prou llum per ser vist a la nit. Amb aquests dos components podria fer el circuit més senzill possible, però li faltaria una cosa molt important: que només funcioni de nit. No vull un llum intermitent funcionant les 24 hores del dia (deixant a part el fet que es menjaria la pila massa ràpid). Les cuques de llum surten de nit i prou, per tant fa falta algun component que pugui controlar això. Una opció seria controlar el temps, fent una mena de temporitzador que encengui el led durant dotze hores i les altres dotze l’apagui, però no em sembla bé. La opció més realista és encendre el led quan es fa fosc i apagar-lo quan clareja, i per això cal un component que pugui detectar la llum. Ara mateix se me n’acudeixen tres: una fotoresistència, un fototransistor, i una cèl·lula solar.

M’agradaria fer-ho amb una cèl·lula sobretot per no haver de fer servir piles, només amb l’energia del sol, però té l’inconvenient de ser massa gran i cara. Aquesta idea la deixo per un altre dia. Em queden les altres dues opcions, i les dues són prou bones pel que fa a mida i preu. Els primers dissenys que dibuixo són aquests:

Tots dos són molt senzills i econòmics, però no tinc clar quins pros i contres pot tenir un contra l’altre. Per tant els muntaré tot dos i faré proves.

JA PROU PENSAR, ÉS HORA DE SOLDAR!

O potser millor fer anar els proto-boards abans que no pas el soldador. Muntar els dos circuits és un moment, provar-los és una estona més llarga, però divertida.

He de dir que tots dos circuits funcionen bé pel que estan pensats. El primer (amb fotoresistència) ha estat més fàcil de calibrar, només canviant el valor de la resistència R1 he pogut “configurar-lo” perquè s’encengui i apagui amb la quantitat correcta de llum. Per contra, té un component més que l’altre. El segon circuit (amb fototransistor) té menys components, però no l’he pogut calibrar perquè funcioni de manera òptima. No he aconseguit que s’apagui del tot encara que rebi una gran quantitat de llum, tot i canviar el valor de la resistència R1. També he canviat el transistor T1 per altres que tenien guanys (hfe) diferents, però sense gaire èxit. No tenia cap altre fototransistor, o sigui que no he fet la prova de canviar-lo fins que funcioni perfecte. El guanyador és, per tant, el circuit amb fotoresistència.

Una vegada tinc clar quin esquema faré servir, el passo a la placa. Faig servir una placa de prototips, tot intentant fer el circuit ben compacte. El resultat és prou satisfactori. També he dibuixat les plaques de tots dos circuits, però al final he decidit no fer-les. Massa feina per un esquema tan senzill i fàcil de fer amb placa perforada. Aquí us els deixo, per si teniu curiositat.

Com podeu veure, he reduït la placa del circuit amb fotoresistència tot posant la pila a sota del circuit; això estalvia uns valuosos centímetres quadrats, tot i que ‘embruta’ una mica el disseny i planteja el problema de soldar el portapiles a la cara de les pistes (a no ser que es faci placa de dues cares, cosa que no val la pena).

TANCAMENT

He pensat que un bon lloc per ficar el circuit pot ser una pilota de ‘ping-pong’; és petita, barata, i deixa passar la llum. El cas és que el punt de llum que fa el led és una mica massa petit per veure’l des de lluny, o sigui que la pilota podria fer alhora de tancament i de pantalla difusora. Em queda el dubte de com tancar-la, i si la llum de fora entrarà prou bé dins la pilota perquè la fotoresistència reaccioni igual de bé que ho fa ara, sense tapar.

Hi ha una manera molt fàcil de saber-ho, fent-ho! La pilota és dels xinos (6 pilotes per 75 cèntims) i la tapa és de plàstic (la tapa d’un cassette tallada a base de Dremel). Després de tallar la pilota (amb un cutter) i ficar-hi el circuit a dins, he enganxat les dues parts amb cola calenta. Si es submergeix el conjunt en aigua, no surten bombolles, o sigui que deu ser resistent a la intempèrie. Amb la llum del dia no s’encén el led, i si la fico dins una habitació a les fosques sí que ho fa. Tot sembla correcte, cap al jardí!

