Rodes de robot

102_0257

QUÈ ÉS AIXÒ?
Mireu-vos bé la foto, perquè aquest és el meu subjecte d’avui. Que què és això? Doncs és un conjunt de motor, reductor, roda i disc d’encoder. En poques paraules, és una roda per fer robots, joguines i vehicles teledirigits. Us en poso més fotos a sota, així us n’aneu fent a la idea.

102_0263 102_0262
Com podeu veure, són unes rodes força bones pel vostre robot. Els pneumàtics són força grans i tous, i el motor porta un reductor incorporat.

I ara, les fotos de les peces per separat.
102_0261
Aquí tenim les dues rodes. Com podeu veure, no són idèntiques. Després us ho explico.

102_0260
Els dos motoreductors. Un dels dos té eix pels dos costats, i l’altre només per un. Després us explico perquè és millor el que té el doble eix. El motor ja us deu sonar, si us agrada remenar; és el típic que porten les joguines.

102_0258
Aquí teniu totes les peces separades. Els discs de plàstic plens de forats tenen un sentit, no us penseu.

D’ON HO HE TRET?
Aquesta mena de motors i rodes són molt populars a ebay, i molt barats. Per poc més de 3$ podem trobar tot el conjunt amb els ports pagats, a punt per arribar a casa vostra. Si guanyeu una subhasta fins i tot us pot sortir encara més barat!

Jo ja feia molt de temps que els tenia vistos, i per fi vaig decidir provar-los. Vaig comprar totes aquestes peces per separat, a diferents venedors i preus, per veure si eren tots iguals o hi havia diferències de color, mides, etc. El resultat de la prova és que són lleugerament diferents, però no tant com per ser incompatibles entre ells.

Abans d’explicar-vos què fer-ne i com fer-ho, feu la prova de cercar-los per ebay. Només cal que cerqueu “robot motor wheel”, i us n’apareixeran una bona colla, als resultats. Potser la meitat o més són com aquests que us he ensenyat. Curiosament, si a la cerca hi afegim la paraula màgica, “Arduino”, gairebé l’únic model que ens apareix és aquest del que us parlo avui. N’ignoro el motiu, <ironia> suposo que deu ser perquè, com tothom sap, no es pot fer un robot si no és amb un Arduino </ironia>.

Una cosa que heu de tenir en compte és que n’hi ha amb diferents etapes de reducció, d’aquests reductors. Ara no em posaré a fer una xerrada sobre mecànica, només us vull advertir d’un fet evident. Si trieu una reducció molt gran, per exemple 1:120, la roda girarà més a poc a poc (120 vegades més lentament que el motor), i això vol dir que el robot serà molt lent. Si la reducció és més petita, diguem de 1:48, el robot serà més ràpid. Quin avantatge té, doncs, la reducció gran? Doncs que el que perdem en velocitat ho guanyem en parell. En altres paraules, més lent vol dir més potent, té més força i per tant pot moure més pes. O sigui que si voleu fer un robot ràpid i lleuger (un seguidor de línies, per exemple), trieu una reducció petita. Si el que voleu és un robot lent però forçut (per fer sumo, per exemple), la vostra elecció ha de ser una etapa reductora molt gran. Ja ho teniu clar? Què voleu, un Lamborghini o una excavadora?

Jo n’he comprat de tots dos tipus, un de més lent i un de més ràpid, per provar-los a veure què tal van. De moment només els he provat sense cap càrrega, girant lliurement. Pel que expliquen els venedors, els motors funcionen entre 3V i 6V (una gamma de tensions molt bona per fer servir piles i bateries), i així els he provat. Us poso els resultats de les corrents que han consumit mentre giraven, perquè us en feu una idea.

Motor 1 (lent)
3V: 140mA girant lliurement, 250mA frenant l’eix amb els dits.
6V: 170mA girant lliurement, 290mA frenant l’eix amb els dits (no hi ha qui el pari).

Motor 2 (ràpid)
3V: 70mA girant lliurement, 350mA frenant l’eix amb els dits (es para completament).
6V: 90mA girant lliurement, 280mA frenant l’eix amb els dits.

QUÈ SE’N POT FER?
Com ja us he dit, jo en penso fer un robot, un de senzill. O potser dos, ja que se m’acudeixen moltes maneres d’utilitzar aquest motor per fer la tracció, una cosa tan important i necessària. Tinc moltes idees al cap, i algunes de començades en paper o inclús en format físic. Com que de moment no tinc res prou madur com per ensenyar-ho, us poso una colla d’exemples que he trobat per ebay tot buscant els motors. En aquest lloc hi ha una bona colla de kits per fer robots que utilitzen aquestes peces. Mireu les imatges a continuació i us en feu una idea. (Les imatges que poso tot seguit són extretes d’ofertes d’ebay, per tant són propietat de llurs venedors. No he sabut trobar quina llicència hi ha per aquesta mena de temes, però si algun venedor m’ho demana, retiraré encantat la seva imatge).

 

 

 

COM HO FARÉ?
D’entrada, si comencem per les rodes i els motors, que ja tinc, el següent pas seria el controlador del motor. En aquest cas els motors consumeixen relativament poca corrent, com ja heu vist; cadascun el podria controlar amb un transistor, una parella darlington o fins i tot un mosfet. També podria fer un pont en H molt senzill, per poder controlar cada motor endavant i enrere. Els lectors assidus recordareu el post que vaig fer sobre el L298, que és un xip econòmic i molt adient per aquest ús. Amb només aquests components i una roda “boja” al davant, ja tindríem resolt -a més de la tracció- el tema de la direcció: només cal fer girar una roda més ràpid que l’altra, i ja aconseguim que el robot giri (tal com ho fa un tanc sobre les seves erugues).

Em sembla el moment adient per fer un incís, i explicar per què serveix la roda plena de forats que heu vist a les fotos. És un component bàsic per fer un encoder, que ens permetrà saber la velocitat a la que giren les rodes. S’ha de posar un diode led i un fototransistor (una mena d’opto-acoplador) a cada banda de la roda, apuntant l’un a l’altre. D’aquesta manera, quan la roda giri, la llum del diode passarà a través del forat i arribarà al fototransistor, provocant un senyal; un senyal diferent es produirà quan no hi hagi forat, i el fototransistor no vegi la llum del led. Si coneixem l’interval de temps entre els senyals i el nombre de forats, podrem calcular les revolucions de la roda per simple matemàtica. I, sabent el diàmetre de la roda, podem calcular la velocitat del robot. També podem saber si una roda està encallada (si hem topat), i altres factors que hem de tenir en compte per dirigir el nostre aparell de manera autònoma. Per això era tan útil el segon eix, per poder muntar la rodeta dels forats. Tanco l’incís i segueixo amb el control dels motors.