Cal dir que aquest muntatge ha estat al jardí durant un any i ha funcionat molt bé. Les primeres setmanes la llum era satisfactòria, però aviat va començar a decaure, durant uns mesos es va anar apagant fins que s’ha deixat de veure en la foscor total, i ha estat quan l’he desmuntat per canviar la pila.

He de dir que estic molt content amb aquest muntatge, li canviaré la pila i el tornaré a posar al jardí, junt amb d’altres d’iguals que faré quan pugui. Si hagués de criticar-lo, diria que fa poca llum, o que només fa llum suficient durant unes quantes setmanes. Hora de fer-ne alguna versió més? Com ja he dit, estaria bé tenir-ne moltes de diferents escampades pel jardí!

EL QUE HAN FET ELS ALTRES

Ara que ja tinc la meva cuca feta he pensat que podria buscar per la xarxa a veure què han fet els altres. No crec haver tingut una idea tan original que mai se li hagi acudit a ningú. De fet, sempre hi ha algú que ho ha fet abans, sempre hi ha algú que ho ha fet diferent, sempre hi ha algú que ho ha fet millor. Sempre. Anem a veure què ha trobat sant Google:

Aquesta aproximació a la idea està molt bé, sobretot perquè el led s’encén poc a poc, d’una manera més ‘orgànica’. No obstant, no compleix les premises de simplicitat, economia, i protecció contra els elements que jo m’havia posat. Per la resta, he de dir que és genial, i funciona amb cèl·lules solars. Jo havia descartat aquesta opció per la mida de la cèl·lula, però aquí l’autor ho ha resolt posant unes quantes cèl·lules molt petites. Per contra, les llumetes no duren tota la nit, només un parell d’hores; i dubto que el preu s’assembli al de la meva.

Aquesta altra incideix més en el concepte de ‘comunitat’ de cuques de llum. El sistema s’organitza automàticament, però és a costa de la simplicitat, fa falta un microcontrolador. Hi ha una versió més nova, que poso a continuació.

Aquesta última m’ha semblat tan interessant que n’he comprat un parell i n’he muntat una. Funcionant a 5V, no hi ha manera de fer que ocupi poc (suposo que gasta massa corrent per posar simplement tres piles de botó, però ho puc provar), i a més és gran i difícil de segellar contra l’aigua. Potser el que més m’agrada és que a algú se li ha acudit, com a mi, fer servir una pilota de ping-pong com a difusor i envoltori.

MÉS CUQUES

He fet una altra versió de la primera cuca de llum que vaig muntar. Aquesta porta un led intermitent groc (a la primera era verd), i l’he muntat directament sobre el portapiles, sense cap placa de circuit, soldant els components entre ells. A part de que és més barata, la construcció és molt fàcil (hi ha molt pocs components) i queda molt compacta. Pilota de ping-pong i cap a fora al jardí.

És divertit veure els llums a la nit, encenent-se intermitentment. És possible que en un futur proper compri uns quants components (m’estic quedant sense piles) i en munti unes quantes més. Algunes idees que tinc són: amb led fixe, sense intermitència; amb leds d’altres colors (m’agradaria trobar-ne de blancs o blaus, però no n’he vist mai, hauré de buscar per e-bay); que funcionin com una balissa, encenent-se molt poc temps però amb molta intensitat; i totes les que se’m puguin anar acudint…

Si decidiu fer alguna cuca per vosaltres mateixos no us oblideu de comentar-m’ho!

El Calefactor

Segur que tots teniu a casa un d’aquests calefactors petits, jo sempre n’he fet servir un per a la cambra de bany. És molt útil per escalfar ràpidament la cambra abans de dutxar-se al matí, sobretot a l’hivern (on jo visc el fred pot arribar a ser molt empipador, a l’hivern).

El problema que tenen és que se’ls ha de fer un manteniment regular, tot i que segur que la majoria no ho heu fet mai. Jo ho he fet moltes vegades i, aprofitant que ara ja li toca al meu, faré unes quantes fotos i us explicaré el procés, per si mai teniu ganes de fer-ho amb el vostre. Aquest fa mesos que el tinc i encara no li he fet mai el manteniment; sé que li toca perquè ja fa uns dies que treu poc aire, i de vegades grinyola o fa pudor de cremat. Com podreu veure, el meu no és de cap marca coneguda, però us puc assegurar que no hi ha gaire diferència, per no dir gens, entre aquest i d’altres que he tingut que costaven el doble o més.

El motiu pel qual hem de fer un manteniment constant a aquesta mena d’aparells és senzill; a mesura que agafen aire per llençar-lo cap endavant, també aspiren pols, fibres, cabells, i demés brutícia que hi pugui haver a terra o suspesa a l’aire. Gran part d’aquesta porqueria acaba enganxant-se a les aspes de l’hèlix, al motor, o a la reixeta que escalfa l’aire. Amb el temps, el motor ja no gira tant fi o fa soroll, quan engeguem l’aparell fa pudor de cremat, i el volum d’aire i les calories baixen en picat (és a dir, disminueix l’eficiència, perdem rendiment). Quan aquesta situació s’allarga, podem acabar tenint diverses situacions, totes dolentes: el motor deixa de girar, la temperatura dins l’aparell s’eleva perillosament per falta d’aire, i actúa el dispositiu de seguretat, tallant la corrent a l’aparell, que deixa de funcionar (molts d’aquests dispositius són d’un sol ús, o sigui que o saps molt bé què fas o ja pots llençar l’aparell). Encara podria passar quelcom pitjor, es podria cremar el motor, provocant fins i tot un curtcircuit, o més encara, que el dispositiu de seguretat no funcioni per algun motiu i es provoqui un petit incendi.

No vull alarmar ningú, això és molt improbable que passi; aquests aparells són eminentment segurs, i normalment porten més d’un dispositiu de seguretat. Però tampoc us vull enganyar, no n’he vist mai cap en flames, però n’han arribat a les meves mans de severament deformats, per no dir fosos; les peces que tenien a dins ja no servien per res, i evidentment en tots els casos va caldre comprar un aparell nou.

Però prou de xerrar i anem per feina!

Aquests aparells són quasi tots iguals per dins (ja us he dit que n’he vist molts de diferents, oi?), o sigui que el primer pas és descollar els cargols, que solen ser a la part inferior. Si esteu de sort, podeu superar aquest pas amb un simple tornavís philips (els de punta d’estrella), però per desgràcia això no és sempre així. Últimament està molt de moda entre els fabricants de petits electrodomèstics fer servir cargols amb caps exòtics o “inviolables” que en diuen, més que tot perquè els aparells no es puguin reparar (ni fer el manteniment, en aquest cas) i n’hagueu de comprar de nous. Ara no entraré a explicar com odio aquesta mena de polítiques, només us diré que arrenqueu com sigui aquesta merda de cargols i els substituiu a l’hora de tancar l’aparell per uns de normals. En qualsevol cas, us trobareu entre 3 i 6 cargols segurament, en el meu cas són 5, com podeu veure a la foto de sota. I tenen cap philips, afortunadament.

Aneu amb compte quan obriu l’aparell, es poden desprendre peces que van clipades simplement entre la carcassa superior i la inferior, com la reixeta frontal. També poden caure els botons de comandament, o algun altre embellidor. Normalment hi pot haver un llumet o “pilot” incrustat a la part superior, unit a la part inferior -on hi ha tots els dispositius elèctrics- per un parell de cables; no separeu massa les dues peces o us carregareu el pilot. Una vegada separades les dues peces principals, podem observar la magnitud de la tragèdia:

En aquest cas, podeu apreciar la gran quantitat de pols, fibres i cabells hi ha aquí dins. És especialment preocupant l’acumulació en dos llocs clau, el conjut de motor i hèlix que impulsen l’aire, i la reixeta calefactora on s’escalfa. El primer bloc està saturat, probablement gira molt més lent que quan era nou, i el segon pràcticament obstruït, de manera que el cabal d’aire que surt és molt poc. Només hi ha una manera de resoldre el problema, i és molt fàcil: netejar-ho.

Per fer la neteja no cal desmuntar gaire res més; en la majoria dels casos n’hi ha prou alliberant l’hèlix de l’eix del motor, cosa que es fa retirant un clip o molla amb unes alicates universals. De vegades la reixeta és poc accessible i cal alliberar-la de la seva ubicació; jo no ho he hagut de fer perquè tal com està tinc prou espai per treballar.