Una altra opció que tinc a mà per controlar els motors és el motor shield d’adafruit. Fa un temps el vaig comprar i muntar, aquest kit, però encara no havia tingut la ocasió de fer-lo servir. És bastant més car que el mòdul del L298, però entre d’altres té l’avantatge que el puc col·locar sobre l’Arduino diecimila sense cap més cable ni preocupació.

Bé, ja veieu que tinc moltes opcions, ara es tracta que em decanti per una o altra, i que pensi en la resta d’aspectes del robot (control, sensors, etc). Però això ja seria molt llarg d’explicar i fer, i aquest no és el propòsit del post d’avui. Seguirem aquest camí un altre dia.

TRES DIMENSIONS
I ara, després de tot aquest text inútil, arribem per fi a algun lloc. Tot això que us he explicat era només per posar-vos en antecedents, ja que la trista realitat d’aquest post és que l’he fet només per penjar uns arxius.
Resulta que he dibuixat totes aquestes peces en 3D per dissenyar un robot. Per estrany que pugui semblar, no tinc temps per trastejar al talleret amb eines i cables, però de tant en tant sí que en tinc una mica -lluny del talleret- per fer ximpleries com aquesta amb l’ordinador.
I aprofitant que ja tinc fets els sòlids, els penjo a la xarxa perquè tots els podeu utilitzar al disseny del vostre següent robot. Si aquest és el cas, us estalviareu la feina que he tingut jo dibuixant (no n’hi ha per tant, tampoc no ha estat tanta!). A més, ara no em negareu que baixar-vos arxius que no fareu servir mai no és un dels vostres vicis, oi?
Els sòlids estan en format STEP, perquè els podeu utilitzar amb el vostre software de tres dimensions preferit, vosaltres mateixos. Pot ser que les mides no siguin exactament iguals a les de les peces que us compreu vosaltres, ja us he explicat que d’un venedor a un altre hi ha petites diferències. Les peces que vaig comprar jo no són pas idèntiques entre elles, n’he dibuixat una de les dues, sense preocupar-me de les dècimes de mil·límetre de diferència que hi pugui haver. A vosaltres tampoc us hauria d’importar, total estem fent robots casolans i no una llançadora espacial. En últim cas, si tant us molesta, editeu els arxius per fer coincidir les mides a la perfecció, què voleu que us digui…

DONWLOADS
Va, anem per feina, que es fa tard. Els següents arxius per baixar són enllaços al meu google drive. Els arxius STEP estan comprimits dins d’arxius RAR sense contrasenya ni res. Vosaltres mateixos, barra lliure!

roda

LA RODA
(és un conjunt de llanda + pneumàtic)

conjunt motoreductor

EL MOTOREDUCTOR
(és un conjunt de motor + reductor + eix de sortida)

IMPORTANT
Jo no he fet el disseny d’aquestes peces, per tant no en tinc els drets, ni la propietat industrial, ni intel·lectual, ni res de tot això. Jo només he dibuixat els sòlids d’unes peces que he comprat, i allibero aquests dibuixos al món sota la llicència CC-SA-BY-NC, que és la mateixa que utilitzo per tot el contingut original que hi ha en aquest blog. Per suposat, si feu servir aquests arxius és sota la vostra responsabilitat, vosaltres sabreu. Jo no assumiré cap responsabilitat de res que us pugui passar per fer-los servir (no sé pas què, però ho poso per si de cas).
Per suposat, si poso aquests arxius aquí és perquè els feu servir. Per tant, us animo a:
-Utilitzar-los pel vostre ús personal.
-Copiar-los, enviar-los, i distribuïr-los com us doni la gana (sempre que no cobreu per fer-ho).
-Penjar-los al vostre blog, web, twitter, o el que sigui.
-Modificar-los al vostre gust.
En tot cas, només us demano que n’esmenteu l’origen (un enllaç al meu blog és suficient).

Ja em direu com us ha anat, m’encantaria rebre comentaris d’algú que els hagi fet servir.

Això ha estat tot per avui… Ja sé que ha estat molt temps sense publicar i això d’avui no és gran cosa, però faig el que puc amb el temps que tinc. Estic preparant moltes coses, però ho tinc tot a mitges i no tinc temps d’acabar res. Fins a la propera.

Autòpsia impressora multifunció

Els visitants ocasionals d’aquest lloc ja coneixeu la meva fal·lera per desmuntar aparells i recuperar-ne les peces. Els que veniu més sovint també sabeu que tinc les meves preferències: els escàners i les impressores. Aquest és el motiu pel qual no vaig poder evitar endur-me a casa aquesta impressora multifunció, malgrat el seu estat lamentable, quan la vaig veure abandonada a la seva sort al mig del carrer; era com fer dues autòpsies alhora!

102_0007

Està feta una merda, però segur que encara hi ha material interessant, a dins

Com ja he dit, no es troba al seu millor moment, no té la tapa i el vidre està trencat, però a mi això tant me fa. Jo busco motors, mecanismes i xips, i segur que això encara hi és, a dins. A més, aquesta botonera amb pantalla LCD ja és un bon començament. Anem a veure en quin estat es troba per dins.

102_0009

Sí, la peça de puzzle hi anava de sèrie!
102_0011

Qui l’ha vist i qui la veu! He mirat per la xarxa a veure si descobria de quin model es tracta, doncs sense les tapes no hi ha número de model; estranyament, a la placa de característiques del darrere tampoc no ho diu. Tinc dues candidates, la HP Officejet PSC 750 i la HP Digital Copier 310. Per les fotos que he trobat són quasi idèntiques. Mireu la foto i digueu què en penseu, oi que sembla la mateixa?

La que tinc jo no està en tan bon estat

O sigui que he agafat el tornavís i he començat l’autòpsia. La primera part és desmuntar-la en diferents parts, encara grosses, per després anar part per part desmuntant i recuperant components. De moment tenim la botonera, la part superior on hi ha l’scanner, i la part inferior que és la pròpia impressora. Les peces de plàstic se’n van cap a la caixa que portaré a la deixalleria, no tenen cap utilitat.

102_0012

Com va dir Jack l’Esbudellador: “Anem per parts!”