Hem de parar especial atenció a que no hi hagi cap mena de porqueria evitant el lliure gir de l’eix del motor; aquí s’hi solen acumular els cabells i les fibres més llargues, degut a que s’enrotllen amb el moviment circular de l’eix. Com podeu veure el meu cas és dramàtic, segurament propiciat pel fet de tenir un gat persa i una família amb el cabell llarg.

Sempre que acabo de netejar el motor li passo un pinzell i després lubrico els coixinets (casquets en realitat, això són aparells econòmics, i aquest especialment) amb l’esprai que tots ja coneixeu i que no diré la marca (si que la puc dir, és “tres en uno”).

Per netejar l’espessa xarxa de fil resistent que escalfa l’aire fa falta paciència i poca cosa més. Jo utilitzo unes pinces fines, un pinzell i aire comprimit pel final. Aneu amb compte perquè aquesta peça és delicada, mireu de no torçar els fils ni fer que es toquin entre ells. En aquest punt jo els solo separar, estirar o desdoblar segons convingui, perquè estiguin perfectament aliniats com el primer dia, i així funcionin el màxim de bé.

Netejar l’hèlix és el més fàcil; com que és una peça de plàstic la podem tractar sense tants miraments. Jo la netejo primer amb el pinzell i després amb aigua calenta i sabó de rentar plats. Mai m’he atrevit a posar una peça d’aquestes al renta-plats, però segurament no passaria res.

Us deixo amb una comparativa de fotos de les de “antes-después”, com als anuncis de la tele.

I ara la foto més sorprenent, la que estàveu esperant… la que ensenya la quantitat de ronya que pot sortir d’un aparell d’aquests:

Per acabar, ja només falta tornar a unir les dues peces de la carcassa de plàstic, i collar de nou els cargols. Felicitats, ja torneu a tenir calefactor nou per molt de temps!

Si voleu fer el mateix que jo heu de tenir unes quantes coses en compte. No cal dir que l’aparell ha d’estar desendollat abans de començar a tocar-lo, això és el més important. Per descomptat, no toqueu cap de les connexions elèctriques ni els cables interns si no sabeu què esteu fent. Els petits dispositius de seguretat ni tocar-los, i no se us acudeixi fer-los el pont! Si l’aparell no funciona, llenceu-lo! Finalment, us recordo que tot el que feu és responsabilitat vostra, no meva. Jo només us he ensenyat el que he fet, res més.

M’acomiado recordant-vos que totes les fotos les podeu trobar al flickr. Fins a la propera!

Perdut en la traducció

En aquesta meva (i nostra?) afició hi ha termes anglo-saxons que tenen una traducció molt difícil. La majoria són conceptes que no es corresponen a una sola paraula; sembla que el paradigma d’això que us comento és la paraula “scavenging”, que és alhora un dels meus “esports” preferits. Tinc tan assumit el terme que no se m’havia acudit fer-ne una traducció directa fins fa uns dies.

Jo estava mirant un vídeo en anglès al YouTube i em pregunta la meva dona, després de llegir el títol, “què vol dir scavenging?”. No li vaig saber respondre en una sola paraula, no en sabia la traducció directa. Per tant, li vaig explicar el concepte: recuperar coses que els altres han llençat per utilitzar-les, arreglar-les, o aprofitar-ne les peces. Malgrat el dubte havia quedat resolt, encara em picava la curiositat, i vaig obrir una finestra del traductor del Google, a veure què hi deia. El resultat va ser sorprenent.

Com que el resultat amb una sola paraula no era prou esclaridor, probablement degut a les limitacions del traductor de Google tan ben conegudes per tots els que l’hem fet servir alguna vegada, vaig afegir algunes paraules de la mateixa família. La sorpresa és que hi ha diverses connotacions en els termes, des de les més negatives (no em sento molt orgullós de dir que una de les coses que més m’agrada fer és “furgar en les escombraries”), fins a d’altres més d’acord amb l’esperit del que faig (“rescatar” o “netejar”).

Hi ha un cert sentit de reciclatge en el que faig (fem?), i d’aquesta vessant del terme sí que n’estic satisfet. Pel que fa a la paraula “carronyer” he de dir que m’encanta, malgrat tingui connotacions negatives i ens porti al cap les imatges més “gore” dels animals amb més mala premsa de la sabana. Però la natura és molt sàbia, no ho oblideu, i ha tingut molt de temps per organitzar el caos en un sistema que funciona. Nosaltres, al contrari, seguim produïnt, consumint i llençant més del que som capaços de gestionar…

Algú com jo, que recull un DVD o una impressora espatllats del contenidor, per desmuntar les peces útils i fer-les servir en els seus invents, no deixa de ser mal vist pels altres mentre ho fa. Malgrat que evito que aquesta peça d’electrònica de consum acabi en un abocador, embrutant-se i intoxicant el medi; tot i que les peces que no em serveixen les separo en funció de quin material són fetes i les porto a reciclar a la deixalleria del poble (el que hauria d’haver fet l’imbècil que va llençar el DVD al contenidor).

Aquí deixo aquestes reflexions improvisades, espero els vostres comentaris.

Hora de fer soroll

He començat una petita sèrie de circuits i maquinetes de fer soroll: la primera que vaig muntar -ja fa bastant de temps- va ser la famosa Atari Punk Console (APC); ara m’he posat a muntar altres circuits que he anat trobant per la xarxa, i mica en mica m’ha anat picant el cuc de fer més i més soroll. De fet, quan ja has fet uns quants circuits que encenen leds de colors ja en comences a estar tip, i una petita introducció al món de l’audio electrònic és una pausa ideal per fer coses diferents i divertides alhora. Un altre aspecte que m’ha semblat interessant és la creativitat que la gent demostra a l’hora de posar aquests aparells en caixes, pots, “túpers” i demés embolcalls, per fer-los encara més estrambòtics, exclusius i personals. És un aspecte en el que penso aportar alguna cosa, jo també, si puc.

ATARI PUNK CONSOLE
Començo per fer-vos cinc cèntims de com vaig muntar l’APC, i llavors seguirem amb la resta. Hi ha mil circuits i instruccions a la xarxa per muntar-la, jo vaig fer servir aquestes, que estan molt bé. El muntatge és molt ràpid perquè no cal ni fer una placa, es munten els components a l’aire (“dead-bug style“, em fa gràcia aquesta definició!) i ja està. Muntar el circuit és tan fàcil que gairebé la única gràcia que té és saber on el posaràs quan el tinguis fet. Hi ha gent molt creativa en aquest aspecte, si no em creieu pregunteu-li al Google. Jo per part meva vaig utilitzar restes que tenia per aquí, que és el meu estil inconfusible: una làmpada de sobretaula espatllada, una bola de plàstic de les maquinetes de regals per a nens, un altaveu d’una joguina que va deixar de funcionar… Aquí us deixo unes fotos de l’aparell una vegada fet, ja que per desgràcia no en tinc de quan el vaig fer. L’he obert perquè tingui una mica de gràcia, el reportatge.

Jugar amb aquesta maquineta és divertit, però amb només dos controls de seguida li treus tot el suc que té, i alguna cosa dins teu et diu: “en fem una altra?”.

THEREMIN AMB LLUM
La segona incursió ha estat un petit “Theremin” que funciona amb un simple 555 i es controla amb llum. Hi ha diverses variants voltant per la xarxa, jo he muntat aquesta.
El circuit és encara més senzill que l’APC; no obstant l’he muntat primer al protoboard, i ara que ja sé que funciona l’he passat a una placa perforada. El muntatge definitiu l’he ficat en una capsa de complements vitamínics o quelcom similar, on hi he pogut ficar l’altaveu i la pila. És super-divertit jugar-hi (als meus fills els encanta), o sigui que mereixia un muntatge més resistent que el protoboard.

Se m’ha acudit que en podria fer un derivat interessant; amb un altre oscil·lador es podrien controlar uns quants leds (una altra vegada leds? que no havia dit que ho estava deixant?) que s’encendrien rítmicament, de manera que quan incidíssin a la fotocèl·lula provocarien canvis de nota cada cert temps. D’aquesta manera es podrien “programar” patrons o “samplers”. Quan ho tingui més clar (i si tinc temps, és clar) ho muntaré i ho explicaré en un altre post.