Començo doncs per la impressora. És la part més grossa i la vull treure de sobre el marbre el més abans possible. Amb el tornavís la despullo, tot retirant-li la seva pell plàstica, i això és el que queda. Per fi veig una mica de ferro!

102_0014

Pel davant…
102_0015I pel darrere!

El primer que crida l’atenció aquí és que hi tenim la placa base, on hi ha pràcticament tota l’electrònica de l’aparell, el seu cervellet. A part d’això, ja li he fet una ullada als tres motors que han aparegut. És hora de destriar el que serveix del que se’n va a la deixalleria. Una estona de tornavís després, això és el que tenim.

102_0016

Cada vegada peces més petites.
102_0017

Us explico una mica el que veieu. A la part superior hi ha un conjunt de motor i engranatges que formen un reductor interessant. L’eix amb els cilindres tractors de goma -perfectes per fer rodes de robots de sumo- també cal reduïr-lo a peces més petites. A la part inferior de la imatge podeu veure dos conjunts que encara es poden desmuntar una mica més: un dels dos és el capçal, on hi ha una placa auxiliar i els cartutxs de tinta; l’altre conjunt porta un motor que està demanant que el rescati. Mirem-nos-ho de prop, abans de seguir desmuntant.

102_0020

El motor amb reducció. Dubto si desmuntar-lo o guardar-me’l tal i com està.

102_0018

Això és el capçal. Aquí hi ha molta tecnologia, però és molt específica.
No en farem res, del que hi ha aquí.

102_0019

Aquest conjunt neteja els capçals quan s’aparquen. És un gran dipòsit per la tinta que cau, ple d’escuma per absorbir-la, i un motor per fer el moviment de neteja.
El motor per mi, la resta no val per a res.

De moment només he desmuntat el teclat amb pantalla de la part superior i la impressora, i ja tenim unes quantes peces interessants per afegir a la col·lecció.

102_0021

De moment el botí ja és considerable.

Al final he desmuntat els motors dels grups d’engranatges, i les rodes dels eixos. En un dels eixos hi ha un disc d’encoder de plàstic molt interessant, me’l guardo. També alguns foto-interruptors formats per diode i fototransistor, que sempre van bé (sobretot amb el disc de l’encoder). De les plaques poca cosa més en podré treure…

102_0022

Motors, eixos, i dues plaques de PCB
102_0023El panell de control i la PCB principal
102_0024El material mecànic mai no falta: cargols, molles, engranatges, rodes…
102_0025Més mecànica: eixos, corretges, rodes de goma…
102_0041Aquest és el disc que us deia. Potser haureu de posar la foto a mida real per poder gaudir de la resolució amb la que van imprimir les línies de la part exterior.

Pels més curiosos, poso les referències dels motors. El més petit dels motors DC (de corrent contínua) és un C6429-60004, i sembla que funciona de 3V a 24V. El gros és un C6419-60058; no n’he trobat dades, però podria funcionar a 12V. Tots dos han estat fabricats per Mabuchi, o això sembla, però no n’he trobat cap documentació. Deuen ser fets a mida per a HP. El motor pas a pas és un NMB (Minebea) PM35S-048-HPL2. Sembla una customització per al client (la referència d’HP és C5870-60004) d’un model estàndar de la marca que funciona a 24V, té quatre fases, 5 cables, i fa 48 passos per volta (7,5 graus). Molt interessant i útil, com els altres dos.
Per finalitzar aquesta part, no puc resistir posar una foto de detall de la placa principal. Aquí la teniu.

102_0042

Aquí hi ha molts xips específics i propietaris, és a dir, res que pugui fer servir.

Ara que la part de l’impressora ja està completament reduïda i saquejada, passem a l’escàner. Així és com es veu el “llit”.

102_0026

Us juro que el vidre ja estava trencat, la massa que es veu a la dreta no hi ha tingut res a veure!

Això no té cap secret, un motor amb un eix i una corretja per fer el moviment del carro amunt i avall. I, dins el propi carro, hi ha d’haver una colla de coses indispensables: un CCFL amb el seu inversor per il·luminar el paper; una colla de miralls òptics per dirigir la llum al sensor, a través d’una lent; i el propi sensor, muntat damunt d’una placa amb uns quants components més sense massa importància. A veure si m’equivoco gaire.

Desmuntar l’eix de la carcassa de plàstic és un afer trivial. Allibero el carro de la corretja i el trec sencer. Per poder girar millor, a l’extrem oposat de l’eix hi té una roda. Una manera econòmica d’estalviar un segon eix a l’altre costat. Torno a muntar el conjunt de l’eix, i així es queda.

102_0027

L’eix me’l guardo sencer, amb motor, reductor i corretja. Ja estic tenint idees de què fer-ne…

Ara anem a veure el carro. És molt compacte, segur que hi tindrem uns minuts d’entreteniment, aquí.

102_0029

Per aquesta cara ja podeu veure el CCFL, en aquest cas ben protegit dins un perfil d’alumini.
102_0030A l’altra cara veiem la placa del sensor i, darrera, l’inversor pel CCFL. És la placa que porta el transformador i els components grossos.
102_0032Desmuntant la primera tapa del carro ja en podem alliberar el CCFL i l’inversor. Això millor ho guardo tot junt.
102_0033Un detall de la placa del sensor. No es veu perquè es troba a l’altre costat, mirant cap endins. A sobre podeu observar que un dels miralls està trencat.

Acabar de desmuntar el carro és molt fàcil. Només cal deixar anar una mena de pinces que van aguantant tots els miralls al seu lloc. La placa del sensor s’aguanta amb cargols, i la lent s’extreu a pressió, només està fixada al plàstic amb una mica de cola. Això és el que ha acabat sortint.

102_0034

Aquest és el botí de la part de l’escàner. A dalt podeu veure el sensor, que és molt bonic però no em servirà per a res.

Per últim, com no podia ser d’una altra manera, falta el “bodegó”, és a dir, la foto amb tot el material que he recuperat ben posadet. En aquest cas en puc estar ben content. Tal com m’imaginava, desmuntar una impressora multifunció és com fer una autòpsia a una impressora i a un escàner, tot alhora.

102_0038

Tot això és el que se’n va a la caixa, a punt per ser utilitzat en algun projecte!

Bé, poca cosa queda més a dir d’aquesta HP OfficeJet. Només portar-ne les restes a la deixalleria perquè les reciclin, i se’n puguin fer més impressores…

Fins a la propera!

Menjar pels peixos

Falten dos dies per marxar de vacances i algú diu a casa: “Qui donarà menjar als peixos mentre som fora?”. És un detall que no havíem tingut en compte, tot pensant en maletes, el viatge… Li podríem demanar a algun familiar que vingui una vegada al dia durant deu dies, només per tirar quatre boles de menjar a l’aquari. Sembla una feina massa pesada per demanar-li a algú que la faci, i alhora és prou senzilla i repetitiva perquè es pugui automatitzar. “No us preocupeu, jo me n’encarrego”, vaig dir. I aquí comença aquest projecte. S’ha de fer ràpid i ha de ser fiable (ens hi va la vida dels peixos), però no requereix res més.

EL MECANISME
Com sempre, començo per visitar les caixes on guardo el material que em pot ser útil. Tinc unes quantes idees al cap, però les podré fer o no en funció del que trobi, o sigui que no em vull limitar a una sola possibilitat. Això és el que he trobat:

102_0122

102_0123 102_0124

Un pot de plàstic i un servo de ràdio-control. El primer no té res d’especial, però el segon sí, i em sembla que cal que ho expliqui una mica. Si us hi heu fixat i sabeu una mica de servos o de ràdio-control, us haureu adonat que aquest servo només té dos cables, enlloc dels tres habituals. Això és perquè fa molt de temps el vaig modificar perquè funcionés amb rotació contínua, és a dir, perquè pugui donar voltes i més voltes, com un motor normal però més a poc a poc. Se li havia espatllat l’electrònica i el seu funcionament era molt erràtic, no servia per res en el context d’un aparell ràdio-controlat. Li vaig fer la modificació, però no tal com s’explica a tantes webs de robòtica; jo ho vaig fer a sac. Una vegada eliminat el topall de plàstic que evita el gir complet, no em vaig limitar a unir els cables del potenciòmetre, ni a soldar-hi resistències. Vaig treure tota la placa electrònica, el potenciòmetre, i fins i tot el cable de senyal i el connector. Llavors vaig soldar els dos cables d’alimentació directament al motor, de manera que el que tenim aquí només és un petit motor amb una etapa reductora d’engranatges de plàstic, tot plegat dins el cos d’un servo. Res més.

I què en pretenc fer, d’això? De moment la idea és posar el menjar dels peixos dins el pot. Una tapa transparent ens permetrà veure quant menjar hi ha, a dins. En aquesta tapa hi haurà un forat perquè caigui el menjar a l’aquari. I caurà quan el servo faci girar el pot, així de fàcil. Més endavant ja em preocuparé de fer el control de tot plegat, de moment començo amb la feina “mecànica”.

102_0125

102_0126

102_0128 102_0129

102_0131

La tapa transparent prové d’un altre envàs, i l’he enganxat amb adhesiu enlloc de la tapa opaca original, que he retallat, amb cutter i tisores. He fet un forat a la base del pot, i he buscat un cargol de la mida adient a la caixa de cargolets recuperats. Amb aquest he unit el pot a l’eix del servo, i hi he posat una mica de cola perquè no es pugui afluixar. Com podeu veure a les fotos, hi ha els cables de la font d’alimentació que treuen el cap, per aquí. Això és perquè he provat tot el conjunt, i funciona perfectament. Pel que recordo, els servos solen funcionar entre 4.8V i 6V. Hi ha poca diferència de velocitat en el gir entre les dues tensions, però decideixo fer servir la més alta, ja que segurament em donarà més garanties de moure la càrrega de menjar sense problemes, ja que el motor tindrà més parell a 6V que no pas a una tensió menor.

COMPTAR EL TEMPS
El següent pas és controlar-ho tot plegat. El més lògic és fer un temporitzador, que ha de controlar dos temps com a mínim. Un de 24 hores per engegar-se cada dia al mateix moment (aquí la precisió no és important, tant hi fa que els peixos mengin uns segons -o minuts- abans o després). Hi ha d’haver un segon temps pre-fixat, que és el temps durant el qual el servo girarà. Aquest ja és una mica més important, doncs d’aquest en depèn la quantitat de menjar que rebin els peixos (precisament els peixos són famosos per menjar tot el que poden fins que esclaten). He comptat uns cinc segons aproximadament per fer una volta completa.

Abans he dit com a mínim dos temps perquè hi ha un tercer temps que se m’acut: el de funcionament del llum i de la bomba d’aigua. Aquests aparells funcionen a tensió de xarxa (230Vac 50Hz), o sigui que controlar-los amb un circuit significaria fer servir relés o treballar amb tensions molt elevades, i això podria complicar el circuit. Com que no tinc massa temps, se m’acut una solució més fàcil: un programador mecànic.

102_0133

Això també ho tenia per baix en una caixa, crec recordar que prové d’un sistema de rec de jardí. El seu funcionament és molt elemental, quan s’endolla va girant mica en mica, fent una volta per dia. A la part exterior de la roda que gira hi ha unes palanquetes, cadascuna representa el temps proporcional (un quart d’hora cadascuna). En funció de si les deixem posades amunt o avall, l’aparell dóna o no dóna corrent a l’endoll femella que porta. Jo he pujat la meitat de les palanques, de manera que hauria de donar un cicle de 12 hores de corrent (és a dir, llum encès i bomba en funcionament), i 12 hores sense (llum i bomba parats). Aquest és el cicle que fem anar aquí casa manualment, si fa no fa.

102_0135

Però com que no podia ser tant fàcil, i menys quan falta tant poc per haver-ho de tenir a punt, surten els problemes. Resulta que el programador estava espatllat, per això el devia tenir per aquí (sort que ho he provat). En fi, que em toca arreglar-lo.

102_0136 102_0137

L’he hagut de desmuntar per saber el què passa, us en deixo les fotos per si teniu curiositat. Pel que sembla hi havia una peça de plàstic trencada a la roda del frontal, la que conté les palanques. Això feia que no s’aguantés a lloc prou fort per poder activar l’interruptor al moment que la palanca el tocava (just al moment que s’havia de commutar el cicle d’encesa), i la roda sencera saltava sense que es produís el contacte. Ho he arreglat tornant a muntar l’aparell, tot fixant millor la roda amb les pestanyes que havien quedat soltes. He fet la prova i ja funciona. Un altre tema resolt, però unes hores menys…

Ara que ja tinc un aparell que encendrà el llum i la bomba durant la meitat del dia, em falta el circuit que faci girar el servo més o menys cinc segons cada dia a la mateixa hora. He pensat que el circuit el puc alimentar amb un transformador que he trobat (a la caixa, sí!), que em sembla que era d’un router. Si el transformador el connecto a la sortida del temporitzador mecànic, ja tindré el que em donarà corrent cada 24 hores. Així, el circuit serà més senzill, ja que només haurà de comptar els cinc segons un sol cop, cada vegada que rebi alimentació.