SUBOSCILATOR
Per últim, la tercera màquina que he provat de fer és un “suboscilator”, partint d’un esquema que he trobat aquí. L’he muntat en un protoboard per provar-lo i sona prou interessant, o sigui que el següent pas lògic és muntar-lo en una caixa amb botons i palanques, com ha de ser. El circuit l’he soldat en placa de prototip, perquè el protoboard és massa fràgil i provisional, i l’he de fer servir per altres idees. I ara que ja tinc la placa a punt, només toca ficar-ho tot plegat en un envoltori suficientment portàtil, còmode, ergonòmic i barat… què us sembla el primer que he trobat?

I ara que el tinc muntat, toca remenar-lo una estona! Realment és increïble quanta estona puc estar idiotitzat concentrat fent sorollet amb aquests aparells casolans! Aquest suboscilator és molt divertit, però hi ha unes quantes coses que no m’agraden, i com bon “remeneta” que sóc, ja estic pensant maneres de “tunejar-lo”, o millor, de fer-ne un de nou partint de zero (us he comentat que el preu dels components és mínim?).

Anem pel que no m’acaba de convèncer: en primer lloc, no totes les etapes divisores del CD4060 són presents a les sortides (és una característica d’aquest integrat). Això fa que no sempre hi hagi una relació de 1:2 entre un interruptor i el següent (que em sembla que és una octava, però no n’estic segur). Això significa que les freqüències que es poden mesclar estan una mica limitades, n’hi podria haver més. En comptes de tantes sortides (interruptors) que canvien d’estat tan lentament (produint el que en podríem dir la base rítmica), m’agradaria que hi haguéssin més freqüències altes (aguts) per produïr el que en podríem dir la nota principal. Em sembla que aquest problema va molt lligat al propi disseny de l’integrat, doncs amb més etapes divisores se li podria treure més suc. Podria fer un altre circuit, amb un oscil·lador i nombroses etapes divisores (he de mirar amb quins integrats concrets); amb això aconseguiria tenir totes les divisions que ara trobo a faltar.

Una altra cosa que no em convenç gaire d’aquest circuit és que doni senyal de línia enlloc de fer sonar directament un altaveu, com fan els altres dos aparells. Això el fa menys independent i portàtil, cosa que és un gran punt d’aquests trastos. Per tant ja tinc una excusa per muntar un petit amplificador d’àudio, un projecte que fa temps que tenia al cap… potser per això he trobat en un calaixet una colla de LM386 a punt per fer la seva feina?

Però aquestes últimes idees ja les desenvoluparé un altre dia, que aquest post ja s’està fent massa llarg…

A reveure, tota la mandanga fotogràfica al lloc de sempre. Els vídeos són al teutub.

Autòpsia CD-ROM Creative

Això no hauria d’haver estat una autòpsia, però la cosa ha anat com ha anat. En principi, tenia la intenció de fer una cosa totalment diferent amb aquesta vella unitat de CD-ROM, però per desgràcia estava espatllada. Us explico primer quin era el pla original i després seguim amb el que he acabat fent.

Com que tenia una estoneta, em vaig posar a remenar a veure què trobava per fer. Rebuscant entre els “residus”, vaig veure una vella unitat de CD-ROM, que tenia un comandament a distància prou interessant. De seguida em va venir una idea ben fàcil al cap: fer un petit reproductor de CD, aprofitant la sortida d’àudio, i el comandament per utilitzar-lo. Només em calia una font d’alimentació (en tinc unes quantes de PCs antics) i un amplificador d’àudio (que he trobat de seguida, provinent d’una autòpsia recent, amb els seus altaveus i tot). La resta va anar venint sola: afegir-hi bateries i una nansa per fer-la portàtil, uns altaveus més grans, un petit departament per portar els CDs, etc. Tot plegat prenia forma i no semblava massa difícil (suficient per fer-ho funcionar molt bàsicament en un parell d’hores).