102_0153

Veient-ho tan fàcil, he començat a fer esquemes amb transistors, fins que m’he adonat que estava anant contra tota lògica. Quan es parla de temporitzadors, la resposta és 555, sempre. O sigui que em deixo d’orgues i dibuixo el circuit d’un disparador d’un sol cop amb el famós integrat. El càlcul del temps és molt aproximat, però deixo l’afinació per més endavant. També tinc el dubte de si el disparador (trigger) a massa (GND) funcionarà o m’anirà disparant la sortida contínuament. Ho he de provar, ara fa temps que no remeno el 555 en aquest mode.

Encara he de comprovar un parell de coses, per les que només fa falta el tester. La primera és la tensió que dóna el transformador; diu que són 12V, però d’aquests aparells no te’n pots refiar. Ho he mesurat i dóna 12.06V, sorprenentment semblant al que hauria de ser, i dins els paràmetres del 7806 que em baixarà a 6V, i que tenia en un calaixet d’una capsa anomenada “reguladors linials”, entre les caixes de “integrats analògics”. Regla número u de l’aficionat a l’electrònica: components no en tens mai prou.

A l’etiqueta del transformador diu que pot donar fins a 1A, o sigui que per corrent no serà. El següent paràmetre que cal comprovar és el consum del servo, per saber si el puc penjar directament del 555 o em farà falta un altre transistor. Alhora em permetrà saber si el regulador s’escalfarà gaire. He mesurat 120mA a 6V en funcionament, no tindré cap problema. Inclús intentant aturar el gir del servo, la corrent no puja gaire més. Si no recordo malament, el 555 pot donar 200mA, o sigui que tinc un bon marge. I pel que fa al regulador, ni se n’adonarà; el tenia en format TO-220, o sigui que serà 1A, el límit. Abans de fer alguna beneiteria, comprovo els paràmetres als datasheets, i m’adono que encara tinc la memòria prou bé, de moment. Hora de protoboard!

102_0140

102_0142

He de confessar que aquesta fase em va portar més problemes dels esperats. Fins que no vaig canviar el 555 per un altre ho vaig muntar i desmuntar tot dues vegades, i repassar mil cops. Resulta que tenia el xip fotut, i jo anar-hi donant voltes! Bé, un xip a la paperera i a provar-ho de nou: ja funciona! El problema és que no para de donar voltes, es va disparant. El que em temia, posar el disparador a GND ha estat mala idea. La solució és tan senzilla com posar-hi un petit condensador que, una vegada s’ha omplert, deixa de donar GND al disparador i es deixa d’activar el temporitzador. Això ja pita! Veig que el temps dels cinc segons és força precís, i el servo fa una mica més d’una volta cada vegada. De moment em sembla correcte, però encara ho puc afinar una vegada muntat tot a lloc. He de provar si el menjar cau a lloc, i si ho fa en la quantitat correcta.

EL MUNTATGE
102_0145

La instal·lació final és molt “xapussera”, però molt pròpia de mi i del poc temps que em quedava. Evidentment, està feta amb tot de coses que he trobat per aquí i per allà: un retall de planxa de fusta fa de suport de tot plegat i un retall de porex (aïllament tèrmic de poliestirè expandit, perdó!) enganxat amb cinta de doble cara dóna l’alçada correcta al servo. Aquest està enganxat al porex amb velcro adhesiu, de manera que es pugui desenganxar temporalment per omplir el pot de menjar, cosa que s’ha de fer en posició vertical. El circuit està enganxat a la base de fusta amb l’adhesiu de doble cara que ja porta el proto-board (aquests mini-protoboards són genials! us recomano que sempre en tingueu de sobres, es poden trobar a ebay per un euro, i n’hi ha de molts colors!). L’entrada de corrent és un cable que va al transformador, que està endollat al temporitzador mecànic, igual que el llum i la bomba, com ja he explicat. Ho podeu veure a continuació, a la foto.

102_0144

Per completar aquest nyap de muntatge només feia falta quelcom que fes caure el menjar al lloc adient, que és un forat molt petit al vidre superior de l’aquari. El sistema emprat ha estat un embut de joguina, un retall de tub de plàstic transparent, i cinta aïllant per unir-los. Així, quan el menjar cau del forat del pot giratori, ho fa dins l’embut, i el tub porta les boles de menjar fins quasi al mateix nivell de l’aigua, just al mateix racó on els nostres dos amics estan acostumats a rebre els seus àpats.

Us deixo unes quantes fotos més de tot el muntatge, des de diferents punts de vista, perquè us en feu una idea.

102_0146 102_0147

102_0148 102_0150

102_0151

EL RESULTAT
Tot plegat ho he acabat només unes hores abans de marxar de vacances, o sigui que ha estat prou precipitat. Però no cal que us preocupeu, ha funcionat bé. Si més no, quan hem tornat -deu dies després- els peixos seguien vius i ben contents, potser una mica més grassos. Ja veieu que aquests invents que faig de vegades poden arribar a ser útils i tot. A veure si us animeu a fer quelcom semblant, ja heu vist que no costa res. Només calen quatre coses que tothom pot tenir per casa i una mica d’imaginació… Com a molt us poden fer falta alguns coneixements, però per això hi ha internet, no?

Fins a la propera!

El plat de la bateria

El post d’avui és una mica diferent dels de sempre. És una reparació, sí, però no d’un aparell d’electrònica de consum o un electrodomèstic. El que tinc espatllat és…

102_0043

…un plat de la bateria! Sí, per si no ho sabíeu aquests brillants i sorollosos discs de metall que esteu acostumats a veure als escenaris i video-clips també s’espatllen. Sobretot si toques death-metal, i més encara si ets dels que pica fort; lamentablement, compleixo els dos requisits. Tot seguit us ensenyaré quina és la meva teràpia per allargar-los la vida. Us puc assegurar que val la pena, ja que no són pas barats!

Comencem per veure el problema més de prop:

102_0045 102_0048

Aquí la teniu, una esquerda que pot semblar petita, però que pot provocar una catàstrofe. Per començar, només fa falta una esquerda minúscula perquè el so del plat ja no sigui el mateix. De fet, aquesta la vaig sentir abans no la vaig veure; una vegada finalitzat el tema, vaig repassar tot el voltant amb el dit i la vaig localitzar. Era petita, només un parell de mil·límetres, però ja em va fer mania tocar el plat la resta de l’assaig. Quan vam acabar, ja havia crescut fins a la mida que veieu. Hora de portar el plat al talleret.

El problema amb aquestes petites esquerdes és que si no hi fas res, en pocs dies et quedes sense plat. Van creixent, fent que el plat soni cada vegada més malament i més fluix, fins que es trenca per la meitat (sí, m’ha passat anteriorment). La solució és fer un tall per eliminar l’esquerda, tan senzill com això. Com ja haureu vist, no és la primera vegada que ho he fet, amb aquest plat. Fent el tall eliminem l’esquerda, aconseguint que deixi de crèixer per una banda, i millorant el so literalment “esquerdat” del plat per l’altra. Mai torna a ser el mateix, us ho ben asseguro, però li allargues la vida i millores el so. En aquest cas, porto un parell d’anys amb el primer tall. No durarà gaire més, i ja quasi no sona… tinc clar que ja puc anar estalviant per comprar-li un substitut.

Anem a veure el procediment, que és ben senzill:

1- Marcar amb un retolador la línia per on farem el tall.
102_0049
La meva experiència em diu que el millor tall que es pot fer és ben “pla”, amb molt de radi o quasi recte. Si es talla una mena de “U” per eliminar l’esquerda, aquesta torna a aparèixer de seguida, i el so no és tant bo. Digueu-me maniàtic, si voleu.

2- Amb la Dremel i un disc de tall de metall, amb les revolucions al màxim, tallar per la línia que hem marcat.
102_0050
En aquest punt, les meves recomanacions són: porteu ulleres de protecció, tingueu discs de sobres, i molta paciència. Aquest plat té uns 2mm de gruix i és de bronze (sí, és dels bons), mireu a la foto el que he pogut fer amb un sol disc.

3- Amb la llima o un altre accessori de la mateixa Dremel, afinar les revabes per sobre i per sota perquè no talli. Això és molt important fer-ho de seguida, com us podrien dir un parell de cicatrius que tinc a la mà. Recordeu que el bronze ben esmolat, ja fa molt de temps, era la millor arma per matar; una cosa per tenir ben present.
102_0052
Per un moment vaig tenir la temptació de fer servir els trossos sobrants del tall per fer puntes de fletxa. Haurien estat unes fletxes mata-elefants genials! Finalment em vaig poder contenir, amb canalla a casa les fletxes assassines són una molt mala idea.

Aquest és el resultat final, una altra cicatriu per explicar.
102_0054 102_0055

Llest per tornar al local i als escenaris! Com ja he dit, però, ha patit molt i ja no és el que era. A veure quan en puc encarregar un de nou…

Postdata:
Abans que ningú m’acusi de res, vull aclarir que jo no he inventat res, això que he fet ja fa molt de temps que es fa, amb els plats de la bateria; només he volgut explicar com ho he fet jo.
I també vull dir que ja sé que és molt improbable que hi hagi cap seguidor un blog d’electrònica que pugui estar interessat alhora en la reparació d’un plat de bateria, però això no evitarà que publiqui el que em sembli quan em vingui de gust. Apa.

Fins la propera!

Aire calent

Per fi me l’he comprat! Després de molt de temps pensant si ho havia de fer o no, decidir-me a favor, i pensar quin model era el més adient per començar, finalment vaig fer un cop de cap. Aquest és l’aparell.

100_2880

Una estació de soldadura d’aire calent! M’he decantat per un model 858D+ de la marca Atten. És un model barat, xinès i senzill, just el que necessito per començar a fer els primers passos en SMD (i no parlem de l’ús que li donaré recuperant components de les plaques que m’aporten les autòpsies). Jo tenia els meus dubtes sobre comprar un aparell tan senzill, però tenia molt clar que no era qüestió de gastar-se prop de 1000€ en una màquina tal com cal. Finalment, un video del gurú de l’electrònica Dave Jones em va acabar de convèncer. Llavors només va ser qüestió de buscar una mica per ebay, fins que vaig trobar el que em va semblar un preu prou bo i un proveïdor de confiança. El preu final va ser de 39,99$, amb unes despeses d’enviament de 25$ més. Al canvi del moment van ser 48,38€ en total. Tota una estació de soldadura d’aire calent per menys de 50€!

Després de dues setmanes d’espera que s’han fet llargues, per fi ha arribat. El que faré a continuació és un reportatge fotogràfic de com ha arribat, com es protegeix i presenta, quines peces porta, etc. El que es coneix amb el terme anglo-saxó de “unboxing”, és a dir, “treure de la caixa”.

100_2867 100_2868
100_2869

El paquet és aquest, tal com l’he recollit de l’oficina de correus (no hi cabia, a la bústia). Una vegada eliminat el paper kraft, hi ha una capa de manta de bombolles que protegeix la caixa de cartró. La caixa és blanca, de cartró gruixut i serigrafiada. Bona presentació, per tractar-se d’un model tan econòmic. Podeu veure que ha arribat il·lesa.

100_2870 100_2871

Quan obro la caixa em saluda el manual, que es troba damunt de tot. Per desgràcia, està escrit únicament en uns caràcters il·legibles per a la gran majoria dels occidentals com jo mateix. Un problema típic d’aquesta mena de compres.

100_2872

Sota una bona protecció d’escuma, podem veure totes les peces que formen l’estació. Les trec de la caixa, impacient. A sota hi ha una base de cartró que les aguanta al lloc i les acaba de protegir de més impactes produïts durant el transport.

100_2873 100_2874 100_2875

Aquí ho tenim tot, la pistola d’aire, el suport, els tres brocs de diferents mides, i l’estació, amb el controls. El suport de la pistola s’ha de collar a la pròpia estació; és molt senzill, només calen dos cargols que ja són al seu lloc. La pistola estava embolicada amb un cartró plegat, per més protecció.

100_2877

Ara que he collat el suport i he connectat el cable d’alimentació al darrere, l’aparell està llest per funcionar per primera vegada. Per provar-lo, li he posat el broc més prim, de moment.

100_2882

Així es veu per darrere. Hora d’endollar!