Vaig cablejar la unitat a una vella font ATX, vaig posar-li una pila nova al comandament (la que hi havia estava morta de feia molt de temps), i amb això ja podia obrir i tancar la safata. Però quina va ser la meva desil·lusió quan vaig veure que no feia girar el CD! Ho vaig provar tot, apretant botons, amb diferents CDs, però res no va funcionar. M’hi jugo alguna cosa que és el motor del gira-disc o l’integrat que el controla (el driver). Si és això no cal ni pensar-hi, no hi ha res a fer, és cadàver. Hora, doncs, d’obrir aquesta relíquia tecnològica de Creative (mireu la data de fabricació a les fotos!) per veure què li passa.

Desmuntant la tapa de sota, la caràtula i la tapa de sobre accedim a tot el contingut: una part més mecànica, plena de molles, pinyons, mecanismes diversos i un bon grapat de peces de plàstic d’injecció, per una banda; i una placa de PCB on hi ha tota la part electrònica de l’aparell. És fàcil comprovar què funciona i què no si l’endollem a la font i la posem en marxa (aquí no hi ha perill de mort, el connector de la font porta 5V i 12V, res que ens pugui fer mal). El motor que obre i tanca la safata gira perfectament, i el que fa anar la lent del làser també, però el malparit del centre del CD ha dit prou. Una llàstima, és impossible trobar un recanvi ni un substitut per un motor així fet totalment a mida per a l’aparell. Podria ser el driver, com he dit abans, però tampoc és fàcil de trobar. Sospito que els drivers són els dos xips que hi ha a la cara de sota de la placa, i que estan situats precisament allà amb l’objectiu de refrigerar-se en contacte amb la pròpia tapa (hi ha dos trossets de silicona tèrmica per aïllar-los, però transmetent l’escalfor).

Mentre poso un CD i un altre i vaig fent proves, noto amb el dit que un dels dos xips que he anomenat (que m’ha semblat que poden ser drivers per l’encapsulat, que té una patilla central molt gran, sovint utilitzada per dissipar grans quantitats de calor) s’escalfa ràpidament. Aquest deu ser el problema, però com ja he dit, no té fàcil solució (ni em trencaré el cap per arreglar una unitat de CD-ROM que té quasi 15 anys, és clar). El motor tampoc gira massa bé ajudant-lo amb el dit; això em porta a formular una hipòtesi: el motor podria haver començat a girar malament -potser per acumulació de pols i fibres- i això el va acabar encallant, provocant un sobre-escalfament del driver i posteriorment la seva mort prematura.

O sigui que el que ha començat com una cirugia prospectiva, ha acabat essent una autòpsia. Hora de l’èxitus indeterminada, el pacient ha ingressat cadàver. Però ara està obert damunt el marbre i ja tinc la bata bruta, o sigui que endavant!

Desmuntar totes les parts mecàniques és fàcil, i es poden aconseguir algunes coses interessants: els motors dels que ja he parlat, que són molt semblants a d’altres que he recuperat de pletines de cassette i que estic fent servir en un petit robot; eixos, pinyons, molles, cargols, i demés material bàsic que mai no sobra. En l’aspecte mecànic el més útil solen ser els motors, en aquest cas n’hi ha un que el llenço directament, doncs és la causa de la mort.

La resta de coses útils es troben soldades a la placa de circuit imprès. Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció des d’abans d’obrir l’aparell, que és el receptor d’infrarojos; com ja he dit, aquesta unitat tenia un comandament a distància, cosa molt poc habitual en CD-ROMs de PC, o sigui que el receptor per força hi ha d’anar bé, si el recupero tindré un comandament per “fer el tonto” amb l’Arduino o el que sigui. També hi ha alguns xips que poden ser interessants, s’ha d’esbrinar què són, i si més no sempre es poden recuperar uns quants polsadors (en aquest cas a 90º, no tan corrents), leds, connectors, i qualsevol altre integrat més habitual, com memòries o reguladors (tot i que en SMD no em faran gaire servei).

A veure, doncs, què n’hem tret d’aquesta unitat:

• el cable d’àudio analògic de la unitat
• el comandament a distància, amb el receptor i el filtre d’infrarojos
• dos motors petits que funcionen a molt poca tensió, i els connectors que concorden amb els que porten als cables
• sis polsadors per a PCB a 90º
• cargols i molles diverses
• un led bicolor en SMD
• un eix rectificat d’acer
• diferents engranatges
• un amplificador operacional en SMD
• un diode làser
• un connector de jack femella de 3,5mm stereo
• vuit “silent-blocks”, quatre d’un tipus i quatre d’un altre

Sóc conscient que no és un gran botí, però està molt bé, tractant-se d’una unitat de CD-ROM! I pensar que en dec tenir com una dotzena més per aquí…

Això ha estat tot, ens trobem aviat. Recordeu que teniu totes les fotos al Flickr.

El dispensador de cable

Estic fart d’haver de buscar trossos de cable mentre estic treballant en algun projecte, amb el soldador calent i l’estany a punt. Normalment això significa obrir un calaix, agafar una caixa o una bossa, obrir-la, remenar-hi a dins… Massa complicat amb el poc espai que tinc damunt la taula, ocupada amb plaques de mòduls, proto-boards, esquemes i components. No és una solució pràctica, o sigui que n’he pensat una que si que ho pot ser.

Aquesta idea és ben senzilla: un petit moble de fusta, amb uns travessers metàl·lics (tubs o varetes) per posar-hi petites bobines amb els cables enrotllats. També hi puc posar les bobines d’estany, i altres coses que hagi de tenir a mà quan estic soldant.

La part més difícil de tota aquesta operació seria fer el moble de fusta, però he tingut un cop de sort: una botiga propera ha llençat un petit expositor de fusta, que em pot fer el servei. He anat a la ferreteria a comprar una vareta roscada, que crec que pot ser la manera més fàcil de fer els travessers on penjar les bobines, i les volanderes i femelles. Més endavant hauré de pensar com fer les bobines pel cable (només en tinc algunes d’estany), però mentrestant ja tinc coses per fer.

La tapa del darrera no em serveix, o sigui que la faig fora. També alguns prestatges em sobren, si els deixo no hi haurà prou espai per a les bobines. Una vegada els he tret, també faig fora unes petites peces de fusta que evitaven que caiguéssin els pots o el que fos que hi havia als prestatges, que em molestaran més endavant. Així és com queda de moment:

El següent pas és tallar la vareta roscada a mida, i llimar una mica el principi de la rosca perquè vagi bé de collar-hi les femelles. Això ha estat prou ràpid.

Els forats per passar les varetes s’han de fer molt ben aliniats, sinó costen de passar i queden tortes. Per sort me n’he sortit força bé. Com que l’estructura es movia una mica, l’he reforçat amb cola blanca i clavant una bona colla de claus; ara és molt més rígida i resistent.

El següent repte és fer les bobines. A priori no tinc cap idea, o sigui que començo a voltar pel garatge tot remenant caixes i trastos, esperant la inspiració, i de sobte… boom! Ja ho tinc! No serà massa bonic, però serà fàcil i en puc fer moltes: es tracta de desmuntar cintes de VHS, sí, aquelles coses antigues que tots hem tingut i alguns encara guardem (la maledicció de tenir prou espai). A continuació us explico el sistema utilitzat per fer les bobines.

Trio la pel·líula més dolenta, obro la cinta, en trec les bobines (la resta va a les deixalles), i li trec la cinta magnètica.

Trenco la “tapa” transparent de les dues bobines, llimo els bonys que queden, i uneixo les dues bobines amb cinta aïllant. Faig un forat al centre amb una broca, i el faig més gran amb una altra.

Amb això tinc les bobines fetes (aquest passos els he repetit uns quants cops), o sigui que queda enrotllar tots els cables a les bobines i passar-les per les varetes.

A la part de sota, i a falta de més bobines, hi poso una petita capsa de cartró amb tots els tubs termoretràctils que tinc; accedir a ells és el mateix problema que amb els cables, però són de molt mal enrotllar. I aquí ho teniu, finalitzat.

Ara va directament a sobre la taula sense més espera, aviat em posaré amb algun projecte per estrenar-lo, i provar què tal va…

Res més, teniu totes les fotos al flickr, per si les voleu consultar…