100_2881

Quan s’endolla no passa res, té un interruptor general al frontal. Apretant-lo, l’aparell es posa en mode “sleep”, com podeu veure al display. Realment fer-lo anar és molt fàcil, només cal aixecar la pistola del suport perquè comenci a bufar (tinc entès que hi ha un imant a la base). Llavors apareix la temperatura al display, que podem graduar amb els dos botons vermells, amunt i avall; durant aquesta operació, ens indica la temperatura que estem programant. Uns segons després torna a indicar la temperatura actual de l’aire. Finalment, el potenciòmetre negre regula el cabal, la quantitat d’aire que expulsa la pistola. És tant senzill de fer anar que quasi no importa que el manual sigui un jeroglífic.

Quan penges la pistola segueix bufant l’aire, però deixa de produïr escalfor, de manera que la temperatura baixa ràpidament (el display ens indica la temperatura actual, no la programada). Quan la temperatura arriba als 100ºC, la pistola deixa de bufar aire i torna al mode “sleep”.

100_2862

Per les primeres proves que he fet, realment funciona molt bé i és un aparell molt útil. Llàstima que la pasta de soldar que vaig demanar em va arribar seca! Hauré d’esperar uns dies per començar a provar de soldar components SMD. Mentrestant, em dedicaré a treure components de les plaques per a reciclar-los pel meu ús personal…

A vosaltres només us puc dir que sembla un aparell molt recomanable, està per veure si la durabilitat també és bona. I a la meva nova adquisició només li he de dir: benvinguda al talleret!

La tablet

Com ja us he explicat alguna vegada, em passo més de la meitat del meu temps lliure arreglant coses. És el que passa quan familiars i amics saben que tens aquesta habilitat/debilitat/hobbie… Jo a canvi “només” els demano que em donin tots els aparells elèctrics i electrònics que hagin de llençar ;-)

Tot seguit us vull comentar el cas d’una tablet que vaig arreglar ja fa uns dies. Encara que no us n’interessi la reparació, podreu veure les entranyes de la bèstia, segur que sempre heu tingut curiositat per veure què amaga l’acolorida carcassa d’una d’aquestes joguines (jo la tenia, i per fi la vaig saciar).

100_2930

En aquest cas es tracta d’una d’aquestes tablets xineses de set polzades que es compren per internet. Més concretament, ja que ho voleu saber, han estat una mica menys de 40€ a deal extreme, i això comptant el transport. Jo de fet en tinc dues més o menys iguals a casa (una per nen) i no em queixo ni del que valen ni del que aguanten. Un bon dispositiu portàtil amb pantalla tàctil, sistema operatiu, connexió wi-fi, càmera, memòria, USB… per menys de 50€! M’ho expliquen fa deu anys i no m’ho crec.

100_2927

El problema d’aquesta unitat en concret és que no s’engega. Una primera presa de contacte revela que la bateria està totalment descarregada (és normal que no s’engegui, oi?). No es vol carregar pel port USB, mentre que pel jack sí que ho fa. Pel que sembla aquest model només portava carregador USB a la caixa, per tant pel seu propietari està morta, ja que no té carregador de jack.

Diagnòstic: estrebada del cable mentre estava carregant, soldadures del connector microUSB kaputt. Tractament: cirurgia ambulatòria, és a dir, obrir, soldar, tancar; carregar pel port USB. Si funciona, no cal repòs; Candy Crush a fons!

Dit i fet! Bé, tampoc tant, ja que per arribar a les sodadures del connector s’havia de desmuntar tota la placa; al final no ha estat tant ràpid, però sí fàcil. L’únic problema ha estat que les soldadures semblaven estar bé a primera vista (bé, amb la lupa), i el tester deia que feien contacte (potser per la simple pressió de la punta de prova). Però no me n’he refiat i les he repassat, dos minuts de soldador i llest. Arreglada, funciona perfectament.

Aquí la podeu veure durant l’operació, la foto que estàveu esperant:

100_2906

El que més m’ha sobtat de la radiografia és la mida tan petita de la bateria, no m’estranya que duri només una hora i mitja! I a més sembla recuperada d’algun altre ús, com una càmera digital o un mòbil. Pel que veig, quan la bateria d’una de les dels meus fills ja no aguanti ni cinc minuts, tinc clar el que he de fer: canviar-la per una altra de molta més capacitat. Espai n’hi ha de sobres, aquí dins. I una mica més d’autonomia no els hi aniria malament, per mi és l’única pega que tenen. Si de cas ja començo a mirar bateries per ebay…

POSTDATA
En l’espai de temps entre que vaig acabar la reparació i he escrit el post, el pacient ha tornat a la consulta. Els símptomes són els mateixos, o sigui que ha recaigut. El tractament també ha estat el mateix, però aquesta vegada he reforçat les soldadures amb tot l’estany que he estat capaç de ficar-hi sense provocar curts. I he reforçat la subjecció del connector a la placa amb una quantitat generosa d’estany, també. A veure si tarda a tornar, aquest pacient, però de fet no hi puc fer res, si la força que s’utilitza contra el connector és massa gran, o l’angle massa pronunciat, un nou trencament serà inevitable. Ja sabeu, vigileu amb la força que apliqueu als connectors, que són delicats! Ara sí, a reveure!

Reparant una emissora

Aquests últims temps estic fent moltes reparacions, i les que encara em falten per fer! Els pacients més habituals de la meva consulta són ordinadors i electrodomèstics (petits i grans), però també joguines i moltes altres coses. Avui us vull parlar d’una de les últimes que he fet, i que no és gens habitual, de fet encara no n’havia fet mai cap: una emissora de ràdio-control.

100_2891

Doncs sí, aquesta és la màquina que toca arreglar avui. Jo no sóc entès ni aficionat al ràdio-control, però pel que sé estic davant d’un model molt econòmic de 2,4GHz per a avions. El problema és evident a primera vista: se li ha trencat l’antena (no em pregunteu com, no ho sé). Per tant el seu abast s’ha vist reduït a un parell de metres, fent-la totalment inútil. Anem a veure què té aquesta antena, amb més detall.

100_2890

Primer de tot obrim el compartiment de les piles i en treiem la lipo que alimenta l’aparell, no vull ensurts. Després només cal descollar quatre cargols per la part del darrera, de cap philips, i ja podem obrir la carcassa. Desendollem els connectors dels cables, i això és el que es veu per una banda i per l’altra.

100_2893 100_2889

Anant cap a l’antena, que és el tema que m’interessa, veig que hi ha un bon xafastre. El plàstic que protegeix l’antena pròpiament dita està trencat, i el cable que hi ha per dins, totalment tallat. En aquest moment em podria assaltar la temptació d’anar pel camí ràpid: soldar el cable i enganxar el plàstic amb cola ràpida. Però les antenes, com us pot explicar qualsevol enginyer de telecomunicacions, són elements molt delicats. La més petita variació en longitud, massa, o qualsevol altre factor (com el cable que la connecta) pot alterar el seu rendiment dràsticament. El que menys volem és perdre un avió perquè de sobte descobrim que l’abast ha passat de 2Km a 600m! Aquí no es tracta de fer una reparació estètica, sinó de mantenir les característiques originals de l’aparell.

Segueixo mirant per buscar una altra solució. Treure un altre cargol em permet alliberar una peça de plàstic que aguanta la base de l’antena. Així puc veure millor la magnitud del problema.

100_2894 100_2895

És una llàstima que el macro de la càmera no doni per més, podríeu veure que el cable és ben especial, un sol fil molt prim protegit per una malla encara més fina. És evident que intentar arreglar això amb el soldador no portarà enlloc. Tampoc m’agradaria limitar la mobilitat de l’antena amb coles o demés “xapusses”.

Ara que l’antena està totalment separada del cos de l’emissora, i tot mirant-me el connector del cable, m’ha vingut la inspiració. Jo això ja ho he vist abans en un altre lloc, dins d’un aparell que funciona exactament a la mateixa freqüència…

100_2884 100_2885

Un router! És clar que tots ja hi havíeu pensat, però a mi m’ha costat quasi tot un minut que m’ho porto mirant. Els anys passen, m’estic fent vell. Heu vist les antenes? Són ben iguals que la de l’emissora…

Aquest trasto que veieu és un de tants que tinc guardats en una caixa. Cada vegada que canvies de companyia d’ADSL per estalviar-te 3€ al mes, o perquè et regalin una parida, o perquè t’hi has emprenyat, o pel que sigui… te’n regalen un altre de nou, i el vell va a les escombraries. Doncs jo el vell no el llenço, me’l guardo per ocasions com aquesta. Bé, deixem-nos de romanços i obri’m-lo, a veure si té a dins el que ens fa falta. El millor és que en aquest cas no fa falta treure ni un sol cargol, només cal fer una mica de palanca a la carcassa de plàstic, en dos o tres punts i ja ho tinc.

100_2886

Ahh, l’olor de l’electrònica vella clamant per un nou ús… no us encanta? A mi sí! Com podeu veure a la foto, les antenes són ben iguals, i els connectors també. No recordo com es diuen, però són una mena d’estàndard, per aquesta mena de coses; dins els mòbils també n’hi ha, d’aquests. Els routers wi-fi solen tenir una antena principal i una d’auxiliar, però les dues funcionen a la mateixa banda. Jo desmunto la que té el cable més llarg, ja que l’altra no m’hi arribarà, a l’emissora. Aquí la teniu.

100_2888

Fins i tot la base és ben igual de forma i mides, sembla el recanvi ideal. Podríem dir que hem tingut sort, però això no és ben bé així. Si són tan iguals és per dos motius: primer perquè és un component estàndard (m’encanten, els estàndards, ho fan tot tant fàcil!) segurament per tant barat com és, i l’altre és que l’emissora és barata i sense marca. Si fos d’una marca coneguda seria especial, feta a mida, cara, i difícil de trobar. Però si ets un enginyer xinès i t’han encarregat fer una emissora barata no et compliques ni et trenques el cap, agafes un component barat de mercat, del que se’n fabriquen milions per incorporar als milions de routers que les companyies telefòniques regalen alegrement… i es tanca el cercle.

Deixem-nos de rotllos i anem per feina, que avui estic molt pesat. Aquesta mena de bony que té el cable no em permetrà passar-lo per la peça de plàstic de la base de l’antena. Segurament només es tracta d’una ferrita per filtrar soroll i interferències. Com que l’antena original no la portava, no li deu fer cap falta, a l’emissora; fora, doncs. El procediment és molt fàcil: tallar el tub termoretràctil que l’envolta amb un cutter, i trencar la ferrita d’un cop sec. Afortunadament no és una de les coses més dures del món, la ferrita.

100_2897 100_2898 100_2899

El següent pas és passar el cable de l’antena a través de les peces de plàstic, cap a dins de la carcassa, i muntar-la amb el cargol.

100_2901

La resta és connectar el terminal a la placa i fixar el cable, que és una mica més llarg que l’original, perquè no molesti. La cosa queda així.

100_2902 100_2903

Ara ja només ens queda tornar a connectar els cables, muntar les dues meitats de la carcassa, collar els quatre cargols philips, i posar la lipo al seu lloc. Aquí la tenim, com nova.

100_2904

Després d’haver fet la prova, puc qualificar la reparació com tot un èxit. L’emissora funciona de meravella i el seu abast no s’ha vist perjudicat pel canvi d’antena. Arreglar coses dóna gust quan surt bé, i més quan és tant fàcil.

BONUS TRACK: MICROAUTÒPSIA ANTENA
Un moment, no marxeu, encara. Aprofitaré que heu arribat fins aquí per ensenyar-vos una antena de wi-fi despullada.

Com us comentava fa un moment, les antenes són components delicats. El tipus més senzill d’antena que conec és un tall de cable de la llargada adient. A partir d’aquí es poden anar complicant, però dubto molt que les antenes dels routers com la que he fet servir per arreglar l’emissora siguin gaire més complicades…

Hi ha una manera molt senzilla de saber-ho: obrir-ne una. Agafo l’altra “banya” del router i, cutter en mà, em disposo a saciar les meves ànsies de coneixement. Uns quants talls després (aquest plàstic és dur de pelar, literalment), això és el que veig.

100_2915 100_2917

Només un trist cable, i a sobre és més curt que l’antena! No puc dir que estigui decebut, però esperava trobar quelcom més. Bé, ja que m’hi he posat la despullo del tot…

100_2924 100_2926

L’únic element nou és aquesta mena de cilindre de metall (possiblement llautó) que allotja la fi de la malla del cable, i alhora deu fer de retenidor. Potser té alguna altra funció, però això ja ho ignoro. Amb tot, us acabo d’estalviar la feina d’obrir una d’aquestes antenes per saber què hi ha, a dins.

Això ha estat tot per avui, fins la propera!